Fontaines D.C. omple el Movistar Sorra de Madrid en l'inici de la seva gira

El concert de Fontaines D. C. en el Movistar Sorra de Madrid era el més assenyalat de la nova temporada en tots els calendaris. I va complir amb escreix les expectatives. Ho fan amb nou àlbum sota el braç, 'Dopamine Chamber' que acaba de ... #publicar el divendres 16 d'octubre. Vénen d'inaugurar el seu gira europea aquest dijous a Lisboa. El dissabte actuen a Barcelona.Alguns ja comparen a Fontaines D.C amb U2 o Radiohead. Però un artista que punxa com a tema d'obertura 'Sponge' de Vic Chesnutt, sap d'on ve,- de l'underground-, per molt que li hagi encimbellat el seu anterior àlbum 'Romanç' (2024). O també pel fet d'haver tocat aquest estiu dues dates a Cadis, una a Alacant i una altra a Pamplona, que moltes bandes ja en el cim podrien considerar ciutats secundàries, i no, també són places importants.Presideixen els seus inicials fdc un escenari amb dues pantalles laterals. I amb la sensació que l'escenari està més comprimit que en la seva anterior visita al mateix recinte el 6 de novembre de 2024.Des del primer moment Grian Chatten desprèn tota la seva energia escènica i el seu poder vocal. Em diu Deivi García, de Pogología (i el digital L'Últim) que Chatten li recorda a David Muñoz de Estopa en l'època de La Maketa però jo li veig més un encreuament entre Robbie Williams, Liam Galagher i Bobby Gillespie. Comencen tebis amb cançons noves, però de seguida agafen temperatura amb 'Here'#s The Thing',-el guitarra Carlos O'Connell, que va néixer i va créixer prop de Madrid, aprofita entre cançó i cançó per a deixar anar un «Què passa Madrid!». La temperatura puja amb el rock imparable de 'Boys in The Better Land'. I el públic clama , o udola, quan escolta la melodia inicial de 'Marianne', on la banda sembla #lliurar lleument a la densitat i l'espessor del gòtic o el sinistre.Amb 'Jackie in the Line', que té molt èmfasi en l'acústica i en la pegada de la bateria, el so és potent però una cosa distorsionada, des de la graderia lateral dreta. Una pena perquè l'anterior vegada que els vaig veure aquí en graderia frontal va sonar bastant bé. Un so que no fa justícia a una banda, que ja està en la cresta de l'ona, és com escopir al cel.Quan veus a Fontaines D.C es reflecteix una tradició musical, la de la illes britàniques. I clar, tot rellueix amb les seves anotacions clàssiques i els seus tocs de modernitat, però sobretot perquè aporta molta frescor. El rock també és actitud i moda. I porten unes pintes molt seves: samarreta amb la inscripció de Eire (Irlanda del Nord) de Chatten, dessuadora, pantalons pirates, ulleres, cadena, tatuatges, pírcings, pèl tenyit, 'yonki' llaunes de Guinness,... Són el reflex d'una banda de la classe treballadora. Un detall, el cable del micro de Chatten porta cinta americana amb els colors de la bandera palestina Seran per aquestes coses que connecten amb el gran públic?'You Miss Em' posseeix molt de poder evocador, com volent reencarnarse en un crooner al Scott Walker.

'Happy for You' la dedica Carlos O'Connell a una professora que li va portar a veure un concert de 'Korn'? en aquest recinte. I el sextet sona compenetrado, es nota que van tots a l'una.La cançons de 'Dopamine Chamber' sonen encara cruixents, a pa recentment fet, però convenç la paleta sonora de 'Mimesis' o 'Tongue'. Aquest àlbum donarà moltes alegries en aquesta gira quan el públic estigui més familiaritzat amb les cançons.'Free Palestine' llança Chatten entre cançons. Aplaudiment. La potència de 'Big Shot' ens aixeca. 'Favourite' sona radiant, a música que il·lumina, aquest pop-rock universal. Tenen el poder de captivar sent un encreuament entre The Smiths i Teenage Fanclub, o entre Primal Scream, The Curi i Oasi. En 'Where is Gone?' recorda a la prodigiosa i elegant col·laboració entre Lee Hazlewood i Nancy Sinatra; va faltar Rosalía, o un cor femení.En els bises, 'Japan' sona a himne de grans estadis. Recuperen 'I Love You' del magnífic 'Skintty Fia' (2022), i l'èpica puja. Amb aquell àlbum van tocar a la Riviera a vessar sense ningú presagiar que el següent seria veure'ls en grans recintes. Chatten es converteix en autèntic predicador musical quan utilitza la passarel·la central. Amb 'Starbuster' el recinte es ve molt a dalt: és un temazo absolut amb el poder del recitat, del spoken, del frasejo punxant. I sedueix aquest moment del hiy en el qual la calma i teclat pausan el subidon. Tot això fet amb el saber de què tens molt 'power'. Tanca 'Six Shot Morning' prolongant la sensació temps-espai, potser la seva cançó Primal Scream meets Joy Division meets Cristall Castles. I tots satisfets. Dopamina per a tots.