La fi de l'era Macron

Hi ha una dita francesa que resa «No hi ha fum sense foc» . Sovint s'utilitza de forma poc científica, fins al punt que, a vegades, sustenta raonaments conspiracionistes, que veuen en una correlació fortuïta l'indici d'una causalitat activa. Però, aquesta vegada, ... crec que l'expressió ve al cas. Sigui com sigui el bàndol polític des del qual es parli, cal reconèixer que el que va provocar l'aixecament social del 17 d'octubre de 2026 i els seus desbordaments té arrels ja profundes en una història política encara que jove: la de la dècada de Macron .Dic «l'aixecament i els seus desbordaments» perquè crec que l'anàlisi socioantropológico de les lluites socials no pot #permetre, com fan (amb raó) la Policia, la Justícia i les institucions de la República, dissociar de forma massa abstracta als «manifestants» dels «esvalotadors», convertint a aquests últims en mers delinqüents oportunistes, l'acció violenta dels quals i il·legal no tindria absolutament res a veure amb el nucli de les reivindicacions de la multitud —en el seu gran, gran majoria pacífica— que es manifesta. Crec que, des del punt de vista de l'anàlisi, cal reconèixer una continuïtat entre la ira que impulsa a #manifestar i la ira que ha portat als actes de vandalisme contra determinats llocs, i no qualsevol: sovint símbols de la societat de consum, com les botigues de moda; de la gran distribució, com els Franprix; de la propietat privada, com les agències immobiliàries; i de l'Estat, com els ajuntaments. En plantejar-nos aquesta continuïtat, no es tracta ni de restar gravetat als fets, ni d'ocultar la legitimitat de la ira inicial. Si volem reflexionar i fer alguna cosa davant aquesta situació, hem d'acceptar recórrer aquesta corda fluixa, que exigeix el que més mancada fa avui en el debat polític: matisos i subtilesa.El que es veu principalment amenaçat per l'exacerbació mediàtica dels actes violents comesos al marge de les manifestacions , i per l'exacerbació política de la pròpia violència exercida per la Policia contra els manifestants, són els reptes de la reivindicació inicial que va posar en marxa aquest moviment i que, des de llavors, no ha fet més que quedar soterrada sota successives capes d'altres discursos: la ira de les alumnes i els alumnes de secundària.Com més caricaturesc es torna el debat, major és el risc que aquesta crisi es resolgui de manera decebedora i a la baixa. Per contra, els debats escolars que han encès la metxa mereixen ser escoltats. Perquè aquí és on no hi ha fum sense foc: a la fi de setembre, centres educatius molt diferents des del punt de vista sociològic, geogràfic i cultural van ser bloquejats i es van veure sacsejats per una onada de qüestionaments i indignació davant les seves disfuncions .

És aquesta ira, des del primer moment massa àmplia i multifacética com per a ser fingida, la que caldria haver escoltat des del principi, legitimat i inscrit en el temps més llarg de la reflexió, per a arrencar-la del temps curt de la mera protesta. En aquest aixecament estudiantil, semblen #articular tres nivells. En primer lloc, el curt termini, l'immediat, que sorgeix de la deterioració de certs edificis, d'unes condícies brutes en els quals mai hi ha sabó (aquest és el cas de l'institut en el qual imparteixo classes: mai he vist sabó en les condícies dels alumnes, als quals acudeixen 2.000 d'ells cada dia). Després, el mitjà termini, que es refereix a les absències cròniques de professors que no són substituïts, la qual cosa provoca retards i soscava la credibilitat de la institució. També incloc aquí la qüestió del nivell acadèmic i la hipocresia de certs títols oficials que s'expedeixen a alumnes als quals se'ls esmenti sobre el seu nivell real (en particular, sobre el seu domini de la seva pròpia llengua). Finalment, està el llarg termini, el de la generació a la qual pertanyen aquestes alumnes i alumnes de batxillerat, marcada per totes les preocupacions dels adults (l'angoixa climàtica, el pes del deute, el cost de la vida, la brutalización geopolítica, l'auge dels discursos d'odi, la inestabilitat política, la desocupació…), multiplicades per les dels joves, que són els primers a #preocupar pel descens dels resultats en la classificació PISA, els efectes de la intel·ligència artificial en el seu aprenentatge, la caiguda de la lectura o l'omnipresència de les xarxes anomenades «socials» en la seva vida social real.Cadascuna d'aquestes dimensions té fonaments profunds. Cadascuna mereix un tipus de resposta diferent, encara que l'articulació d'aquestes dimensions sigui indispensable. El que ha faltat en la resposta inicial a l'aixecament estudiantil és, com sol ocórrer quan es tracta de joves, una forma de sinceritat: la capacitat d'escoltar-los seriosament –és a dir, acceptant aprendre coses que no se saben per endavant–, sense deixar de dir-los també que alguns assumptes no podran #resoldre en poc temps i que requeriran una reflexió col·lectiva profunda , lenta encara que urgent.Però, a sobre de desgràcies, tot això ocorre just a l'inici de la campanya presidencial . És comprensible que el Govern actual no tingui més remei que donar una resposta immediata, ja que qualsevol promesa d'una reflexió a llarg termini no és més que una mentida, que depèn de la bona fe d'uns candidats que s'esforçaran encara més per #desmarcar de les propostes governamentals, sabent que perdrien tota credibilitat si les secundessin. És un joc infernal, en el qual l'única solució intel·ligent només pot provenir d'una cosa: el temps i el diàleg, alguna cosa que el moment de la campanya prohibeix per complet.

I, mentrestant, esperem que els joves tornin al treball, armar escàndols.Prometre grans canvis, despertar una gran indignació i respondre a ella amb ambicions de pacotilla i una despesa mal controlada que no millora el problema inicial: això és també, lamentablement, un segell distintiu de l'era Macron, que arriba a la seva fi d'una forma sorprenentment crepuscular.Mathieu Roger-Lacan Acadèmic i assagista francès, especialista de literatura del segle XIX. Autor del llibre 'Uneix langue à soi : La condition de notre vaig llibertar' (Estoc, 2026).