Un gol i un final per a la reflexió sobre la fragilitat defensiva
El Barça va acabar perdent un Clàssic que en la prèvia es presentava com una ocasió d'or per a donar-li un cop al Reial Madrid en la Lliga i generar-li una crisi enorme. No obstant això, finalment va acabar perdent. Primera lliçó: eufòries i engrandiments, els justos contra els rivals potents. Per a més ‘inri’, la derrota va arribar amb un gol del Reial Madrid trencant a l'espai. Res que no se sabés per endavant en el bàndol blaugrana però que també se sabia en les hosts merenges: que el Barça de Flic és vulnerable perquè amb la seva línia avançada deixa espais a l'esquena dels seus defensors. I el pitjor és que això s'ha convertit ja en un patró que els rivals més poderosos espremen a la perfecció. També alguns petits, però la potència de foc barcelonista s'encarrega de solucionar partits que es compliquen. Enguany, sense anar més lluny, el Raig es va avançar amb una incursió a la carrera trencant al lateral dret. Ahir Cubarsí no va arribar per centímetres a una incursió de Camavinga. La diferència és que al Raig se li van acabar ficant cinc. En canvi, al Madrid només se li va poder ficar un. La jugada decisiva de la nit, la del 1-2 de Mbappé, va arribar amb una gran sortida vertical de Bellingham, que amb una virguería la hi va donar a Camavinga en vertical. El francès va combinar de primeres amb Güler i va córrer com un possès quan el turc li va ficar la pilota en vertical, a l'espai i amb la dreta, la seva cama dolenta. Gerard Martín no va encertar a tapar la passada del turc, Rodri no va seguir a Camavinga, que es va colar entre el pivot i Baldi, que el va seguir però sense convicció ni força, lògic donada la seva inactivitat. Cubarsí va intentar tallar però no va arribar a temps i Camavinga, amb un lleuger toc, es va anar d'ell i va passar enrere a un Mbappé que va arribar només perquè Cancel·lo, de nou, es va despistar en la seva marca quan era el que havia d'estar pendent després que ‘Cuba’ anés a intentar detenir a Camavinga. Plou sobre mullat. Una altra vegada una pilota que trenca la línia de pressió del Barça i dóna lloc a un gol en contra. Com en l'eliminatòria de la Champions de la temporada passada contra l'Atlètic. Cubarsí, expulsat en l'anada en una carrera després de passada vertical a Giuliano Simeone. Eric, expulsat en la volta després de tallar en falta una arrencada de Sorloth darrere l'altre pilota profunda. L'empat davant el Madrid no era el millor resultat abans del partit però en el minut 87 era el que no es podia perdre. I si el Madrid et fa un gol després d'una jugada de somni, a aplaudir. Però va arribar en una acció de cinc tocs: Bellingham-Camavinga-Güler-Camavinga-Mbappé. Això de fiar l'èxit en partits grossos a la pressió avançada a la defensa rival i als seus passadors està bé davant equips de qualitat mitjana. En l'elit, si et coneixen les manques i hi ha passadors de qualitat per a enxampar-te a l'espai, t'acaben enxampant. De fet, en la segona part el Barça va tenir tres jugades en pilotes profundes del Madrid en què va estar al límit. En el minut 50, Gerard Martín va frenar bé una contra de Mbappé.
En el 54', Baldi va salvar en l'àrea altra perillosa incursió blanca arribant des de darrere. I en el 70', Joan Garcia va avortar una altra contra blanca amb una sortida de l'àrea en què va arribar a la pilota per molt poc. Si Flic té un estil i no vol canviar-lo, res a objectar. Però quan el teu somni és guanyar la ‘orejona’ i portes 18 partits de Champions seguits encaixant, malament símptoma. I el Madrid i l'Atlètic són de Champions, també en la Lliga. Potser toca modular alguna cosa. Potser. El que toca segur és reflexionar.
