A l'Àfrica occidental es vota als 18 anys, però governar exigeix esperar fins als 35 o 50

A tota l'Àfrica occidental, l'edat de vot és dels 18 anys, però les edats d'elegibilitat presidencial varien enormement

Publicat originalment a Global Voices

Joventut mobilitzada a l'Àfrica. Captura de pantalla del canal de YouTube de DW Africa

A l'Àfrica occidental, els joves poden votar per primera vegada als 18 anys. En alguns estats, poden ser elegibles per formar part del parlament als 25 anys. No obstant això, segons el país, han d'esperar fins als 35, 40 o fins i tot 50 anys per poder optar al càrrec més alt. Tot i que aquests límits d'edat comencen a canviar, els veritables reptes sovint es troben a la part més profunda de l'estructura electoral.

Es considera que els joves són prou madurs per triar els seus líders, però no per substituir-los. Impulsen els moviments polítics votant, defensant, fent campanya i protestant, però no poden presentar-se a les eleccions. La pregunta és: es pot anomenar realment inclusiva una democràcia quan dona als joves el dret d'elegir però no el de ser elegits?

Edat: una barrera canviant

A tota la regió, l'edat de votació és dels 18 anys. No obstant això, les edats d'elegibilitat presidencial varien enormement. A Gàmbia és dels 30; a Senegal, Nigèria i Costa de Marfil és dels 35; i a Benín, Ghana i Guinea és dels 40. En les assemblees legislatives, el llistó és encara més baix. A Togo, Benín, Senegal i a la Cambra de Representants de Nigèria és dels 25, mentre que a Ghana és dels 21.

La situació a Togo requereix una inspecció més detallada. El 6 de maig de 2024, el país es va convertir legalment en una república parlamentària. Segons la Constitució del 2024, l'edat d'elegibilitat per al president de la República és de 50 anys. El Parlament ara també elegeix el president, els poders del qual són limitats. L'autoritat recau ara en el president del Consell de Ministres, que ha de tenir almenys 40 anys i no és elegit en eleccions presidencials públiques. Faure Gnassingbé ocupa aquest càrrec des del 3 de maig de 2025, el dia que el parlament també va elegir el president de la República entrant més gran de la història del país, Jean-Lucien Savi de Tové, de 86 anys.

No obstant això, el límit d'edat legal del país no està gens escrit en pedra. El 2002, l'Assemblea Nacional el va reduir de 45 a 35, una reforma que l'oposició va qualificar de feta a mida per a Faure Gnassingbé.

Més recentment, a la capital de Ghana, Accra, el 30 de juliol de 2026, el govern ghanès va acordar en principi reduir l'edat mínima d'elegibilitat presidencial de 40 a 35 anys, desafiant la recomanació del Comitè de Revisió Constitucional de 30. Aquesta legislació anirà finalment a un referèndum, que requerirà una participació del 40 per cent i un 75 per cent d'aprovació.

El 2018, Nigèria va establir un precedent regional. Sota la pressió de la campanya Not Too Young To Run, dirigida per joves, la llei va baixar l'edat d'elegibilitat presidencial de 40 a 35 anys i la de la Cambra de Representants de 30 a 25.

Segons dades de la Unió Interparlamentària, la reducció de l'edat mínima presidencial porta a parlaments més joves. No obstant això, Costa de Marfil explica una història molt diferent. El 2016, després d'eliminar el límit d'edat màxim de 75 anys per presentar-se a les eleccions, el president en exercici Alassane Ouattara, de 83 anys, es va presentar a un altre mandat el 2025. La llei rarament protegeix les generacions més joves.

Els joves especialment actius en els moviments de carrer

Tot i que els joves tenen dret a vot a tot el continent, això no vol dir que tots els joves exerceixin aquest dret. A l'agost de 2025, una enquesta d'Afrobarometer va revelar que els joves d'entre 18 i 35 anys eren menys actius que els seus grans en gairebé tots els mitjans tradicionals de participació política. En general a tot el continent, anaven 18 punts percentuals pel darrere en votació, però per un rècord de 29 punts al Senegal. Les protestes van ser l'única excepció.

A la capital de Togo, Lomé, el Moviment 6 de Juny, desencadenat per la detenció del raper Aamron, va portar milers de persones als carrers. Segons la Media Foundation for West Africa, la repressió posterior, de la qual la Federació Internacional dels Drets Humans (FIDH) va culpar milicians recolzats pel govern, va deixar set morts.

De manera similar, a Madagascar, les protestes de setembre de 2025 van fer caure el govern del president Andry Rajoelina, donant lloc a una presa de poder militar. Segons el Centre d'Estudis Estratègics i International (CSIS), el mateix president derrocat va arribar al poder el 2019 gràcies a una protesta, amb només 34 anys.

De manera comparable, a Kenya, les protestes als carrers van obligar a retirar el Projecte de llei de finances de 2024. Mentrestant, al Marroc, les protestes dirigides per joves van portar les autoritats a anunciar incentius per a les candidatures de joves i a processar cabdills específics.

Tot i que els moviments sense líder aconsegueixen concessions, rarament duren sense partits polítics o sindicats que els mantinguin.

La bretxa entre participació i representació

L'Informe Interparlamentari, publicat el 9 d'abril de 2026, va trobar que els càrrecs electes de 30 anys o menys representen només el 2,8 per cent de tots els parlamentaris del món. Des del 2023, el progrés s'ha estancat per primera vegada des del 2014. Més d'un terç (37,1 per cent) de les cambres legislatives no tenen cap parlamentari d'aquest grup d'edat.

La manca de representació i participació dels joves és un repte significatiu tenint en compte que els joves menors de 35 anys representen aproximadament el 70 per cent de la població de l'Àfrica occidental, segons la Conferència per a la Democràcia de la Joventut de l'Àfrica Occidental.

Segons dades de la Unió Interparlamentària (UIP), al començament de la legislatura de Ghana del 2025, a pesar de l'edat mínima legal de 21 anys, cap parlamentari tenia 30 anys o menys. A més, els joves de 31 a 40 anys ocupaven només 46 dels 269 escons parlamentaris, o el 17,1 per cent. Després de les eleccions legislatives del Senegal del 2024, l'Assemblea Nacional només tenia cinc membres menors de 30 anys, la qual cosa representava només el 3 per cent. Tot i que gairebé el 38 per cent dels electors registrats tenien entre 18 i 35 anys, l'edat mitjana de l'Assemblea era de 47 anys. Elegit amb només 44 anys, el president més jove de la història del país, Bassirou Diomaye Faye, només es va convertir en candidat oficial després que el seu mentor, Ousmane Sonko, fos desqualificat.

A Nigèria, International IDEA, una organització intergovernamental que dona suport a la democràcia sostenible a tot el món, va informar que el 2015 només tres dels 360 membres de la Cambra de Representants tenien entre 18 i 25 anys, xifra que va augmentar a 14 el 2019: un desenvolupament positiu però modest.

A Dakar, el cap de Yiaga Africa, l'organització que hi ha darrere de la campanya Not Too Young to Run, va resumir la situació afirmat que l'escenari polític està més obert sobre el paper que en la realitat.

Tanmateix, Afrobarometer ha identificat una paradoxa. Encara que els joves voten menys que els seus grans, també estan exclosos dels escons de poder i de les urnes. Aquesta bretxa de representació és de tot menys passiva; genera desinterès. La UIP adverteix que l'absència dels joves a les assemblees parlamentàries desdibuixa la legitimitat institucional i posa en perill la confiança en la democràcia. El Senegal, inclòs en l'informe de la UIP del 2026 com un dels països on el parlament s'ha rejovenit en les eleccions més recents, demostra que el rejoveniment és possible quan una agenda política empodera una generació.

Reescriure l'acord: diners, partits, obstacles

Els partidaris d'un límit d'edat elevat exigeixen experiència. A través dels 34 països enquestats per Afrobarometer, els ciutadans afavoreixen una edat mitjana de lideratge de 39 anys. Els qui demanen un límit d'edat més baix cerquen mesures de compromís provades, com ara la reducció de l'edat d'elegibilitat, quotes i fòrums per a joves parlamentaris. Tanmateix, com mostra Nigèria, sovint l'obstacle principal és financer.

El partit governant de Nigèria, el Congrés de Tots els Progressistes (APC), ha fixat el cost total dels seus formularis de nominació i expressió d'interès presidencial per al 2027 en 100 milions de NGN (75.000 USD), 30 milions de NGN (22.521 USD) per a l'expressió d'interès i 70 milions de NGN (52.550 USD) per a la nominació. El Senat costarà 20 milions de NGN (15.014 USD) i la Cambra de Representants 10 milions de NGN (7.507 USD).

Els joves rebran un descompte del 50 per cent només en les taxes de nominació, deixant la factura presidencial en 65 milions de NGN (48.789 USD). Un grup de la societat civil nigeriana va calcular que els treballadors que guanyen el salari mínim, 70.000 NGN (52 USD) al mes, haurien de treballar durant més d'un segle per comprar alguns d'aquests formularis.

La Llei Electoral de 2026, signada el 18 de febrer, també va duplicar el límit de despesa de campanya del candidat presidencial a 10.000 milions de NGN (7,5 milions de USD) i va triplicar el dels candidats a la governació a 3.000 milions de NGN (2,2 milions de USD).

A iniciativa de la CEDEAO i de l'organització de defensa dirigida per joves Legis360, delegats de 12 països es van reunir a Dakar per posar aquests obstacles en primer pla. En el seu comunicat, van llançar la Xarxa d'Observadors de la Joventut de l'Àfrica Occidental (WAYON) i van demanar quotes per a joves, reducció de les taxes de candidats i límit de despeses. La CEDEAO va anunciar posteriorment que desplegaria observadors electorals exclusivament joves per a les pròximes eleccions presidencials de Nigèria el 16 de gener de 2027.

Altres països exemplifiquen com les lleis poden afectar directament les nominacions. Segons la UIP, l'Equador deu gran part del seu progrés a una llei del 2022, que exigia que el 25 per cent dels seus candidats fossin adults joves. Els països amb límits de mandat també tenen considerablement més joves parlamentaris que la mitjana mundial. El 2023, la UIP també va assenyalar que el finançament limitat per als joves i la manca de límits de despesa van contribuir a l'envelliment de les assemblees parlamentàries.

En altres llocs, els obstacles són polítics. Prenguem, per exemple, el Benín. Després de desqualificar el principal candidat de l'oposició (Les Démocrates) per no complir els requisits electorals, l'actual president Romuald Wadagni només es va enfrontar a un oponent (Paul Hounkpe). El 12 d'abril de 2026, Wadagni va guanyar posteriorment les eleccions presidencials amb el 94,27 per cent dels vots. El 2024, una reforma constitucional que va ampliar el mandat presidencial de cinc a set anys també va elevar el llindar mínim de vots per aconseguir escons a l'Assemblea Nacional del 10 per cent dels vots de les eleccions parlamentàries al 20 per cent. Aquesta regulació pesa molt més que la data de naixement d'un candidat quan no té cap maquinària de partit al seu darrere.

Un altre exemple és Burkina Faso. El gener de 2026, la junta militar va dissoldre tots els partits polítics. Mentrestant, a Gàmbia, el president Barrow es presentarà a un tercer mandat en les eleccions presidencials del 5 de desembre.

Vot inclusiu, però representació defectuosa

És plenament inclusiu un sistema que dona als joves el dret d'elegir el seu líder però dificulta la seva capacitat de convertir-se en un d'ells? Les troballes parlan per si mateixes. Tot i que Nigèria ha baixat els seus límits d'edat i Ghana s'ha compromès a fer el mateix, aquests límits són més un símptoma que una causa. L'edat no és l'únic factor contribuent.

Els crítics argüeixen que baixar els límits d'edat sense abordar també els costos de nominació, les regulacions dels partits i l'obertura de l'escenari polític només seria el primer pas d'una escala que sembla no tenir fi. El que es interposa entre els joves i els llocs de presa de decisions són costos extremadament elevats, pràctiques de nominació restrictives, exclusions de candidats i fins i tot la manca de partits.

Fins que els moviments de carrer tinguin representants institucionals de confiança, continuaran aconseguint concessions temporals o, com es va veure a Madagascar, cediran el pas a poders diferents dels que esperaven. El repte principal del Pacte Democràtic de l'Àfrica Occidental és fer que els joves no siguin només el futur promès de la política, sinó també una part activa de la representació d'avui.