«Hope», el retorn de Na Hong-jin que combina acció salvatge i efectes digitals discutits
La producció més cara del cinema coreà arriba als cinemes defensada per la seva brutalitat i la direcció de Na Hong-jin, tot i les crítiques als seus efectes digitals.
La pel·lícula Hope (2026), dirigida per Na Hong-jin, va destacar al Festival de Cannes amb una ovació de set minuts i crítiques dividides. Aquesta producció coreana, la més cara de la seva història, combina un espectacle d'acció salvatge rodat en exteriors reals amb uns efectes digitals que molts han qualificat de propis d'un telefilme de sobretaula.
Tot i que les criatures recorden a un videojoc antic i actors com Michael Fassbender i Alicia Vikander apareixen irrecognoscibles, el film proposa una experiència única on el xoc entre el món físic i la imatgeria digital convida a gaudir sense buscar la perfecció absoluta.
El director va admetre a Inverse que la còpia de Cannes era un punt intermedi i va confessar davant el Korea JoongAng Daily sobre les dificultats de rodar a Haenam: «Va ser culpa meva fer que un àlien corregués a plena llum del dia». Després del festival, Na va tornar a la taula de muntatge per retocar l'animació i reduir el metratge de 160 a 156 minuts.
Aquests canvis van millorar la fluïdesa del film, fins al punt que Chris O'Falt, de IndieWire, la va reivindicar com un dels millors títols d'acció en anys. Tot i així, en moviment els monstres mantenen costures i bucles repetitius perquè l'estudi coreà Westworld, responsable dels efectes, pateix la manca de temps i recursos que pateix tot el sector local.
La primera hora de Hope ofereix una de les persecucions més brutals del cinema recent en un poble pesquer prop de la zona desmilitaritzada. Allà s'hi mostren una vaca esbudellada, uns caçadors que parlen d'un tigre i el cap de policia Bum-seok, interpretat per Hwang Jung-min, arrossegat amb la novençana Sung-ae, encarnada per Hoyeon, en una carrera incessant entre arrossars i carrerons.
