El Rei defensa que la democràcia «no s'esgota en unes eleccions» i demana «cuidar les seves formes i institucions»

Hi ha escenaris on l'arquitectura institucional d'Espanya adquireix la seva màxima expressió i simbolisme. El Teatre Campoamor d'Oviedo , engalanat una vegada més per a acollir la quarantena sisena edició dels Premis Princesa d'Astúries, es va convertir aquest divendres en l'atri des del ... com La seva Majestat el Rei va projectar un missatge de fondària política, constitucional i democràtica. En un moment d'especial transcendència per al país, amb l'horitzó fixat en la cita electoral del pròxim 29 de novembre, Felip VI va alçar la veu per a recordar que el sistema de llibertats exigeix un compromís constant, allunyat de la superficialitat i consolidat sobre el respecte estricte a les regles del joc institucional. «També requereix temps, en una societat madura com la nostra, l'exercici de la democràcia . No s'esgota en unes eleccions com les que aviat viurem, on els ciutadans tindran, una vegada més, l'altíssima responsabilitat de definir l'orientació política del nostre país», va advertir amb sobrietat el Rei des de l'escenari del coliseu ovetense. En el nucli del seu discurs, el Rei va subratllar que «la democràcia requereix d'un compromís diari, cívic i exigent, d'una cura de les seves formes i institucions, d'una cura de les seves formes i institucions, per a continuar garantint la nostra convivència, per a il·luminar aquesta cerca del bé comú que atengui i equilibri de la millor manera possible els legítims interessos de tots els ciutadans». Aquesta defensa sense fissures del marc constitucional i el «bé comú» va connectar directament amb la memòria històrica de la Transició, un procés polític que Don Felipe va voler reivindicar com la gran fita de maduresa col·lectiva dels espanyols. Recordant les cinc dècades transcorregudes des de l'aprovació de la Llei per a la Reforma Política fins a l'actualitat, el Rei va emfatitzar que aquell trànsit modèlic cap a les llibertats es va edificar «sobre la generositat i l'altura de mires». El resultat va ser una Constitució , la de 1978, concebuda expressament per a «acollir a tots els espanyols sense cap distinció. I un camí que segueix endavant, que es renova any rere any,; que ens obliga a tots a ser humils, a mantenir-nos alerta, a renovar també com a ciutadans la nostra constant voluntat d'aprendre i millorar».En definitiva, La seva Majestat el Rei va fer una defensa sense ambages de la Transició: «Ens va permetre res menys que passar pacífica i admirablement de la dictadura a les llibertats». Seguint el fil conductor de la reflexió institucional, el Felip VI va enllaçar la maduresa democràtica amb la dimensió humana de l'esforç i el valor insubstituïble de l'experiència.Estant a Oviedo , el Rei va voler evocar la figura de Leopoldo Alas «Clarí», de la defunció del qual es compleixen 125 anys, i l'impuls dels quals va estar lligat a la pròpia existència del teatre que albergava la cerimònia.

«Les lliçons del món estan escrites en un idioma del qual no es pot traduir res; el de l'experiència», va recordar citant al cèlebre escriptor asturià. Una màxima que, en opinió de Don Felipe , defineix amb precisió quirúrgica l'esperit dels guardons ovetenses enfront de la vertiginosa acceleració d'un present dominat pel flux incessant de dades i la irrupció de la intel·ligència artificial . Enfront de la pretensió dels algorismes de replicar i sintetitzar el coneixement humà amb una immediatesa sorprenent, el Rei va contraposar l'autenticitat del treball artesanal, el sacrifici i el temps necessari per a madurar els grans assoliments: «El procés, gairebé artesanal que va del »jo« a la societat, del potencial al resultat, requereix temps», va subratllar. Don Felipe va reclamar així paciència i confiança col·lectiva per a aconseguir la millor versió d'un mateix, tancant la seva intervenció amb una evocació a Jorge Luis Borges i la necessitat inexcusable de la sinceritat en qualsevol activitat humana.la Princesa es elevaEl discurs del Rei tambien va deixar un altre detall que entronca amb el paper més rellevant i ennsolitario que, any rere any, gana la Princesa en aquests guardons que porten el seu nom: «És un orgull veure com Leonor, la Princesa d'Astúries , continua fent passos ferms com a presidenta d'honor de la Fundació, mentre es forma i acumula experiències valuoses en el seu aprenentatge vital, com fa també la Infanta Sofía ». Així, ​si el discurs del Rei va aportar l'ancoratge del missatge constitucional de la pròpia de la Corona, l'edició d'aquest 2026 queda marcada pel pas definitiu donat per la Princesa d'Astúries. L'Hereva al Tron no es va limitar a complir amb el protocol de presentació dels guardonats, sinó que va protagonitzar una intervenció de major altura -intel·lectual i generacional- evidenciant una maduresa de missatge que consolida el seu paper al capdavant de la Fundació. Aquest protagonisme creixent de Donya Leonor havia quedat ja de manifest unes hores abans a l'Hotel de la Reconquesta, on per primera vegada va rebre en solitari als premiats en el Saló Covadonga , marcant un punt d'inflexió en la seva agenda oficial.Un detall no menor va completar l'escenografia de la jornada en el Saló de Consells , on es va renovar la decoració mural substituint una estampa de la Família Reial al complet per una fotografia emmarcada de la Princesa en solitari, situada en rigorosa simetria al costat de la històrica imatge del seu pare, Don Felipe, quan a la seva mateixa edat presidia els actes previs com a Príncep d'Astúries . Una composició visual que resumeix, sense necessitat d'artificis dialèctics, la continuïtat dinàstica i l'assumpció progressiva de responsabilitats representatives.Ja sobre les taules del Teatre Campoamor , la Princesa d'Astúries va articular un discurs trenat amb referències literàries, científiques i vitals dels guardonats, connectant les inquietuds de la seva pròpia generació amb l'experiència acumulada dels premiats.

Obrint una lúcida finestra al passat, l'Hereva va recordar la intervenció de la filòsofa María Zambrano en la primera edició dels premis en 1981, quan el seu pare comptava amb tot just tretze anys: «El meu pare va avui camí dels 60, però aquella tarda tenia 13 anys. En les seves paraules María Zambrano es referia no sols a la fundació, no sols a Espanya, a aquella Espanya de 1981. Parlava del jove i l'inèdit. Parlava d'esperança».Problemes dels jóvenesPartiendo d'aquella evocació d'esperança en temps inèdits, la Princesa va abordar sense complexos les incerteses del present —el desencadenament de conflictes, el populisme , la precarietat i el debat ètic enfront de la digitalització: «Com afronta la meva generació semblant complexitat . Com digerim la velocitat i el desencantament, la qual cosa molts consideren falta d'expectatives i impossibilitat de planejar una vida, tenir treball, una casa...». La Princesa va ser en aquest moment quan va anar a trobar respostes en l'exemple dels premiats d'enguany. Amb una oratòria precisa i pròxima, Donya Leonor va anar desgranant els mèrits de cadascun dels premiats en una cartografia de l'excel·lència internacional. Es va detenir en l'autoritat intel·lectual de l'historiador Timothy Garton Ash per a reivindicar la necessitat de «europeïtzar» la defensa i reformar les polítiques comunitàries en un ordre postoccidental; va aplaudir l'artesania meticulosa i l'humanisme dels Estudis Ghibli, recordant amb tendresa el seu primer contacte infantil amb les pel·lícules de l'estudi japonès; i va aprofundir en la commovedora honestedat literària de Julian Barnes , definit amb agudesa com un «optimista melancòlic». El repàs va abastar també la dimensió universal de l'esport a través de la figura de Leo Messi , de qui va destacar la seva capacitat per a «convertir l'extraordinari en rutina» subordinant l'ego a l'esperit col·lectiu; la visió global i cooperativa simbolitzada en la Volta de les Llavors de Svalbard , custodiada a divuit graus sota zero en el permafrost àrtic com a salvaguarda de la biodiversitat agrícola; i la lliçó d'humilitat terrenal transmesa per l'astronauta Christina Koch, qui des de l'espai va recordar que formem part d'una fràgil «tripulació de la Terra».Així mateix, la Princesa va enaltir el rigor científic dels químics D avid Klenerman i Shankar Balasubramanian i del biofísic Pascal Mayer, la revolucionària seqüenciació del qual massiva de #ADN obre horitzons inèdits en la biomedicina moderna; per a culminar rendint tribut a la rebel·lia indomable i l'autenticitat radical de l'artista Patti Smith , una creadora que «no pretén agradar, sinó existir i experimentar per necessitat». Citant al poeta Václav Havel -premio Príncep d'Astúries en 1997 i heroi en la lluita contra el comunisme a Txecoslovàquia-, la Proncesa va recordar que «l'esperança no és la convicció que les coses sortiran bé, sinó la certesa que hi ha coses que tenen sentit i que val la pena defensar passi el que passi».

La Princesa Leonor -21 anys complirà el 31 d'octubre- va rescatar el vers de Paul Valéry recuperat en una de les obres de Hayao Miyazaki, un dels fundadors del premiat Estudi Ghibli: «El vent s'aixeca... Cal intentar viure!». Donya Leonor va tancar així una intervenció cridada a perdurar en la memòria dels assistents. Un discurs ampli, de gran importància. De futur i esperança. Amb la solemnitat de l'esdeveniment i les gaites de l'himne d'Espanya i l'Astúries pàtria querids que, potser, millor encarna la ensencia de la Monarquia espanyola. Ahir en el Teatre Campoamor pare i filla, Rei i Hereva, Felip VI i Donya Leonor , van buscar un nou nexe de complementarietat entre la fermesa institucional (democràcia, convivència i ben comuna) i l'esperança renovadora on també es mira una nova generació.