El nen de la motxilla i la generació que va créixer amb por a ETA

Ander Izagirre (Donostia, 1976), com tants nens que van créixer en un País Basc marcat a foc pel terrorisme d'ETA, va créixer amb un advertiment: «Cura amb les motxilles, si veus una abandonada pel carrer no la toquis perquè et pot explotar com ... al nen de Renteria». El 'nen de la bomba de Renteria' es deia –es diu– Alberto Muñagorri . «Tots els coneixíem com el nen que li va donar una puntada a una motxilla que tenia una bomba, encara que no li va donar cap puntada –aclareix Izagirre–. Quan ho vaig conèixer, em va fer l'efecte que la seva història l'havia escrit qui va posar la bomba, i ell tenia ganes de comptar la seva. I el que ha viscut Alberto a Renteria permet recórrer cinquanta anys de violència al País Basc». Amb 'La motxilla' (Llibres del KO), com ha fet Radden Keefe amb 'No diguis res' i la violència del #IRA, i com van fent gota a gota altres llibres sobre el terrorisme etarra, Ander Izagirre reconstrueix una societat travessada per la por, la violència i massa silencis. «És l'avantatge del periodisme», sosté l'autor, que a hores d'ara ja acredita una carrera que el situa entre els reporters més notables del país: «Estén acta de fets que han ocorregut i que no es poden negar. Si el llibre té cert recorregut, molta gent coneixerà històries que no es poden deixar sota la catifa. Aquí hi ha històries incòmodes per a molta gent: per a qui posava la bomba, però també per als qui no es van acostar a les víctimes per por. Molts joves es preguntaran: 'Sent, i vosaltres què fèieu en aquesta època?'».'La motxilla' Autor Ander Izagirre Editorial Llibres del KO Nombre de pàgines 408 Preu 23,90 eurosUn exemple: quan operaven a Muñagorri entre la vida i la mort després de l'explosió –havia perdut una cama, va quedar cec d'un ull i tenia el cos travessat per la metralla–, l'Ajuntament de Renteria va aprovar una moció sobre l'atemptat que no dedicava una sola paraula als terroristes ni proposava ajudes per a la víctima. Després es va convocar una manifestació i alguns manifestants es van creuar amb la mare del nen al crit de «gora ETA militarra».Muñagorri tenia deu anys i a penes sabia què era ETA. «El que sabia segur era que els d'ETA posaven bombes i que una m'havia tocat a mi». Anava a jugar al futbol amb els seus amics quan una explosió li va canviar la vida. La seva mare, en escoltar l'esclat, va pensar: «Encara sort que tinc les finestres obertes; si no, em destrossa els cristalls». No sabia que el seu fill era allí.Izagirre portava temps treballant en aquest llibre i reunint testimoniatges d'antics membres d'ETA penedits, però va ser la figura del 'nen de Renteria' la que li va permetre ordenar la història. «Hi ha una escena que m'impressiona molt.

A la casa dels Muñagorri s'asseuen a la mateixa taula el germà d'Alberto, que té problemes d'addicció a l'heroïna, i dos amics seus: un que entrarà a la presó per un acte de 'kale borroka', per cremar un autobús, i un altre que entrarà en ETA. I després està Alberto, que va perdre una cama per una bomba d'ETA. Aquesta era la convivència quotidiana d'aquells anys».Recuperar la vozYa amb ETA desapareguda, Izagirre creu que s'ha trencat una barrera de la por que impedia a moltes víctimes parlar. «Hi havia molta gent sola, amb por i a la qual ningú volia escoltar. No era només el risc de sofrir represàlies per contar la seva història; tampoc hi havia massa persones disposades a #acostar i escoltar. En víctimes com Alberto hi ha una necessitat de contar que les seves vides van seguir entre el dolor i l'ombra. Hi ha una ànsia de recuperar la seva veu». Muñagorri no sols ho fa en el llibre de Izagirre. Des de fa temps visita col·legis i s'està trobant que els adolescents a penes coneixen el que va ocórrer: «Alguns gairebé ni havien nascut, i sí que es nota aquest buit de coneixement». Amb tot, encara queden moltes ferides obertes. Muñagorri no sap qui va col·locar la bomba. Té sospites i creu que es creua amb aquesta persona amb freqüència, però ningú li ha reconegut mai haver estat l'autor de l'atemptat. «I a ell li encantaria que, si de debò aquest home està penedit i demana perdó, poguessin anar plegats a donar xerrades: el que va posar la bomba i el que la va sofrir», compte Izagirre.«Quan no tanques bé alguna cosa, pot aparèixer d'altres formes. ETA no tornarà, però poden aparèixer altres formes de violència»Muñagorri sí ha tingut trobades amb etarres penedits, entre ells el sanguinari Urrusolo Sistiaga, que li han demanat perdó. «Això li ha reconfortat molt, però cap era qui va posar la bomba. I hi ha alguna cosa més que troba a faltar: que el que li diuen en privat ho diguin també en públic. Creu que són sincers, però considera que aquest no és un assumpte individual, sinó social. Encara hi ha una pressió social que impedeix que aquests presos o antics presos facin el pas. Sortir amb aquest missatge davant la qual era la seva comunitat els fa aparèixer com a traïdors. Això continua quedant arracada. Quan no tanques bé alguna cosa, pot aparèixer d'altres formes. ETA no tornarà, però poden aparèixer altres formes de violència».