La consentida violència de l'extrema esquerra

Quan la portaveu de Més Madrid en l'Assemblea madrilenya va amenaçar a Ayuso amb deixar sense pau els carrers de la capital ho va fer sabent que la violència de carrer a Espanya és patrimoni de l'extrema esquerra. N'hi ha prou amb pocs estímuls per a activar als seus grups organitzats, amagats després de la falsa etiqueta de 'antifeixistes' dels seus cartells i pancartes per a legitimar el seu vandalisme contra persones i béns públics. I com l'acusació de 'feixista' l'administra l'extrema esquerra a la seva conveniència, l'adversari queda convertit en enemic. Així és com l'esquerra violenta s'absol a si mateixa de les seves agressions, tan típiques de la guerrilla urbana proetarra. Tampoc està de més recordar, a la vista del silenci còmplice del #PSOE amb els actes vandàlics dels últims dies, que l'expectativa de mobilitzacions de carrer després del desnonament de Maricarmen va ser un esperó perquè Pedro Sánchez convoqués eleccions anticipades. No hi ha res innocent en aquesta tàctica polièdrica de les esquerres per a intimidar a la dreta i expropiar l'espai públic a qui no pensi com elles.Basta atendre les agressions sofertes abans-d'ahir per Vox a La Corunya. La tolerància amb aquests comportaments, perfectament previsibles, concorda sovint amb el descuit dels delegats del Govern, que també s'està tornant predictible. No va poder haver-hi una altra raó que permetés autoritzar una concentració d'extrema esquerra a la mateixa hora i en el mateix lloc en el qual Santiago Abascal s'anava a dirigir als seus seguidors. El saldo de tres detinguts i tretze policies ferits posa el focus sobre la indecorosa actuació de Pedro Blanco, delegat governamental a Galícia. Això ens porta al patró comú en els actes d'assetjament i violència contra dirigents i partits de la dreta protagonitzats per l'extrema esquerra: l'actuació dels delegats del Govern està sota sospita. Aquesta figura es va crear per a substituir als antics governadors civils del franquisme, però el seu comportament recorda els temps del comissariat polític. El de Madrid, Francisco Martín , passarà a la història per haver lloat el sentit d'Estat de Bildu i #comportar com el dirigent en l'ombra de l'oposició a la presidenta Díaz Ayuso. L'acampada de la Porta del Sol, esdevinguda campament de 'sintechos' i marginals sense causa, és obra de la seva passivitat negligent, com a mínim, quan una usurpació per força del centre de Madrid és per a ell un acte legítim de protesta. Per no parlar del recent assetjament a la presidenta madrilenya per sindicalistes de l'ensenyament públic, fruit d'un altre acte de passivitat del delegat de Govern, en permetre una concentració ni comunicada ni autoritzada, que s'amaneix amb expedients als policies que actuen en l'ús de la força legítima. Són assenyalats per les pròpies autoritats que els dirigeixen i convertits en el seu boc expiatori front la tàctica violenta de l'esquerra antidemocràtica.

Falta més d'un mes per al 29-N i l'estratègia de les esquerres és convertir el procés electoral en un camp d'enfrontament cívic, en el qual la dreta ha de contenir qualsevol reacció a les provocacions que rebi. La sensatesa en la resposta del #PP i de Vox augmentarà l'ansietat d'una esquerra que cada dia improvisa decisions per a frenar l'embranzida d'una majoria de canvi que apareix en les enquestes amb força imparable.