‘La violinista’: la pel·lícula espanyola que va guanyar a Annecy és un cant a l'amor i a la música en temps de guerra

Raúl García (Madrid, 68 anys) ha estat moltes vegades el primer en alguna cosa: l'únic espanyol que va treballar en l'animació de Qui va enganyar a Roger Rabbit? (i per això, aquell equip va rebre un premi Oscar especial); el primer espanyol en la factoria Disney (seus són, per exemple, el geni de Aladdin o les hienes del rei lleó, a més d'aparèixer en els crèdits d'Hèrcules, Fantasia 2000 o Tarzán, entre altres); el primer espanyol que es va anar a veure a Hayao Miyazaki al Studio Ghibli a Tòquio; i ara ha estat el primer cineasta espanyol a guanyar, el mes de juny passat, el premi a millor pel·lícula en el festival d'Annecy, la meca del cinema d'animació, amb La violinista, que és, també, la primera coproducció entre Espanya i Singapur. L'al·ludit tira a riure: “És per la meva edat”. El seu currículum és encara major: com a director ha fet El linx perdut (2008), Goya a millor llarg d'animació, i Contes extraordinaris (2013), basat en cinc relats de Poe amb les veus de Christopher Lee, Roger Corman, Guillermo del Toro, Julian Sands, Cornelia Funke i, des del més enllà, i gràcies a un enregistrament de fa sis dècades, Bela Lugosi. Ficat en mil batalles, en pel·lícules que algunes vegades no arriben a bon port, en llibres en els quals escampa la seva saviesa i en conferències per tot el món, a García a vegades la vida li agraeix la seva bonhomía. “Un dels meus pupils va acabar dirigint l'escola d'animació a Singapur, i em va cridar per a ser professor, i vaig estar anant i venint durant nou anys... bo, algun va ser en remot per la pandèmia. Però sí que recordo que el primer dia de classe vaig conèixer a Ervin Han, que tenia un petit estudi d'animació amb el qual feia curts per al govern de Singapur recreant, per exemple, llocs que ja no existeixen, i descobrim que érem ànimes bessones”. En aquest moment, Han acabava d'acabar un curt sobre un violí, i allí va estar la llavor d'una pel·lícula, La violinista, que aquest dilluns s'ha projectat en el concurs de la Seminci de Valladolid i que arribarà a les sales comercials espanyoles el 13 de novembre. “Em va comptar la idea inicial, i ja només la imatge d'una violinista produïa una estètica especial. Com agafen el violí, la forma en què toquen... Si penses en animació, és una silueta preciosa”, recorda García. Per mitjà, han sofert, han gaudit, García va portar a la productora valenciana Paloma Mora, el projecte ha estat a punt d'encallar dues vegades i ara són estrelles a Àsia. A Singapur, la ministra de Cultura va a les sales a presentar el film. García ve directe des de Busan (Corea del Sud), en el festival del qual s'ha projectat La violinista, i ensenya una selfi amb 4.000 persones a l'auditori on es va realitzar la sessió, al costat de publicacions en xarxes d'adolescents plorant orgullosos al final de les sessions. “Vaig saber que teníem una cosa especial quan es va veure el primer dia del festival d'Annecy. No era, per descomptat, la millor sessió, i no obstant això, es va crear una ona d'afalacs espectacular”.

Es van acabar quedant a la ciutat francesa, i en la gala de clausura va arribar el reconeixement. La violinista és un drama amorós que travessa dècades, enfilat per un violí i una sonata. “No és una pel·lícula històrica, sinó una història d'amor que ocorre durant aquesta època”. Singapur és una ciutat-estat-illa de 5,6 milions d'habitants en una superfície una mica major que la ciutat de Madrid, i amb un 25% robat a la mar. És multicultural, amb quatre idiomes oficials, i multiètnica. I tot això es veu en La violinista, que arrenca quan un periodista espanyol apareix a la casa d'un violinista per a entrevistar la seva mare, una llegenda musical, i li ensenya una foto, amb un nen i una nena, Fei, tocant. L'instrument que porta ella és l'únic que ha usat Fei tota la seva carrera. A partir d'aquí, l'anciana narra el que li va ocórrer a aquesta parella de criatures, un orfe i una nena de classe mitjana-alta (ella mateixa), des dels anys previs de la Segona Guerra Mundial, dins del domini britànic, i el sofriment patit amb la invasió japonesa, el cor del film, travessant la dècada en què la ciutat va formar part de Malàisia, fins a 2018. I amb tot, per a un occidental, no fa falta saber el rerefons polític. “Tota la pel·lícula és una mescla. Per exemple, el vestuari és molt fidel. Tot són abillaments típics de la cultura peranakan, ja que el mestissatge entre xinesos i malais representa l'ètnia més important de Singapur. Aquest és un detall per a aquell públic. Decidim que en l'estètic crearíem des d'un punt mitjà entre la visió espanyola, molt més lligada a la novel·la gràfica, i la d'allí, en la qual impera l'animi i la cultura d'animació japonesa”. El mateix ocorre amb la tècnica triada. “És una pel·lícula tradicional en dues dimensions, una cosa poc habitual actualment, però amb moviments de càmera dinàmics en tres dimensions per als fons, generats gràcies als ordinadors. Això aporta èpica a la narració. Volíem aconseguir que la gent s'oblidés que està veient una pel·lícula d'animació i que es quedés amb els personatges”. Hi ha desenes de referents per a l'espectador: el dolor que desborda en L'imperi del sol; l'esquema confessional del clàssic de l'animació Millennium Actress; l'emotivitat que arrossega l'herència d'un instrument del violí vermell; el que significa la música en la guerra en El pianista, o aquest final dels paraigües de Cherbourg, que també va ser la inspiració per a la La Land. “La música, el tercer personatge, és fonamental. La Sonata del Capvespre la va compondre Ricky Ho abans d'animar la pel·lícula per a poder reproduir les seves notes en les partitures que apareixen en pantalla. Després, la compositora Isabel Latorre va aportar la part més trepidant, d'acció”.

Després de recordar els dies vertiginosos viscuts a Annecy, García —que està ja acabant el seu nou film, Flamingo Flamenc— medita un moment sobre quin és la major sorpresa viscuda al llarg de tot el temps de producció: “La realitat ha multiplicat l'actualitat de la pel·lícula. La violinista anava a ser, com a molt, un document històric sobre la memòria i sobre el poder curatiu de la música en temps difícils, juntament amb els altres temes que subjeuen en la pel·lícula. Però el que mai podíem imaginar és que en 2026 La violinista sonaria tan actual per tot el que està passant en el món”.