'La transició estètica': seixanta-sis anys d'Història en 500 #m²

I, per on començar...? És complicat donar compte d'una exposició en la qual està absolutament tot (70 artistes internacionals, 200 espanyols, centenars de documents, revistes, cartells, llibres, còmics, fanzines, periòdics, discos i cassetes, fotos, imatges televisives i publicitàries, disseny, projeccions, saturant al ... alt i a l'ample un espai de només 500 #m²), i en la qual el fil argumental es dinamita deliberadament (no és que tot estigui amuntegat en desordre, és que s'ha volgut fugir –diu Fontán– de qualsevol discurs formalista o historicista). Per a un filòsof aficionat això seria precisament la nostra època, la postmodernitat consumada i consumida: la desintegració, l'atomització experimental de qualsevol relat fins i tot en la fase més primerenca del seu desenvolupament. De fet, els comissaris han renunciat a escriure textos per al catàleg (és a dir, a la 'tesi') i aquest consistirà en 70 casos d'estudi realitzats per la cinquantena d'especialistes que ha participat en aquest magne projecte. Una exposició –exhaustiva, sorprenent, pot ser que canònica– sobre un període ben definit –l'embranzida de les idees modernitzadores en el tardofranquismo, la irrupció de la Postmodernitat en els vuitanta i l'homologació en els noranta–, que inclou el present –hi ha fins i tot una obra de 2026– pot resultar polèmica: actualment es qüestiona el caràcter modèlic de la Transició i incloure aquestes revisions –i de pas, un retorn a l'art polític dels seixanta i setanta que va desaparèixer en els vuitanta i noranta–, és una bona manera de tancar una exposició sobre la Transició. Però hi ha un risc: hi ha també qui no critica la Transició –solen ser els que la van viure– i la narració del present sempre és una aposta política (i fins i tot comercial).El fabulós laberint documental –replet dels més interessants i selectes tresors– de 'La transició estètica' part d'una idea senzilla i atractiva, inspirada per la institució que l'acull (que va ser un dels actors principals): a través de quines exposicions i textos van penetrar a Espanya, especialment entre els seixanta i vuitanta els corrents internacionals –especialment les artístiques, però no sols– i quines conseqüències van tenir aquests esdeveniments en el panorama cultural espanyol. En les imatges, obra de Marcel Duchamp i Richard Hamilton, 'The Sieves', de 1971; 'Fotografia de Marguerite Duthuit i Pierre Matisse en la inauguració de l'exposició 'Henri Matisse.

Olis, dibuixos, gouaches découpées, escultures i llibres', celebrada en la Fundació Juan March en 1980; i 'L'enterrament de l'estudiant Orgaz', d'Equip CrónicaUn bon exemple és la foto de la immensa cua per a visitar l'exposició de Picasso –proscrit i vilipendiat pel règim i cert públic– a la Sala Gaspar de Barcelona en 1960: Picasso, com molts altres, arriba a Espanya amb quaranta anys de retard, però arriba i així s'inicia el període que aquí s'estudia, que abasta des de les grans exposicions de la Juan March –la seu de la qual s'inaugura en 1973 i que serà la primera a portar a Kokoshka, per exemple– i algunes galeries pioneres, la creació de museus com el d'art abstracte de Conca en els seixanta i centres d'art com el Museu Reina Sofia , o d'ARC, en els vuitanta, fins a la relativa inclusió d'Espanya en l'escena global i els reptes d'un present convuls. En definitiva, tots els actors culturals i, per descomptat, contraculturales (alguna absència hi haurà, encara que a la vista d'aquest aclaparador desplegament, gairebé el dubtaria) dels últims seixanta-sis anys de la història d'Espanya es trobarien representats aquí i en els satèl·lits d'aquesta exposició expandida –una pel·lícula-documental, una història oral, un cicle de cinema, catàleg i publicacions complementàries impreses i digitals…– i, a més dels actors, estarien presents els receptors (que és l'essència del projecte curatorial: «En gairebé totes les històries de l'art hi ha un gran absent: el públic», se'ns diu a l'entrada). Vaga per tant dir que la mostra no és llegible ni abastable, però és un treball ímprobe, ambiciós i rigorós –i jo diria que meravellós– que perdurarà.art_abc_0724La han dividit en cinc epígrafs i aquests escarits textos de sala seran el nostre únic guia en aquest territori insòlit: '1960-1969. Sota la dictadura: «Spain is different»', que mostra com el Desenvolupisme i el consegüent sorgiment de les classes mitjanes urbanes van donar origen a un incipient mercat de l'art mentre s'imposaven l'Informalisme i un Pop crític amb la dictadura, abundantment representat; '1970-1979. La Transició: polítiques culturals i revolucions quotidianes', on es tracta de representar l'inoblidable esclat de tensions subjacents en tots els ordres que es va produir a la mort del dictador; '1980-1989. L'arribada del 'Guernica', la creació del Reina i el triomf d'ARC ', on s'atén tant la presència intolerable d'ETA, de les drogues i de la #sida quant a la posada en peus d'una política cultural coherent i moderna, al desplaçament de l'escena avantguardista de Barcelona a Madrid i al triomf de la figuració sobre les pràctiques conceptuals.'La transició estètica. Espanya (1960-2020)' Col·lectiva Lloc: Fundació Juan March (Madrid) Adreça: C/ Castelló, 77 Comissaris: Manuel Fontán, José María Parreño i Germán Llaurador Clausura: Fins al 10 de gener de 2027 Valoració: ***En '1990-1999.

Dels fastos del 92 al nou ordre global' es mostra com Espanya va aconseguir ocupar una posició en l'escena internacional, es van crear infraestructures essencials com el Guggenheim, el Thyssen o el #MACBA , la indústria cultural es va imposar sobre la cultura, el crític va ser substituït pel curador, mentre la crisi econòmica i social es cronificaba; i '2000-2020. Formem part dels mons possibles?', que atén episodis com el crack de 2008, la pandèmia, el 15-#M, el referèndum català i es repassa breument l'escena actual, caracteritzada pel compromís social i polític.