'Operació Triomf' compleix 25 anys: com hem canviat...
Un dia com avui, de fa 25 anys, coneixíem a Rosa, David, Busta, Chenoa, Manu, Vero, Nuria, Gisela, Naím, Álex, Alejandro, Juan, Natalia, Javián, Mireia i Geno . És fàcil recordar cadascuna de les seves cares amb solo pronunciar cadascun dels seus noms. Perquè eren com nosaltres. I anaven a complir el seu somni com nosaltres somiàvem. Sense voler-ho, s'estaven convertint en representants de l'Espanya que encara creia a l'ascensor social.
Mai abans el nom d'un programa va ser tan premonitori. Al nostre costat, arribava Operació Triomf . Amb setmanes de treball intens de l'equip de Gestmusic per a posar en peus una escola-plató en una nau industrial, però sense molta pompa mediàtica, sense ni tan sols molta expectatives de la pròpia Televisió Espanyola. La idea havia sofert les carabasses de directius de la televisió privada que repetien el mantra que la música ja no funcionava en televisió. Era l'època del boom de Gran Germà i semblava que l'èxit anava unit a la polèmica de la incompatibilitat de caràcters. Però la saviesa de Joan Ramón Mainat, Toni Cruz i Josep María Mainat es va adonar que l'ensenyament podia enriquir l'interès del reality pur. L'audiència no sols connectaria amb gent convivent i empatizaría amb persones #desenvolupar vivint en una acadèmia de música.
Començava un canvi en la manera d'entendre l'entreteniment, arrencava l'últim gran fenomen televisiu que va ser realment de masses abans de la segmentació de públics en pluralitat de canals i plataformes. El públic més transversal del país s'anava a enganxar a la ingenuïtat d'una colla de nois que no sabia al que s'enfrontava. Aquí, de fet, va radicar l'atractiu inicial de OT. Poc es podia prefabricar, només existia la possibilitat ser.
Els concursants no coneixien la repercussió exterior i tampoc tenien uns predecessors a qui copiar . Estaven establint les bases d'una nova televisió que descobria que un reality xou és millor si va més enllà de la zitzània i el públic s'implica amb els participants perquè també aprèn en les seves classes. I veu el seu esforç, els seus avanços, els seus temors i comprèn quines circumstàncies es produeixen fins a arribar a interpretar una cançó en el gran escenari de les gales del concurs. L'espectador coneixia la rebotiga, les dificultats, les febleses i se sentia art i part de l'evolució que atorga l'ensenyament professional i vital.
Perquè el gran èxit de OT va estar des del principi en què Rosa, Bisbal, Bustamente, Chenoa i els altres podien ser els nostres veïns del barri. Fins portaven la mateixa roba que podíem comprar amb la nostra mare en el mercat ambulant dels dissabtes al matí. Noies i nois del carrer que no es disfressaven de res . Eren transparents. Les seves decepcions i les seves alegries eren les de tots. I el programa sabia indagar en els seus estats d'ànim a través de l'elecció de cançons que parlaven de les seves personalitats i anhels. Amagats e I, si fos ella? són dos clàssics moderns ja de l'edat de la pocasolta eterna d'una nació.
I, mentrestant, la indústria discogràfica tradicional es va quedar descol·locada. Els artistes de perfectes vides prefabricades, embolicades per a regal en catifes vermelles, havien estat avançats per una colla de xavals amb totes les imperfeccions que ens uneixen . El públic fins i tot s'estava adonat amb els seus lloreras de tantes coses que ens van vendre com defecte quan eren allò que ens feia més singulars.
Però els anys passen i la ingenuïtat sol #transformar en reticències. La pròpia Rosa López, Rosa d'Espanya , es queixa en aquests dies des de les seves xarxes socials que les cadenes ja no li criden per a cantar i que no participaria en un aniversari de OT. La vulnerabilitat que la va portar a la victòria continua aquí. En comptes de celebrar la sort de viure en primera persona una experiència única i irrepetible aflora la resignació. Hi ha fames tan aclaparadores que o les organitzes per a sobreviure a la ressaca del fervor popular o es converteixen en una ombra d'anhels mal gestionats per sempre.
Encara que OT no s'ha quedat atrapat en la seva pròpia nostàlgia. I ha sabut #adaptar als nous temps. També enntendiendo que la televisió no es dispersa amb les xarxes socials. Al contrari, es multiplica. A si veiem la tele fins quan creem no veure-la. I, així, el retorn de OT en 2017 va comprendre que cal ser allà on el teu públic objectiu viu , atorgant contingut propi de qualitat a l'altura de la televisió tradicional. Llavors, el programa havia parat el temps suficient perquè el seu nou càsting vingués gairebé amb aquesta ingenuïtat de 2001. Eren tan joves, que coneixien el programa des d'un record més llunyà, però no estaven influenciats. A més, ja venien molt naturalitzats amb les pantalles, en ser natius digitals. Amaia, Alfred, Aitana... El càsting tornava a representar a la nostra societat. Més diversa i amb menys eufemismes que en 2001.
OT mai s'ha quedat a reproduir el seu propi motlle i ha après del punt vital i sensible en el qual es troba la seva audiència a cada moment . De fet, la seva gran intel·ligència és que es tracta d'un talent xou amb un vessant de reality que amb el temps ha aconseguit assumir l'autocrítica. Fins i tot fa el saludable exercici de relativitzar l'èxit i narrar els seus disgustos als alumnes. En això també havia après OT: l'èxit i el fracàs sempre són dos impostors .
Aquí la constructividad de Noemí Galera ha estat un valor afegit com a imatge del format que va néixer en l'època del reality xou sense massa pietat fins a arribar a temps en els quals vam aprendre de salut mental. Una miqueta, almenys. Encara que tot es pot desaprendre de nou. Ella no sols és la directora de càsting i la directora de l'acadèmia des de 2017: ha acabat sent també el vincle assenyat entre l'espectador i els propis concursants, amb l'autoritat de saber-les-hi totes , perquè ha viscut l'auge i la caiguda del propi concurs per a després veure'l ressuscitar. Galera és la millor per a explicar als concursants la fragilitat del concepte "èxit", l'efímer que és, el fàcil que resulta que la gent t'oblidi després d'haver omplert un estadi. I ho explica de manera clara i alhora empàtica, entenent a aquests nois i noies que es creuen que ja ho han aconseguit tot quan descobreixen que milers de persones acudeixen a les seves signatures de discos. I en la vida mai s'acaba d'aconseguir tot.
OT no et dóna un sou vitalici de Nescafé. Però, ben administrat, és un trampolí de promoció personal que, 25 anys després, continua present en la nostra emoció col·lectiva. Tal vegada perquè, també, ha estat un reflex del cicle vital d'aspiracions, subidones i pèrdues d'innocència que mouen el món . I volta a començar. Així OT s'ha convertit en un lloc segur que, des de la mirada esperançadora dels quals encara es pensen infinits, ens posa a ballar amb les cançons de la nostra vida. Les cançons que mai et deixen només. Sempre estan al teu costat. Et sentis triomfador. O no.
