Nicolas Baverez: «França ha passat del declivi a la fallida amb la generalització de la violència extrema»

És un dels pensadors liberals més importants d'Europa. En 2003 va escriure 'La France qui tombe' ('França en declivi') , un assaig que va sacsejar el debat intel·lectual gal en advertir sobre l'estancament econòmic, l'immobilisme polític i la crisi del model republicà. Historiador, ... economista i advocat, format a l'Escola Normal Superior i a l'Escola Nacional d'Administració (ENA), Baverez és estudiós del pensament de Raymond Aron i Alexis de Tocqueville. Editorialista de 'Le Figaro' i 'Le Point', vinculat a la revista 'Commentaire' i a l'Institut Montaigne, ha dedicat bona part de la seva obra a examinar les amenaces contra les democràcies liberals. Entre els seus llibres destaquen 'El món segons Tocqueville', 'Democràcies contra imperis autoritaris' i 'Reacció'. Avui conversa amb ABC sobre la crisi francesa, el llegat d'Emmanuel Macron i l'avanç dels extremismes a Europa.—En 2003, vostè anunciava en 'La France qui tombe' ('França en declivi') una profunda decadència del país. 23 anys després, quan observa la França actual, què és el que més li crida l'atenció? Havia imaginat que la situació podria evolucionar d'aquesta manera?—Demòstenes afirmava que «és propi d'un bon ciutadà preferir les paraules que salven a les paraules que agraden». Amb aquest esperit vaig escriure 'França en declivi', fa gairebé un quart de segle. No per a alegrar-me davant un declivi anunciat, sinó per a alertar als francesos i cridar a la mobilització per a reformar el país. No vaig anticipar una crisi equivalent a la de 1929, com va ocórrer en 2008, ni la pandèmia de Covid, ni el retorn de la guerra al cor d'Europa. No obstant això, les grans línies del meu raonament han resultat tristament encertades. La globalització ha arribat a la seva fi, substituïda per una nova era d'imperis en la qual la força preval sobre el dret. Europa es troba vulnerable i desarmada, atrapada entre l'Amèrica de Trump, la Rússia de Putin, la Xina de Xi i la Turquia d'Erdogan. França ha passat del lent declivi a la fallida. Fallida demogràfica, econòmica, social, financera, educativa i de la seguretat, amb la generalització de la violència extrema, com va demostrar la guerrilla urbana del 17 d'octubre . La classe política francesa s'ha tancat en la negació. França ha desaprofitat les oportunitats de #reformar i ha sostingut un Estat obès i impotent, que absorbeix el 57,2% del #PIB mentre fracassa a garantir els serveis bàsics. Les institucions de la V República estan paralitzades des de la dissolució parlamentària de 2024. França ha perdut el control de la seva destinació i avui es troba en mans dels mercats financers i dels seus socis europeus.—El seu diagnòstic assenyalava l'immobilisme polític, les fractures socials i l'afebliment del model republicà. Quin ha estat el principal fracàs de França durant aquestes dues dècades? Quan es va convertir el declivi en una crisi nacional?—El principal fracàs de França és democràtic.

El nostre país mai ha estat capaç de reconèixer les seves dificultats , debatre-les i #mobilitzar per a trobar solucions. Els dirigents francesos han tancat als ciutadans en la mentida. La mentida d'un discurs de potència sense disposar dels seus mitjans. La mentida de la suposada superioritat d'un model que acumula estancament, desindustrialització, empobriment i fallida financera. La mentida sobre la sostenibilitat d'un sistema de pensions que es redueix a un esquema Ponzi. La mentida d'una educació i una sanitat gratuïtes per a tots, quan els títols acadèmics devaluats no permeten trobar ocupació i l'atenció sanitària retrocedeix. Els francesos han estat enganyats i traïts pels seus dirigents i les seves elits. Les presidències d'Emmanuel Macron han transformat el declivi en una caiguda lliure i en una crisi existencial.«França ha perdut el control de la seva destinació i avui es troba en mans dels mercats financers i dels seus socis europeus»—La crisi francesa és únicament política i econòmica o reflecteix un esgotament més profund de la societat i de la seva cultura? Com interpreta la fragmentació del país i el qüestionament de l'herència republicana?—La crisi no és només econòmica, social i política: també és intel·lectual i moral. França i els francesos ja no saben qui són ni cap a on es dirigeixen. Estan madurs per a l'experiència populista i autoritària que fins ara han aconseguit evitar . L'extrema dreta només ha arribat al poder a França com a conseqüència de cops d'estat, com el de Luis Napoleó Bonaparte en 1851, o d'una derrota militar, com la de juny de 1940 enfront de l'Alemanya nazi. Els tres pilars de la democràcia francesa (l'Estat, la Constitució i la República) estan desestabilitzats. L'Estat ja no és un garant enfront dels riscos, sinó un multiplicador d'aquests, a causa de la seva fallida financera, la seva ineficàcia i la pèrdua del monopoli de la violència legítima. La V República ja no funciona: Emmanuel Macron ha deixat de ser un líder i tampoc disposa ja d'un Estat. El Parlament s'ha reduït a una baralla permanent. Els valors republicans (llibertat, igualtat i fraternitat) són fórmules buides en les quals ja ningú creï. Els francesos hauran de prendre dues grans decisions en 2027: romandre fidels a la República o cedir a la temptació autoritària; modernitzar França per si mateixos o #posar en mans de la troica formada pel #FMI, la Unió Europea i el Banc Central Europeu.«França ha desaprofitat les oportunitats de #reformar i ha sostingut un Estat obès i impotent, que absorbeix el 57,2% del #PIB mentre fracassa a garantir els serveis bàsics»—Davant les presidencials de 2027, França sembla profundament dividida i les forces tradicionals estan afeblides. Quina responsabilitat té Emmanuel Macron?

Continua sent possible la reacció que vostè reclama?—La responsabilitat d'Emmanuel Macron és primordial, però ja pertany al passat: ha perdut tota credibilitat a França, Europa i el món. L'única qüestió que importa és triar entre la reacció i la fallida, que tindria efectes devastadors sobre la Unió Europea i l'euro. El naufragi de França no és inevitable . No es deu ni a la globalització ni a Europa, sinó als nostres errors i a la nostra submissió a la demagògia. Hi ha tres raons per a creure en la recuperació. Primer, la nostra història: en 1958, sota l'autoritat del general De Gaulle, van bastar dos anys per a transformar al malalt d'Europa i donar pas a una dècada de progrés econòmic i social. Segon, França conserva extraordinàries fortaleses: talent, universitats, estalvi, un sistema financer d'excel·lència, energia descarbonizada, infraestructures, empreses del #CAC 40, Forces Armades amb experiència de combat, cultura i patrimoni. Finalment, França pot comptar amb els francesos, com demostren els expatriats, les empreses internacionalitzades, els èxits esportius i artístics, la restauració de Notre-Dóna'm o els Jocs Olímpics de París. Cal comprendre una realitat: avui l'Estat ja no és la solució, sinó el problema; i els francesos no són el problema, sinó la solució.«Els dirigents francesos han tancat als ciutadans en la mentida d'un discurs de potència sense disposar dels seus mitjans»—Vostè va presentar a França com la baula feble d'Europa. El seu declivi constitueix una excepció francesa o anticipa una crisi general de les democràcies europees? Anuncia el que els espera a Espanya i Itàlia?—L'enfonsament de França s'inscriu en la crisi de la democràcia més perillosa des dels anys trenta. Les nacions lliures estan atrapades entre la seva corrupció interna i les amenaces exteriors. El seu símbol és l'Amèrica de Donald Trump, transformada en una democràcia il·liberal que s'alinea amb els imperis autoritaris. França continua sent un cas patològic per l'antiguitat del seu declivi, des de començaments dels anys vuitanta, i la seva desconnexió del segle XXI. És un contraexemple per al món desenvolupat i un risc considerable per a la Unió i l'euro. Si algun país pot anticipar l'evolució del continent, és la Itàlia de Giorgia Meloni , l'estratègia d'unió de la qual de les dretes avança en el Parlament Europeu. Espanya, abans que França, oferirà un senyal decisiu sobre el cicle electoral europeu.«L'única qüestió que importa és triar entre la reacció i la fallida, que tindria efectes devastadors sobre la Unió Europea i l'euro»—Identifica una amenaça pròxima?—Després de la decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions anticipades per al 29 de novembre, quatre dels cinc països més poblats de la Unió (Espanya, França, Polònia i Itàlia) celebraran eleccions importants abans de finals de 2027.

Se sumaran Bulgària, Grècia, Eslovàquia i Eslovènia, i potser Alemanya si es confirma l'avanç de AfD . Per primera vegada des dels anys trenta, l'extrema dreta pot arribar al poder o exercir-lo des d'una posició de força en nombrosos països. I, per primera vegada des dels anys cinquanta, la Unió no s'enfronta a alternances entre partits que comparteixen els seus valors, sinó a una estratègia d'unió de les dretes que no pretén abandonar la Unió, sinó controlar-la i transformar la seva naturalesa. En aquesta nova era d'imperis s'enfronten dos projectes. El de Mario Draghi proposa transformar la Unió en una potència, reformant les seves institucions i polítiques per a preservar la llibertat, l'Estat de dret i la democràcia. L'altre, basat en la unió de les dretes, pretén acabar amb la seva dimensió federal, reduir les polítiques comunes, restablir fronteres, interrompre el suport a Ucraïna i #acostar a Rússia. Amb massa freqüència es parla d'eleccions decisives sense justificació. Aquesta vegada, a Espanya i França, realment ho són. Els ciutadans determinaran la destinació dels seus països i, en bona part, el d'Europa, quan la supervivència de la llibertat política corre un greu perill. I seran els espanyols els qui inaugurin aquest cicle electoral d'enorme transcendència i altíssim risc.