Jorge Ilegal ressuscita en un disc pòstum: «M'hauria agradat dir-li que no corregués tant»

En 2016, el baixista Willy Vijande portava més de vint anys desconnectat d'Il·legals . Després de ser expulsat dues vegades del grup i #haver reciclat com un dels tècnics de so més sol·licitats del circuit de rock espanyol, no pensava ni per remei ... a tornar. Però la inesperada mort de qui ho va substituir al baix en 1993, Alejandro 'Espina' Blanco, va precipitar una crida de Jorge Martínez per a reprendre el seu lloc i, després d'analitzar la situació, va decidir dir que sí. En aquest moment els Il·legals tornaven a estar forts després d'alguns lustres de sotsobre i, a més, era vox populi que ell sempre havia estat el millor baixista de la història de la banda.la primera etapa de Vijande amb Il·legals va arrencar a l'altura del seu segon treball, 'Esgotats d'esperar la fi' (1984), en la contraportada de la qual Jorge va escriure un petit text presentant al nou membre com «un tipus que només respon a instints primaris, com 'Willy menjada' o 'Willy putes'». Aquell àlbum va tenir un so que no va agradar res a Jorge per molt que ho hagués produït ell mateix («per descomptat, li va tirar la culpa a uns altres», riu Vijande), i la seva intenció va ser que el següent reflectís la veritable cruesa rockera de la banda.Aquest disc va ser el quintaesencial 'Tots estan morts' , que ara es reedita remasteritzat incloent quatre temes que van quedar fora del repertori original i enregistraments en directe realitzades entre 1985 i 1986, respectant totes les decisions que Jorge va prendre abans de caure malalt. «El so d'aquest àlbum és completament fals, com el de tots els d'Il·legals», s'arrenca Willy al telèfon deixant-nos de pedra. «En cap enregistrament aconseguim acostar-nos ni a la meitat de la força que teníem en els concerts, també perquè nosaltres mateixos no ho intentem. Experimentàvem molt en l'estudi per diversió. Per a sonar fidels al que érem ja estava el directe». En 1989 Jorge ho va tirar del grup «per tota mena de desacords que van fer que no estiguéssim d'acord en res», confessa el baixista, que poc després va tornar momentàniament a la formació per a «comprovar que la relació entre nosaltres no havia canviat gran cosa» i tornar a ser acomiadat en 1993, després de la qual cosa es va convertir en tècnic de so del Sol , «aquesta sala infame, que em va decebre a nivell fiscal, a nivell de tracte i a nivell de tot, però que almenys em va servir per a aconseguir molta feina amb bandes que passaven per allí», compte Vijande. «Jo era el responsable del so, però això no significava que hagués de ser allí, així que el que feia era buscar a algú que s'encarregués d'això quan jo no estava. Llavors, jo em passava tot l'any de gira amb grups com Els Ronaldos, quan es van tornar a ajuntar; Sargantana Nick, Juan Perro... Em va sortir moltíssima feina. Però va haver-hi un moment en què ja em vaig afartar, perquè tenia un fill que vivia a Astúries i em vaig cansar d'estar a Madrid.

A més, havia parlat amb uns amics per a treballar en un estudi a Avilés, i Alejandro 'Espina' havia muntat una empresa de so i la idea era que jo també m'encarregués d'ella».Als deu dies d'arribar a Avilés, 'Espina' va morir sobtadament per un infart . I va anar llavors quan li van proposar tornar una altra vegada al grup. «Encara que no tenia moltes ganes va ser la solució perfecta, perquè de sobte estava sense treball», compte Vijande. «Va ser una pena, perquè jo volia molt a Alejandro, de fet vaig ser jo qui li va presentar a la banda, però així van ser les coses».Abans de res, Willy va tenir una conversa amb Jorge per a llimar asprors i #prometre mútuament no tornar a ballar-la. I ho van complir. «Vaig deixar molt clar que volia tornar, però que no estava disposat a aguantar ximpleries. I ell va demostrar que volia el mateix. A partir d'aquí vivim els deu millors anys del grup, per molt que als fans els sembli molt més màgica la primera època, la dels vuitanta».La garrotada que el va truncar todoLa notícia del càncer de Jorge va anar doblement dolorosa precisament per això. Il·legals estaven traient discos formidables i en directe sonaven com un canó, era com si alguna cosa els hagués injectat una energia extra per a rematar la carrera del grup. Malgrat la gravetat del diagnòstic, tots confiaven en la fortalesa física i la força de voluntat d'un Jorge que a més estava tremendament il·lusionat amb l'estat de forma de la seva banda, però la malaltia se'l va emportar en menys de tres mesos. «A mi em va costar molt de temps digerir-lo», confessa Willy. «Després de l'últim assaig que vam fer, a l'agost, vaig tornar a casa preocupat perquè vaig veure a Jorge fatal. Li vaig preguntar què li passava i em va dir: 'Porto diversos dies sortint i ja saps, la jodienda no té esmena'. El típic de sempre. Però jo li havia vist moltes vegades amb ressaca, i això em semblava diferent . Així i tot li vaig fer cas. Però als tres o quatre dies ens van cridar de l'oficina del mánager, i després ell personalment, per a explicar-nos que estava malalt. Des d'aquí fins a la seva mort ho vaig veure tres vegades, perquè ell tampoc tenia moltes ganes, no li agradava que ho veiessin així». A ningú que hagi conegut a Jorge li estranyarà saber que va confiar a superar-ho fins a l'últim moment, «de fet, l'última vegada que el vaig veure a l'hospital, tres dies abans de morir, em va parlar que anava a #operar de cataractes», compte Willy. «Jo vaig pensar: 'Encara sort que li ho està prenent així'. Però d'altra banda em preguntava si realment s'estava donant compte de la gravetat de la seva malaltia».MÉS INFORMACIÓ Opinió Il·legals: «Espanya és un país molt suïcida»No hi ha hagut homenatges a Jorge Ilegal, «ni es van plantejar, perquè en aquests esdeveniments la gent es lluirà i al final l'últim homenatjat és el que no està, no són més que un model de sensibleries que generen pasta per a algun llest», afirma Willy. «Per a nosaltres Il·legals era una força de la naturalesa que sense Jorge no existeix.

Van sortir titulars interessats dient 'el baixista d'Il·legals es nega a fer un homenatge', però a mi ja em dóna tot igual. Viu feliç apartat de tot en un poblet i mai he estat tan a gust com ara. Només em queda la espinita de no haver-li dit a Jorge alguna vegada: 'Jorge, no corris tant d'home, no corris tant'».