Dues generacions, enfront del mirall d'ETA: «Vivíem enganyats, crèiem que els assassins eren herois»

Azcoitia, 21 de setembre de 1962. Ramón Baglietto es trobava a la porta de la seva botiga de decoració quan va veure a una dona caminant pel carrer amb els seus dos fills. Al petit, d'onze mesos, ho portava en braços. El major, de 3 ... anys, caminava al seu costat agafat de la mà quan se li va escapar la pilota. En veure que rodava cap a la carretera, es va desempallegar de la seva mare i va córrer a buscar-la. En un acte reflex, la progenitora va arrencar a córrer per a evitar que ho atropellessin. Un segon abans, Baglietto va aconseguir agafar al bebè i, horroritzat, va veure com mare i fill eren atropellats per un camió. L'endemà, 'El Diario Vasco' publicava la notícia en portada i contava que Baglietto havia posat un crucifix a la mà de la dona moribunda en veure-la tendida en l'asfalt al costat del seu fill mort. Mesos després, el pare vidu es va presentar a la botiga per a agrair-li el gest i retornar-l'hi. La vida va continuar en la localitat guipuscoana. Va morir Franco, es va acabar la dictadura i Espanya va abraçar la democràcia. Havien passat 18 anys quan, la nit del 12 de maig de 1980, Baglietto era metrallat per sorpresa en el seu cotxe per un comando d'ETA. Tornava a casa amb la seva dona i els seus dos fills després de treballar tot el dia a la botiga. Després de perdre el control del cotxe pels trets, es va estavellar contra un arbre i va ser rematat amb un tir en la templa per un jove de 18 anys. Es deia Cándido Azpiazu i era el bebè al qual havia salvat en 1962.«El més terrible és que Cándido ho va matar fins i tot sabent el que havia fet per ell. Això et dóna una idea de com aquest discurs xenòfob i ple d'odi d'ETA, un deliri basat en les petites diferències, va portar a molts a matar», explica el dramaturg i cineasta Jon Viar (Bilbao, 1985) en trobar-nos en el madrileny Parc del Retir. Arriba amb el seu pare, Iñaki Viar (Bilbao, 1947), un respectat psiquiatre i psicoanalista que, entre 1964 i 1969, va militar en la banda terrorista, la mateixa a la qual va decidir combatre la resta de la seva vida després de sortir de presó amb la Llei d'Amnistia de 1977. Des de llavors, ha estat un dels crítics més feroços del nacionalisme basc i del seu braç armat.L'any més sangrientoHace sis anys, Jon va estrenar 'Traïdors', un documental en el qual comptava com, de petit, descubrió que el seu pare havia estat etarra i com va tractar d'encaixar aquest fosc passat mentre convivia amb els atemptats, les morts i els segrestos. Ara torna amb 'Azkoitia' (Lastura), una obra de teatre sobre l'assassinat de Baglietto i la posterior lluita de la seva vídua, Pilar Elías , que es va negar a abandonar el poble malgrat les amenaces i de veure com Azpiazu obria una cristalleria sota la seva casa després de sortir de presó en 1995. Iñaki, per part seva, publica 'El conte de Vasconia.

El meu adéu a la tribu' (Vessant Nord), les memòries en les quals narra l'«autoengany» que li va portar a entrar en la banda terrorista amb 17 anys i en les quals analitza els mecanismes del fanatisme, capaços de portar a un jove com ell a lliurar la seva existència a una causa equivocada. «No crec que hi hagi molts assassinats com els de Ramón en la història d'ETA, encara que aquest any va ser un malson. És impossible que algú recordi tots els morts de 1980», li comenta Iñaki al seu fill. Van ser 98, l'any més sagnant de la història d'ETA. La premsa a penes els dedicava tres línies a cadascun.—En una entrevista amb 'El País' en 2001, Azpiazu va reconèixer que va matar a Baglietto «per necessitat històrica, per responsabilitat davant un poble basc que és magnífic i que mai havia estat vençut per romans, visigots o àrabs. Un poble molt diferent al dels espanyols». I va resoldre: «Érem aquí abans que ningú».—Iñaki: És un deliri. I és fals que siguem els primers habitants del País Basc. No té cap base històrica. Només els serveix per a autojustificar els assassinats. —Jon: Com a reflex en l'obra, Cándido es va acollir a les mesures de reinserció impulsades pel Govern de Felipe González i, gràcies a això, va quedar en llibertat. El món abertzale el va titllar de traïdor malgrat haver matat per les idees d'ETA. En l'entrevista es justificava per por, per a #acostar de nou a l'entorn terrorista.—Iñaki: Alguna cosa que no sol #esmentar és que aquesta manera de parlar de Cándido la va inventar Sabí Arana. Va ser el primer que va defensar que el poble basc era especial, el més important, amb la llengua més antiga del món i que la resta els fotia. El primer que va dir que no eren espanyols. Va mantenir aquesta idea fins que va morir amb 38 anys. D'aquí vénen tots els assassinats posteriors. —És veritat que tenia por. En aquesta mateixa entrevista, sense que ningú li preguntés, va deixar anar: «Jo no vaig delatar a ningú!».—Jon: Clar. Per a mi 'Azcoitia' té una mica de tragèdia grega i 'western'. En un sistema de terror totalitari i mafiós com el d'ETA, quan entraves, mai sorties indemne.—Iñaki: Mira a Yoyes [Dolores González Catarain, dirigent d'ETA assassinada pels seus companys quan va abandonar l'organització].—Jon: Cándido mai va voler trencar amb ETA, potser per això va instal·lar la seva cristalleria sota la casa de Pilar, per a demostrar que continuava extorquint. —Iñaki, vostè es autoengañó com Cándido?—Iñaki: Sí, clar. Tots els que entrem en ETA vivíem autoengañados. Pensàvem que el poble basc era el millor del món. El narcisisme et pot portar a identificar-te amb un grup d'assassins perquè creus que són herois [quan ell va entrar, ETA no havia matat encara].—Un dels personatges de 'Azkoitia' diu: «Tot nacionalisme es basa en la idealització d'un passat que mai va existir. Els mites es van convertir en discursos d'odi i, després, en tirs i bombes.

La sang es va vessar per a calmar el buit de la identitat».—Jon: Efectivament, jo crec que tot nacionalisme, ja sigui basc, català, espanyol o turc-xipriota, es basa no sols en l'exaltació del propi, sinó en el rebuig de la resta. La idealització d'un passat heroic pel qual se sent nostàlgia sempre em va semblar perillosa, perquè impulsa a certes persones a pensar que el passat és suficient motiu per a justificar les atrocitats del present. —Iñaki: L'expressió de «buit d'identitat» és important, perquè tota identitat és un buit que s'omple de paraules. Un buit que els profetes més sinistres, com a Sabí Arana, van omplir d'escombraries i odi.—Quan va començar a #adonar del seu «autoengany»?—Iñaki: Quan vaig entrar en la presó a la fi dels 60. Em vaig veure de ser al carrer creient que formava part d'un exèrcit que anava a alliberar al poble basc i a tombar a la dictadura, a veure'm com un idiota en una cel·la. Érem quatre micos als quals la Policia va liquidar en quatre dies. En aquell cop contra ETA ens van detenir a molts [a l'abril de 1969, la primera gran desarticulació de la seva cúpula ], però es va tornar a refer. És la història de la banda: hi ha detencions, apareixen uns altres i fan el mateix. Esperem que no torni a ocórrer, que no els treguin a tots i els doni per reconstruir ETA de nou.A dalt: Iñaki Viar, amb la quadrilla, en els anys 60. Sobre aquestes línies a l'esquerra, Jon i Iñaki Viar, al parc del Retir. A la dreta: Ramón i PILAR Elías, el dia de les seves noces. Tania Sieira / ABCLa entrada en ETAPara Iñaki Viar, tot va començar en 1964, després d'acabar el batxillerat. Tenia 17 anys i marxava a estudiar Medicina a Valladolid, però va rebre aquesta desgraciada crida. Era el seu amic Jose Echegaray per a informar-lo que el seu cosí Roberto Lotina i Javier Aya volien #reunir amb ells. «Eren una mica majors, però pertanyíem al mateix món: fills de professionals ben instal·lats a Bilbao, nacionalistes, les famílies dels quals havien combatut en el bàndol republicà durant la Guerra Civil. Érem una mostra prototípica del que va ser aquella primera generació de militants d'ETA», recorda el psiquiatre.Van quedar en el cafè Iruña i els van plantejar entrar. «L'organització només havia posat un explosiu en el monument als caiguts de Pamplona, realitzat alguns sabotatges i col·locat ikurriñas en certs llocs, però era desconeguda. La seva aparició, no obstant això, va suposar una novetat important. Per primera vegada els nacionalistes bascos realitzaven actes violents», aclareix Iñaki. Van acceptar sense pensar-ho: «Així de simple». I afegeix una dada rellevant: «Tots parlàvem en espanyol, no sabíem basc». Encara faltaven quatre anys perquè ETA cometés el primer dels seus 855 assassinats, el del guàrdia civil José Pardines en Villabona (Guipúscoa). Iñaki va ser detingut en 1969 sense haver comès delictes de sang.

«Jo vaig deixar clar des del principi que no anava a matar, que no volia que morís ningú», assegura.—Què és el que més li turmenta d'aquests anys?—Iñaki: Encara que tenia 17 anys, els errors que vaig cometre per covardia i que em van impedir pensar amb claredat i actuar amb dignitat. Parlo de la covardia moral, pensar que si ho deixava em desqualificarien. Pots tenir por i, alhora, oposar-te quan saps que alguna cosa està malament. Jo, al final, em vaig oposar. —Va ser traumàtic per a vostè #adonar del seu autoengany?—Iñaki: No diria «traumàtic», a pesar que vaig sofrir bastant en aquesta època. Adonar-me de la realitat, creure en ella i defensar-la em va llevar la pena. Sostenir aquesta nova veritat va ser molt important per a mi. —Jon: Hi ha un aspecte interessant que queda reflectit en 'Azcoitia'. Tu, aita, venies d'una família vinculada al nacionalisme basc des del segle XIX, però resulta curiós que una gran part del carlisme rural de Guipúscoa que havia estat pròxim al franquisme es va passar al nacionalisme basc radical després de 1959. No al #PNB, repeteixo, sinó al nacionalisme més radical. Molts etarres que van assassinar en 1979 i 1980, la generació posterior a la teva, venien de famílies carlista-franquistes. Em recordo de Izko de l'Església, qui va disparar a Melitón Pomes. No sé si puc dir això…—Iñaki: Clar que pots... —Jon: El germà de Izko de l'Església, que havia estat alcalde durant el franquisme, es va passar a Herri Batasuna (HB). I el mateix Izko, després d'abandonar ETA, es va passar a Euskadiko Ezkerra (EE) i els de Jarrai [organització juvenil de l'esquerra abertzale] li van cremar la seva cafeteria dues vegades i es va haver de marxar. Amb això vull dir que no tenia res a veure amb Irlanda del Nord, on hi havia dues comunitats separades físicament. Al País Basc es barrejaven en els barris membres d'ideologies oposades. Txillardegi [José Luis Álvarez Emparanza], un dels fundadors d'ETA, tenia un germà que era d'Aliança Popular. Però sembla ser que el deure amb la pàtria, aquesta paraula tan pesada, a vegades és més forta que la humanitat. —Pilar Elías va haver de veure com l'assassí del seu marit, després de sortir de la presó, obria una cristalleria a la porta de la seva casa. En l'obra, Jon, ho descriu com una «tragèdia grega».—Jon: Així és. Pilar ja era regidor del #PP en Azcoitia i la seva vida estava en risc. Els seus fills, que ja havien vist morir al seu pare, no el van suportar i van marxar del poble a refer les seves vides…—Iñaki: És terrible. I la resistència de Pilar, admirable. —Jon: Sí, té una mica d'Antígona [la dona que desafia al rei Creont en la tragèdia homònima de Sòfocles]. Al principi no tenia una gran inquietud política, a diferència del seu marit, que era militant de UCD. Així i tot, va romandre en Azcoitia per a honrar-li i intentar impedir que els assassins triomfessin.

Es va convertir en la veu dels quals condemnaven els crims i l'extorsió i dels quals criticaven el projecte ideològic, racista i supremacista que hi havia darrere, el qual no havia de tenir cabuda en una democràcia com la nostra. —També era comú que les víctimes haguessin de discutir en els parlaments democràtics amb els terroristes. «Pilar s'ha despertat aviat per a afrontar l'absurd que li espera», compte l'obra de teatre.—Jon: Aquest «absurd» era aquí. També quan veiem avui com s'ha blanquejat a persones que han comès crims o assenyalat a qui s'havia d'assassinar i han pogut #presentar a les eleccions. Fins podrien arribar a ser la primera força política del País Basc. Aquest absurd es reflecteix bé en 'Azkoitia' i, per desgràcia, encara ho veiem avui.—A qui es refereix?—Jon: Mmmmm… A Floren Aoiz [portaveu de Herri Batasuna en els anys 90 i un dels dirigents més radicals de l'esquerra abertzale], així com a altres candidats de les pròximes eleccions. —Iñaki: Són situacions perverses. Qualificar-ho només de «absurd» és maquillar-ho, perquè l'alcalde que deixa parlar a un assassí d'ETA en el Ple està cometent un acte de perversió i usant la llei de manera indeguda. Hi ha també una cosa perversa en què una diputada de Bildu que marcava els objectius de la banda terrorista hagi estat en les Corts una legislatura o més. —Jon: Hi ha una mica pitjor en els sectors de la població que elogien a una persona com Mertxe Aizpurua [portaveu d'EH Bildu en el Congrés dels Diputats], que assenyalava a periodistes, jutges i polítics perquè ETA els assassinés. No se m'ocorre major degradació del sistema democràtic i de la convivència.