James Blunt publica el seu setè disc, 'Airplane Mode', fet per amor a la música

Han passat 22 anys des que un jove britànic, James Blunt, abandonava l'Exèrcit pel món de la cançó i s'enfilava al número 1 mundial amb una balada que sonava a tota hora en tots els racons del Planeta. You're beautiful va ser la seva carta de presentació i, set ábumes després arriba Airplane Mode [Manera avió], una col·lecció de dotze nous temes en la qual recupera el plaer de fer un disc "per amor a la música" i no per a acontentar "discogràfiques o emissores de ràdio". Manera avió, és el seu estat actual? Avui no! ‘Manera avió” és el nom del meu nou àlbum. I tracta realment sobre quan apagues el món exterior i tornes a l'única persona que realment et dirà la veritat: tu mateix. A la veu al teu cap que et diu quan has fet les coses bé o malament. De l'única persona que no et pots amagar. A veure, vivint a Eivissa és més fàcil estar tranquil i en calma… Sí. Eivissa és un lloc màgic, definitivament. I em puc amagar una mica del meu mánager allí. Encara que visqui a Eivissa, no hi ha música electrònica ni reguetón en el seu disc. Com aconsegueix fer un àlbum de pop-rock britànic allí? Perquè m'encanta la música de ball. Per això em vaig mudar a Eivissa. Durant anys, vaig treballar amb DJs i he actuat en clubs. Però el disc tracta realment de tornar a la meva història en la música, al meu amor per ella. Les coses que sento al meu cap i el que necessito dir per mi mateix, i tot això prové d'una font humana. Així que no ho vaig gravar a Eivissa, sinó a Anglaterra, en un petit estudi en el camp prop d'un lloc anomenat Banbury. Vaig fer venir a la meva banda per a poder escoltar els seus dits en les cordes. És a dir, gairebé com un directe. Sí. Podríem haver-ho gravat en un ordinador, però en lloc d'això ho vam tornar a fer humà. I prenem el millor de tots dos mons. Si sorgia una cosa màgica que pogués ser electrònic, ho incorporàvem. És el més emocionant del món actual. Amb la IA, si la meva banda canta malament li puc demanar que creï un cor bonic. Però continua valent la pena que la banda vingui i toc les seves parts. La nota de premsa diu que d'alguna manera va perdre el rumb. Ho ha recuperat? Quan vaig llançar el meu primer disc, jo era un jove amb un somni. I vaig tenir la sort que es fes realitat. Però al mateix temps, estar sota el focus públic i ser jutjat durament per la indústria musical va ser nociu i aïllant, així que em vaig anar i em vaig mudar a Eivissa. Vaig escriure un segon àlbum molt solitari anomenat All the Lost Souls. Després d'això, realment he estat perseguint aquest somni i l'èxit cada vegada més: li preguntava a la companyia discogràfica, a les emissores de ràdio i al públic què volia. Algunes cançons són bones i alguns àlbums són millors que uns altres, però mai vaig anar completament sincero amb mi mateix. L'any passat vam fer un disc de grans èxits. I aquestes noves cançons tracten simplement sobre mi i la música, i són lliures. Així que ha tornat al caos? [Back to bedlam, de tornada al caos, és el títol del seu primer disc]. Exactament això.

Back to Bedlam tracta sobre la bogeria de la veu al teu cap, i Airplane Mode és el mateix: són les coses que em mantenen despert a la nit. La cançó Circles, el meu últim single, parla de quan no puc dormir i li dono voltes al mateix problema una vegada i una altra, sense aprendre mai dels meus errors. També canta en el disc sobre "El pes de tot". Quina és la creu que porta, la càrrega que suporta? Ara sóc més major, tinc responsabilitats, però segueixo sense ser perfecte. I la responsabilitat i la imperfecció són una mala combinació. Vaig pensar que m'anava a parlar dels crítics musicals. No han estat especialment benèvols amb la seva música. Amb els anys han canviat d'actitud i s'han tornat més suaus i amables. Però en realitat es tracta de les responsabilitats que tenim com a adults: amb la família i la gent més jove. Però per què els Rolling o Springsteen poden repetir la seva fórmula i James Blunt no? Bé, sí que puc. M'ha donat pasta, així que per què no? Què fa més por: estar en l'Exèrcit o l'enorme èxit del seu primer àlbum? En una zona de guerra no ha molt temps per a tenir por perquè tens a càrrec a molta gent. Però fa por veure una guerra i adonar-te que els humans són tan cruels, que poden #tornar els uns contra els altres tan fàcilment i que com a societat no aprenem en absolut dels nostres errors. Anem, em descriu el món actual. També fa por el fàcilment que els polítics poden convèncer a la gent que algú més és el seu enemic; el veus ara a Ucraïna i Rússia, a Gaza i Israel, i a Orient Mitjà. Els polítics poden portar-nos per on vulguin i convèncer-nos que hem d'aixecar una bandera i odiar l'altra. Això és definitivament més aterridor que l'exposició que vaig tenir en la indústria musical. I la indústria musical, no és un altre tipus de conflicte? No. És un lloc superficial i voluble que es dedica a comercialitzar l'art. Però amb mi s'ha portat bé. Segueixo en la mateixa discogràfica de tota la vida [Atlantics Rècords]; són els meus amics i m'han recolzat en els alts i baixos. Tinc molta sort de seguir en la indústria després de tants anys. Una vegada va prometre #canviar el nom a "Blunt McBluntface" si tornava a ser número u. Segueix en peus aquesta promesa amb aquest nou àlbum? M'alegro que no funcionés! Vegem què tal li va a aquest àlbum sense necessitat d'aquesta promesa… Els germans Gallagher, d'Oasis, ho han anomenat avorrit, i Paul Weller va dir que mai faria un duo amb vostè. I jo que pensava que els britànics eren educats! És molt fàcil per als músics, quan els periodistes els feu preguntes capcioses, caure en el parany de dir una cosa desagradable sobre un altre músic. Quan veig als germans Gallagher cara a cara, són molt amables amb mi. És com les xarxes socials: la gent escriu barbaritats darrere d'una pantalla, però cara a cara et fan la gara-gara. Però vostè ha dit de si mateix que se li donen molt bé les cançons tristes. Per què es flagel·la així?

Les emissores de ràdio volen cançons alegres i mogudes, i jo mai he estat capaç d'aconseguir-ho del tot. Potser és perquè uso la música per als meus pensaments més foscos, tristos i melancòlics; per a mi la música és catàrtica, com una teràpia. Quan estic feliç no em ve de gust escriure una cançó. Si estic amb tu prenent-me una pinta un pub i xerrant no em ve de gust escriure, el deixo per a quan estic trist i només. Dit això, en aquest àlbum hi ha un parell de cançons de celebració, com Taste Like Summer. Va assistir a les noces del príncep Harry. Et retrobarà amb ell ara que ha tornat a Londres? L'amistat és una cosa molt important. Intento mantenir-me en contacte amb tots els meus amics en les bones i en les dolentes. Quan ens equivoquem, necessitem suport. Els meus amics i la meva família són els qui m'han ajudat a superar els meus errors. Per cert, que ha participat en la versió britànica del programa de televisió Traitors. Però no sembla una persona a la qual se li doni especialment bé la traïció… Perquè mira, quan em van preguntar si volia ser un traïdor o un fidel, vaig fer broma dient que se'm dóna molt bé ser traïdor. Em poso davant de 10.000 persones cada nit i els dic a tots que són beautiful quan en realitat sabem que no ho són! Encara no li havia preguntat per You’re beautiful! Què sent per aquesta cançó? La mestressa? L'odia? La mestressa i l'odia? Odio la pregunta. Ah, doncs moltes gràcies. Per què anava a odiar una cançó que em va comprar una casa a Eivissa i va llançar la meva carrera per tot el món? Qualsevol músic busca un megahit i jo el vaig aconseguir en el meu primer àlbum. Els Rolling encara ho estan buscant! (riures), Quan la canto en els concerts, tothom s'alegra. És la meva millor cançó? Probablement no, però és la més reeixida. I només puc donar les gràcies. La va escriure quan estava col·locat i la gent la canta en les noces i en proposicions de matrimoni. Hauria d'advertir a les parelles abans que la posin! La lletra diu I'#m fucking high [estic molt col·locat], així que que s'adonin soles! Escric cançons molt reals, sobre experiències humanes. La meva cançó Monsters tracta sobre la malaltia del meu pare quan s'estava morint. Taste Like Summer és sobre la meva dona. Circles parla dels pensaments que et donen voltes al cap... Escric sobre experiències humanes reals més que sobri allò que és comercial o mola. Personalment, la meva favorita és 1973. Gràcies! Perquè aquesta va sobre la discoteca Pachá, que va obrir en 1973. Pete Tong va fer un remix i la punxava allí totes les nits, així que estar en el club mentre sonava la meva cançó era màgic. La primera frase de You’re beautiful era "La meva vida és meravellosa". Ho és? Tinc molta sort, sí. Aquesta indústria està plena de cadàvers de moltes bandes, i jo encara tinc una discogràfica que em dóna suport i faig gires en recintes enormes per tot el món. Sí, la meva vida és jodidamente meravellosa.