Com va morir l'esquerra israeliana

La llei de la nova política diu que com més complexa sigui la pregunta, més senzilla tendeix a ser la resposta. A l'entrada de Sderot, ciutat del sud d'Israel al costat de Gaza, pels carrers del qual van penetrar els terroristes d'Hamàs el 7 d'octubre, ... una tanca publicitària electoral presideix una de les rotondes que van prendre les camionetes dels atacants. A un costat apareixen Netanyahu i els seus aliats; a l'altre, els líders palestins i iranians. L'eslògan no deixa lloc a dubtes: «Dreta o Palestina».En realitat, les eleccions del pròxim dimarts, en el cor del vesper d'Orient Mitjà, plantegen un dilema entre la dreta i la dreta. Els projectes utòpics de convivència entre palestins i israelians que defensava aquella esquerra dels kibutz socialistes amb xancletes i molinets de vent en l'entrada de casa fets amb ampolles d'aigua reciclades van morir també en la massacre perpetrada per Hamàs el 7 d'octubre. Ningú defensa ja obertament la convivència amb els palestins. Tampoc la solució dels dos estats. Ni tan sols el pacte amb els partits àrabs israelians. Així va arribar la fi de la innocència.Els amics de Mazal, calcinadosMazal Tazazo tenia 33 anys el 7 d'octubre de 2023, el matí en què la música del festival Nova per la Pau, en Reim, a tir de pedra de la Franja de Gaza, es va interrompre de sobte. Quan va comprendre el que ocorria, ja es trobava atrapada entre el foc dels terroristes i buscava refugi darrere d'un cotxe en l'aparcament del festival. Va arrencar a córrer amb Danielle i un altre amic fins a #amagar entre uns arbustos. Quan els atacants van donar amb ella, es va fer la morta. Un d'ells li va assestar un culatazo en el clatell que la va deixar inconscient. En despertar, va romandre immòbil. La sang li cobria l'esquena i una ferida en el coll va convèncer als terroristes que no valia la pena gastar una bala a rematar-la. Van assassinar als seus amics i després els van cremar. Les restes van anar apareixent a poc a poc, dent a dent.«Ja no hi ha esquerra i dreta. Tots s'han anat a la dreta. Aquella confiança s'ha trencat»«A Danielle la vaig enterrar tres vegades. L'última, fa cinc mesos». Ho explica en el memorial de Nova, un homenatge desordenat en el qual les fotografies dels 400 morts miren al visitant des d'un món que ja no existeix. Als seus peus s'amunteguen peluixos, monedes i roselles artificials. Gairebé tots eren macos i joves; podrien haver estat #DJ de moda, 'tiktokers', surfistes o totes les coses juntes. Al costat de les imatges es llegeixen frases que van pronunciar en vida i que, de sobte, han perdut el sentit: «Don't worry, be happy» i altres lemes d'un optimisme que va acabar per trair-los.Mazal Tazazo, supervivent del Nova en el memorial per les víctimes en Re'im, al costat de Gaza. En un moment de la conversa, acaricia les fotos dels seus companys i amics que van morir al seu costat en el Nova el 7è (tercera imatge, després de l'atemptat).

Chapu ApaolazaMazal, el nom del qual significa fortuna, va sobreviure a aquell matí, però no va sortir indemne. « Els terroristes s'han emportat part de la meva puresa, de la meva innocència. No sols ho sentim els qui vam estar en la festa. Li succeeix a tot el país. Alguna cosa en l'aire ha canviat». El canvi té una explicació política: aquella esquerra que encara creia possible l'entesa amb els palestins es va convertir en una de les víctimes dels atemptats. Amb ella van quedar enterrades, almenys ara com ara, les seves angelicals propostes. Els seus protegits els van llevar la raó a trets.Una mica més enllà, sota els cartells que expliquen la massacre, al costat de les neveres del petit bar que els terroristes van crivellar amb gent dins, Ofri confirma la fractura. Va créixer en el kibutz Mefalsim, de nena es banyava a la platja de Gaza i va veure com els atacants palestins disparaven tres vegades en l'abdomen al seu pare. Una bala li va sortir per l'esquena, però va aconseguir sobreviure miraculosament. El país, diu, s'ha partit en dos entorn de Netanyahu, encara que la divisió ja no respon a les velles etiquetes polítiques. «Ja no hi ha esquerra i dreta. Tots s'han anat a la dreta. Aquella confiança s'ha trencat».Oshrid camina entre els ferros oxidats i retorçats del que va ser la granja del kibutz Nahal Oz, al sud, enfront de Gaza City, que apunta a l'altre costat de la frontera com una muntanya d'enderrocs. La seva història s'assembla a la de tantes altres víctimes d'aquesta rutina de mort, tortures i destrucció que va començar el 7 d'octubre a dos quarts de set del matí, quan els terroristes van entrar per la porta posterior del kibutz i van assassinar als treballadors tanzans de la granja lletera.Després van cremar les vaques. Després va arribar tota la resta. Ara, Oshrid és l'alcaldessa del kibutz, dirigia llavors l'àrea d'Educació de la comunitat. Recorda que el 92% dels seus membres votaven a l'esquerra. «El dimarts seran molts menys. Aquí hem perdut la fe en la pau. Els terroristes van aconseguir el que volien: que la gent es radicalitzés».Oshrid, alcaldessa del kibutz Nahal Oz. Chapu ApaolazaNadie s'atreveix a pronosticar què succeirà el dimarts ni si Netanyahu aconseguirà revalidar el Govern després d'una legislatura que, després dels atemptats, semblava tenir perduda. Les fallades dels serveis d'intel·ligència van ser tan greus que pocs s'haurien atrevit a apostar llavors per la continuïtat del vell Bibi, que porta dues dècades en el poder. No obstant això, aquí segueix.Marcos de fotos descolorides en la plaça de Dizengoff, memorial a les víctimes del 7 d'octubre. Ch. Apaolaza«La seva roca roman intacta», admet l'analista polític Hamitail Stein que tampoc s'aventura a pronosticar si el primer ministre aconseguirà els 60 escons de la Knesset que necessita per a formar Govern. Bibi continua al capdavant del seu bloc. Segons Stein, la seva supervivència política s'explica en part perquè Israel viu al dia i oblida el passat en una sort d'amnèsia constant, gairebé quotidiana.

«Si les coses van bé i has sobreviscut al final del dia, si has anat al supermercat i a la pastisseria, oblides l'anterior. Fa uns dies van segrestar un vol de Fly Dubai i van intentar cometre un atemptat de grans dimensions. L'endemà passat, la premsa ja no parlava d'això». El canvi, no obstant això, sembla inevitable, encara que només sigui pel temps que Netanyahu porta al comandament . La capitana A., font de les Forces de Defensa d'Israel, reconeix davant un grup de periodistes convidats al país per l'Ambaixada d'Israel a Espanya que el relleu resulta necessari. Un altre tinent coronel retirat de la intel·ligència militar també aposta per un canvi de Govern que permeti recuperar terreny en la batalla per l'opinió pública internacional i modificar el rumb de la política israeliana al Líban, Síria i Gaza. Una altra mà de hierroLos temes de fons de l'escenari de la política són uns altres: una economia cansada, la inflació, la fi de l'exempció militar dels ultraortodoxos, la sostenibilitat de tots els fronts de guerra -molts dels soldats que combaten a Síria i a Líban són reservistes que porten mesos mobilitzats-, o si Netanyahu està convertint a Israel en un nero 'proxy' (intermediari servidor) dels Estats Units. La mare de Shireh Sarah Golan, desconsolada, s'abraça a la foto de la seva filla, que no va arribar a complir 24 anys perquè va morir a les mans d'Hamàs. Chapu ApaolazaDesde la perspectiva europea, les diferències entre Netanyahu i el seu principal rival tampoc resulten tan profundes. Gadi Eisenkot, antic cap de l'Estat Major, veterà de la llegendària brigada Golani i cervell de la doctrina Dahiya, que promou l'ús de la força contra les localitats libaneses des de les quals actua Hizbulá i que pren el nom de la localitat del sud de Beirut destruïda per l'Exercito israelià representa també la línia dura. Més tova, potser, però dura en tot cas. Una altra mà de ferro.Fonts militars reconeixen a ABC que el relleu en el Govern seria bo per a recuperar terreny en la batalla per l'opinió pública internacional i modificar el rumb de la política israeliana al Líban, Síria i GazaEl arma electoral de Netanyahu consisteix a advertir que Eisenkot no pot aconseguir una majoria sense els partits àrabs, amb els quals estaria disposat a pactar segons el Likud. Per al primer ministre, aquesta aliança trencaria una tradició política del país. A més, permetria obrir la porta a la solució dels dos Estats, un tabú en plena guerra i amb un gran percentatge de la població amb necessitats d'atenció psicològica o psiquiàtrica. Els partits àrabs, que representen entorn del 15% de la població, ja van participar en una coalició de Govern al començament de la dècada que en l'actual conjuntura resulta innomenable.

Ni tan sols l'oposició, que necessita els seus escons per a governar gairebé en tots els escenaris demoscópicos, s'atreveix a esmentar obertament una aliança amb ells per temor a dessagnar les seves pròpies bases electorals. Què faran si Eisenkot derrota a Netanyahu el dimarts és, ara com ara, una incògnita. La nova política també permet prometre alguna cosa i fer exactament el contrari. En això no són tan diferents a Espanya .