La investigació sobre com el fàstic es relaciona amb les creences polítiques

Alguns estudis han vinculat la sensibilitat al fàstic amb actituds socialment conservadores. Però, abans de les eleccions de mig mandat als EUA, és el fàstic el que condiciona la nostra política o són les nostres creences les que condicionen allò que trobem repugnant?

L'olor de menjar podrit ens pot fer tirar enrere. Certes pràctiques sexuals poden provocar una reacció similar. I en el clima polític polaritzat d'avui dia, fins i tot els rivals polítics poden esdevenir objecte de fàstic.

Fa temps que els psicòlegs investiguen si la sensibilitat al fàstic ajuda a explicar les creences polítiques. Una revisió de 24 estudis va descobrir que les persones que declaraven tenir més facilitat per sentir fàstic tendien a tenir idees més conservadores en l'àmbit social.

«Creiem que va evolucionar en part per reduir l'exposició a coses que podrien emmalaltir-te», va dir a DW el psicòleg Yoel Inbar, de la Universitat de la Colúmbia Britànica, al Canadà.

Però el fàstic no és una sola emoció. L'Escala de Fàstic de Tres Dominis, desenvolupada el 2009, en distingeix tres tipus:

Una teoria és que les persones que tenen especial precaució amb els gèrmens i les malalties també poden preferir les normes socials tradicionals.

Inbar explica que evitar possibles fonts d'infecció també pot significar perdre's noves experiències.

«A l'hora d'exposar-se a patògens, algunes persones són més aviat al costat cautelós i conservador, i d'altres estan més aviat al costat d'explorar i assumir riscos», va dir.

De fet, el llenguatge de la contaminació també apareix en la retòrica política. Durant la seva campanya presidencial del 2024, Donald Trump va descriure repetidament els immigrants dient que «enverinen la sang del nostre país». Trump també s'ha descrit a si mateix com un «germàfob».

Inbar reconeix que les evidències que vinculen la sensibilitat al fàstic amb les creences polítiques conservadores continuen sent incertes.

«Tenim hipòtesis. No sé si tenim unes evidències tan sòlides com m'agradaria», va dir Inbar.

El fàstic no és exclusivament conservador. I allò que la gent troba repugnant pot dependre dels seus valors.

Un estudi del 2020 titulat «És el fàstic una emoció "conservadora"?» va trobar que els liberals i els conservadors sentien fàstic per coses diferents.

Els conservadors, generalment alineats amb els republicans en la política dels EUA, declaraven un fàstic més gran davant d'exemples que implicaven comportaments sexuals i consum de drogues, mentre que els liberals, generalment alineats amb els demòcrates, declaraven un fàstic més gran davant del maltractament animal i la contaminació ambiental.

Tanmateix, quan se'ls va preguntar amb quina facilitat sentien fàstic en general, no hi va haver cap diferència clara en tot l'espectre polític.

Alguns estudis inicials suggerien que els conservadors mostraven reaccions físiques més intenses davant d'imatges aterridorats o repugnants, mesurades en part a través de canvis en la suor.

Per veure aquest vídeo, activeu JavaScript i considereu actualitzar a un navegador web que admeti vídeo HTML5

Però les investigacions posteriors, inclòs un estudi del 2020 del psicòleg polític Bert Bakker a la Universitat d'Amsterdam, van tenir dificultats per reproduir aquests resultats.

Els estudis basats en qüestionaris, en canvi, han trobat generalment que les persones amb actituds més conservadores afirmen sentir fàstic amb més facilitat.

«Si les reaccions corporals no difereixen entre els grups polítics, per què ho fan els sentiments?», va dir a DW Manos Tsakiris, de Royal Holloway i del Centre per a la Política dels Sentiments de la Universitat de Londres.

Tsakiris i la seva col·lega Mariana von Mohr es van preguntar si la resposta podria residir en la manera com la gent percep i interpreta els senyals del seu cos.

Els científics anomenen «interocepció» a la percepció de les sensacions internes, com ara la gana, la respiració o el batec accelerat del cor. De vegades se li diu el nostre vuitè sentit, al costat dels cinc habituals, més els sentits de l'equilibri i la posició corporal.

«Un senyal corporal no arriba amb una etiqueta enganxada», va dir Tsakiris a DW. «L'hem de notar i trobar-li sentit.»

Els investigadors van enquestar 632 adults dels EUA i els van preguntar fins a quin punt notaven i confiaven en els senyals del seu cos, una mesura coneguda com a «sensibilitat interoceptiva».

Van trobar que les persones que sentien fàstic amb més facilitat davant del comportament sexual tendien a ser més conservadores, independentment de fins a quin punt eren conscients del seu cos.

Però pel que fa al fàstic moral, el vincle amb el conservadorisme només es va trobar entre les persones que declaraven una menor consciència corporal.

El que va sorprendre particularment a Tsakiris va ser que la percepció de la consciència corporal per si sola no tenia cap vincle amb les idees polítiques.

«Les persones molt sintonitzades amb el seu cos no eren ni més liberals ni més conservadores», va dir.

Inbar qüestiona si totes les formes de fàstic són igualment útils per estudiar les actituds polítiques.

Ell i Joshua Tybur, un dels creadors de l'Escala de Fàstic de Tres Dominis, prefereixen generalment mesurar el fàstic pels patògens —reaccions a possibles fonts de malaltia— abans que el fàstic sexual.

Les preguntes sobre el fàstic sexual ja poden reflectir creences conservadores sobre el sexe.

«És gairebé preguntar dues vegades el mateix a la gent», va dir Inbar.

El nou estudi no va trobar cap vincle significatiu entre el fàstic pels patògens i les idees conservadores.

Inbar vol que les troballes sobre la consciència corporal i el fàstic es tornin a posar a prova, amb prediccions establertes per endavant. De moment, les considera «suggeridores, com a molt».

Tsakiris suggereix que les persones que tenen dificultats per entendre els seus sentiments corporals poden ser més vulnerables als missatges polítics que els diuen què signifiquen aquests sentiments.

«Sé què sents. Et sents enfadat o sents fàstic per aquesta cosa», va dir, il·lustrant com algú podria posar una etiqueta emocional al desassossec d'una altra persona.

Aquestes etiquetes podrien influir en el comportament polític, argumenta, tot i que l'estudi no ho va provar directament.

Per veure aquest vídeo, activeu JavaScript i considereu actualitzar a un navegador web que admeti vídeo HTML5

«Així és com el fàstic pot fer un treball polític: pot convertir els judicis morals sobre individus en judicis sobre grups sencers», va dir.

La investigació no pot determinar si el fàstic condiciona les creences polítiques o si les creences existents condicionen allò que la gent troba repugnant. Bakker assenyala que les creences polítiques poden influir en com la gent descriu la seva pròpia personalitat, la qual cosa suggereix que la relació podria funcionar en totes dues direccions.

«El comportament de vot és molt complex i els ciutadans es formen la seva opinió sobre la política d'una manera complexa», va dir a DW.

Inbar també adverteix contra l'exageració de la importància del fàstic.

«El que cal destacar de la vostra història és que la relació, tot i ser constant, és bastant petita», va dir.

«És una de les moltes influències en la política de la gent.»

Tsakiris defensa el que anomena «sentiment crític»: qüestionar les nostres respostes emocionals al material provocador, incloses les publicacions a les xarxes socials, de la mateixa manera que qüestionem la informació mateixa.

També emfatitza la necessitat de parlar dels nostres sentiments amb els altres i escoltar diferents perspectives, fins i tot quan no hi estem d'acord.

«La vida, la política i la democràcia són un esport de contacte», va dir. Editat per: Rosalie Delaney