El centre del món no està tan malament

El lloc comú diu que aquests dies Oviedo és el centre del món. I passen tantes coses en el centre del món. Aquí pots veure a Julian Barnes catant xoriço asturià en el Fontán, després de parlar sobre 'La Regenta', i a una astronauta –Christina ... Koch– fent surf en Cadavedo, elogiant les seves ones: «Són perfectes». En el tradicional esmorzar dels premiats, a l'Hotel Reconquesta, les grans ments del nostre món fan cua perquè els serveixin un plat de favada, tornats carn una altra vegada, tornats fam. Enguany algú es va equivocar i va cremar l'arròs amb llet amb sal en comptes d'amb sucre, encara que no tots ho van sofrir: «A mi em va fer gust d'arròs amb nata, la veritat». I si ha nascut unes noves postres? A María Pagés la van confondre amb Patti Smith , per motius de perruqueria. La van rebre amb els braços oberts, dient: 'you llauri the best', 'you llauri the best'. I en els rotlles es va parlar més d'això que de les eleccions, el futur d'Occident i la intel·ligència artificial general: no tot està perdut. Messi no va estar en el menjar ni va parlar en la gala, però no li va fer falta: va quedar molt clar que les munions del futbol superen a les altres munions. En un dels seus actes, li va tocar la mà a un home, o la hi va fregar, i aquest gairebé es desmaia. «És com si fos el Papa», va deixar anar una dona. I un altre es va tatuar el seu autògraf al braç. Però és que a Messi ja ho han comparat amb Déu, potser pel seu mutisme. «Diuen que dorm quatre hores de migdiada». Quina bona religió.Kenichi Ioda, president del Studio Ghibli, va arribar amb els seus Totoros al Teatre Campoamor, i abans els va passejar per tota la ciutat, encara que en el sopar del dijous va descobrir que aquí hi ha més furor per 'Heidi' i per 'Marco': en el restaurant van cantar les seves cançons a l'uníson i ell es va quedar amb la mateixa cara que un espanyol quan descobreix que a Sèrbia se saben les banda sonora completa de 'Els Serrà'. El dia va buidar per al passeig, i en la riba del Reconquesta la gent volia veure, sentir, notar, viure, el rotllo de sempre. «Anem, Messi, vaig sortir d'una vegada». «No ens mourem d'aquí». «Jo no veig res». Van corejar el seu nom, però no el de Shankar Balasubramanian: la vida no és tan meravellosa.En la plaça de la Escandalera, enfront del Campoamor, hi havia acampada per l'habitatge, que en asturià sona molt millor: «L'habitatge ye un derechu». Com sempre, van sonar molt alt les gaites, i el premi de les Lletres no va ser per als cartellistes, sinó per a Julian Barnes, el primer a parlar. En el seu discurs va invocar una veritat antiga: la que en les arts no existeix el progrés, sinó la tradició, és a dir, la conversa.Barnes, el britànic més francès, va començar citant a Renoir: «Quan mires a Velázquez t'adones que tot ja està dit». I va seguir amb Voltaire i Flaubert, encara que es va detenir més en 'El Quixot', perquè primer de tot és un senyor molt educat. Va ser breu, i tot el que va dir va ser per a arribar a aquesta imatge: «Ja no penso que les arts siguin progressives i que cada evolució millori la precedent.

Prefereixo pensar que tots estem asseguts a una enorme taula rodona, potser en una venda manxega, parlant entre nosaltres del nostre treball en el curs dels segles: imagino que Renoir li pregunta a Velázquez com dimonis va pintar els seus quadres, que Voltaire rectifica el desdeny que professava antany a Shakespeare…» Ana I. Fernández, presidenta de la fundació, va citar a Meryl Streep per a reafirmar el mateix: «En el Campoamor s'escolta el ressò de les veus de molts dels nostres herois del segle XX i d'aquest jove segle nostre». Timothy Garton Ash , que es va passar la setmana en silenci per una faringitis, va prendre tota la veu que li quedava en el cos per a dir-li a la Princesa (es va dirigir a ella, com un mestre) que el progrés ja no existeix, així, en general: «Tot l'aconseguit des de 1945 es troba avui amenaçat en la seva pròpia existència». Després de pintar un panorama per a #anar a Mart amb Christina Koch, va dir que havíem de prendre exemple del tiquitaca per a salvar Europa: «Seríem imbatibles». Garton Ash li va recordar a Donya Leonor que la primera princesa amb el seu títol va ser Catalina de Lancaster, per la qual cosa el Brexit no tenia sentit: és un jugón de l'argumentació. La Princesa va parlar de María Zambrano i de l'esperança, i li va dir que ell era el britànic més europeu… Des de 2019, Christina Koch ha donat cinc mil voltes a la Terra en la missió Artemis II, i això, segons sembla, et canvia la percepció del planeta. Es diu 'overview effect': deixes de creure en fronteres, en divisions polítiques, religioses o ètniques, i només veus un tot. No va ser estrany que es posés a parlar així: «Vull que el món sencer accepti amb mi aquest premi. Per haver acollit aquesta missió en els seus cors i haver permès que els unís. Per creure que tots els éssers humans compartim la mateixa essència: la necessitat de sentir amor». Patti Smith, que va arribar feliç i gravant el dia amb el seu mòbil, també es va posar ecumènica: «Confio que els altres guardonats em permetin parlar en el seu nom, perquè sento que estem units». Després va cantar, seguint la tradició de Serrat. I cantant 'Wing' no s'assemblava en res a María Pagés. En fi: si Oviedo és el centre del món, llavors el món no està tan malament.