Si Irlanda fos un grup, Fontaines D. C. seria el seu marxandatge

La banda irlandesa presenta el seu cinquè disc, 'Dopamine Chamber', acabat de publicar, amb un bany d'eufòria a Madrid

Twin Temple, la banda que defensa el satanismo com a símbol de la llibertat absoluta i canta cançons d'amor

No ha passat ni una setmana de la sortida de Dopamine Chamber i Fontaines D. C. ja ho està tocant a Espanya . La gira de presentació del cinquè disc de la banda irlandesa ha començat per la península ibèrica, la qual cosa produeix cert estat d'eufòria, tant en el públic com en els músics.

Fontaines D. C. ja no és un grup que promet. Ara és un grup que va prometre i va complir. Ha passat ràpidament de ser el gran secret del indie a gairebé omplir el Palau dels Esports de Madrid - Movistar Sorra. Continuen sent, de totes maneres, una miqueta massa estranys per al mainstream , ni tan sols amb Rosalía col·laborant.

Per a qui arribi a aquesta crònica buscant si la cantant catalana va aparèixer per a interpretar la seva part de Where is gone?, li estalviarem el scroll: no ho va fer, però encara es pot somiar amb una aparició a Barcelona, on el grup tocarà aquest dissabte 24 d'octubre.

Dopamine Chamber és un disc espectacular que ha conquistat a la crítica — cinc estrelles en The Guardian—, però no ha trobat unanimitat entre els fans (un 3,5 sobre cinc en Rateyourmusic), que en general els retreu #haver allunyat del seu so.

Però quin era el so de Fontaines D. C., si precisament un dels seus talents era fer discos curulls de bones cançons que recordaven, cadascuna d'elles, a grups molt diferents? Una semblava de Arctic Monkeys, una altra de Depeche Mode, una altra de Kasabian, una altra de Boo Radleys, una altra de Jesus & Mary Chain, una altra de Kneecap, una altra de The Curi.

Aquest nou àlbum, en canvi, sembla centrar-los en un camí, els confereix un so més homogeni, i els fa #semblar més a ells mateixos. O almenys a una de les possibilitats de ser ells mateixos.

Una espècie d'esclavitud

En El padrí de Mario Puzzo, Johnny Fontane —un trassumpte de Frank Sinatra— és un cantant que, enganyat pel seu malvat productor, signatura un contracte lleoní que li té esclavitzat i condemnat a guanyar poc i no veure l'èxit. Fontaines D. C., que rendeix tribut a aquest personatge en el seu nom, té un problema similar amb el productor dels seus dos últims discos, el geni James Ford . L'esclavitud, en aquest cas, no és econòmica sinó musical: la banda mai sonarà en el directe tan bé com en el disc.

El curiós és que Ford —responsable del so de Lung de Florence and the Machine, Suck It and See de Arctic Monkeys o Spirit de Depeche Mode— ha generat per a la banda irlandesa una producció molt símptoma del nostre temps: la sensació que escoltem les cançons com si sonessin en un recinte de concerts tipus sorra, com ho és el mateix Palacio d'Esports de Madrid. O com sonaria en condicions ideals. És a dir, pura ficció.

De fet, el so en aquest concert va estar bé lluny de #semblar en gens ni mica a aquest so ideal. Va sonar baix en la pista i potent, però dens i opac, en la graderia.

En l'altra meitat del nom del grup, la qual cosa no és un tribut mafiós, és una referència a la capital irlandesa: D. C. es correspon amb Dublin City. Grian Chatten, el cantant, va néixer a Anglaterra, però sent un bebè d'un mes, els seus pares —ella britànica, ell irlandès— es van mudar a Irlanda i allí va créixer. A l'escola de música va conèixer a Carlos O'Connell —pare espanyol, mare irlandesa— i a la resta de membres de la banda, que van decidir #agrupar fa gairebé deu anys.

D'aquestes curioses genealogies, neix en canvi un grup profundament irlandès. Chatten surt a l'escenari amb una samarreta que posa Eyre, el nom gaèlic per a Irlanda, i un penjoll amb el símbol del seamróg, el trèvol de tres fulles culturalment associat amb el país.

Molt per sobre de l'escenari, obrint un espai gegant entre les taules i el sostre que pretén buscar certa monumentalitat en l'escenografia, hi ha un gran rètol de tres lletres (una altra vegada el número sagrat per a celtes): f, d i c. Encara que al principi estan acolorides de rosa, al final del concert, en l'apoteosi de les quatre últimes cançons, es tenyeixen de verd, blanc i taronja, igual que les llums dels focus. La tríade de colors de la nació irlandesa. El nacionalisme de Fontaines D. C. és tan potent que podrien #convertir en un marxandatge del seu propi país.

El madrileny

“Bones, Madrid, com estem”. A Carlos O'Connell no li il·lumina el focus quan parla entre una cançó i una altra, però tot el Palau sap que el guitarrista de pèl rosa és el madrileny del grup. Als 18 anys va decidir #mudar a la terra de la seva mare i allí va trobar, ha dit en les entrevistes, una connexió cultural més gran de la que té amb Espanya.

El públic celebra en gran quan les pantalles enfoquen a O'Connell pegant-li un glop a una llauna de Guinness negra —una ovació més o menys de la mateixa intensitat que el “Free Palestine!” que va cridar Grian Chatten poc abans—, però els llaços amb Espanya no estan trencats i al seu bebè de deu mesos li ha posat de nom Lorca.

I abans d'escometre Happy For You, una de les cançons del nou disc incloses en el set list, la hi dedica a la seva professora Rosa, que li va portar “fa 20 anys” (17, en realitat) a aquest mateix Palacio a veure un concert de Leonard Cohen . Rosa, segons va assegurar en una entrevista, seria allí, perduda entre el públic, veient al seu alumne convertit en rock star.

Més enllà del bé

Que aquests cinc nois són ja rock stars és evident. En el seu concert anterior, en 2024, el públic omplia només la pista i la graderia extensible. Per a aquesta gira s'han posat a la venda totes les graderies i, malgrat que no s'han venut tots els seients, el símbol més evident que el grup ha triomfat és l'aparició d'una tanca a la meitat de la pista, per a separar als que paguen molt per una entrada dels quals paguen molt més.

Les entrades front stage, situades en la part davantera de la pista i per les quals cal pagar gairebé 20 euros més, són un dels símbols més tristos i ridículs de la gran exprimidora capitalista en la qual s'ha convertit la indústria del rock. Semblava que, a força de #enlletgir el gest als grups, aquest tipus de pràctiques estava disminuint. Veure a un grup indie —i polític i combatiu, un grup que crida “Free Palestine!” entre una cançó i una altra— estrenyent al seu públic per a guanyar un pessic més, és lamentable.

En aquest capítol de queixes, els companys de la premsa gràfica tampoc el van tenir fàcil, perquè van haver de negociar unes condicions imposades pel grup que van considerar injustes. A més, a petició de la banda, les imatges es van prendre en les últimes tres cançons, al contrari de l'habitual, que són les tres primeres. Efectivament, coses de rock stars.

Com avançàvem més amunt, Chatten va tenir que intepretar el seu dueto amb Rosalía sense Rosalía, però no va desmerèixer tant. Where is gone? és una cançó immensa i és ja un himne, malgrat tenir poques setmanes de vida, com demostra que sigui el tema triat per a acomiadar al grup de l'escenari abans de tornar per al bis.

I en el retorn per a la tralla final, i ja enfront de les cambres, el grup va servir l'enorme Starburster —sense les característiques inspiracions ofegades— del disc Romanç , un tema responsable en part que els Fontaines D. C. de 2024 no siguin ja els Fontaines D. C. de 2026: la inclusió com opening de la sèrie MobLand: Terra de mafiosos, no sols ha contribuït a la propulsió, sinó que tanca amb una picada d'ullet interessant aquesta fascinació que ostenta el grup en el seu nom propi, el thriller criminal de Guy Ritchie al voltant de la família Harrigan, mafiosos irlandesos operant en els baixos fons de Londres.

Quan Grian Chatten baixa les escaletes de l'escenari, subjectant una copa de vi negre que a penes ha tingut oportunitat de provar, s'encenen les llums i sona en el sistema de so una cançó triada per ells: Some Velvet Morning cantada per Nancy Sinatra, filla de Frank. L'homenatge subtil i final a Johnny Fontane, el cantant al qual el Padrí va alliberar del seu contracte amb el productor explotador. Vito Corleone li va fer ric i famós, però a quin preu.