Diego Poncelet bat el rècord mundial de velocitat en monopatín amb 151,83 km/h

El límit de velocitat en les autopistes i autovies espanyoles és de 120 quilòmetres per hora. Diego Poncelet (27 anys) va aconseguir els 151,83 sobre un monopatín . Nascut a Mèxic i criat entre Espanya i Suïssa, somiava amb la Fórmula 1, però va acabar buscant ... la velocitat rècord amb el seu propi cos sobre una taula amb rodes.El descens va tenir lloc a mitjan setembre en la Route du Port (Quebec, el Canadà), una via de 2,2 #km amb un pendent del 18% i un asfalt ple d'esquerdes i sots que va memoritzar al mil·límetre.Allí va superar la marca del britànic Pete Connolly (146,73 #km/h en 2017). Poncelet ho va batre el primer dia amb 146,88 #km/h, però va esperar cinc dies al vent idoni per a aconseguir els 150 #km/h que li va impulsar a buscar Connolly, mort en 2025.Li va abrigallar un equip íntim: el seu oncle meteoròleg, el seu amic en el cotxe de suport i els cascos fets pel millor amic de Connolly. En ABC, el doble campió del món repassa la seva gesta, els seus riscos i el seu futur.-Fa uns mesos, en una altra entrevista amb ABC, parlava de 131 #km/h com la seva millor marca. Ara són 20 #km/h més. Es nota molt damunt de la taula?-Sí, és exponencial. Cada quilòmetre per hora el notes moltíssim. Quan passes dels 140, l'aire es converteix en una força més violenta, més potent que tu mateix. Si decideix moure't, no tens una altra. Si la teva posició no és perfecta, és impossible mantenir-te en la taula: et fa l'efecte que t'aniràs volant. De fet, si m'aixeco en aquesta baixada, em vaig volant. Has de mantenir-te perfecte. Això és el difícil d'aquest repte i el que em va fer molt més por del normal: quan arrencava, sabia que no podia parar-me al mig. Era determinació total.-En quin moment es planteja batre el rècord?-Va ser molt difícil: quan es va fer la marca prèvia hi havia vent a favor i, a més, aquesta carretera s'ha anat deteriorant amb els anys. Teníem aquests dos punts molt en contra. Per a aconseguir-ho vam haver de desenvolupar molt d'equip tècnic, material específic per a l'aerodinàmica, i jo intentar millorar la tècnica per a marcar la diferència. Ens vam adonar que de debò era possible quan vam anar a veure la carretera: estava molt malament, amb moltes esquerdes i sots, però es podia patinar. Vam fer unes proves i vam veure que ens acostàvem a la velocitat. Quan afegim tot l'equipament, el destruïm.-Pete Connolly va aconseguir el rècord anterior en aquesta mateixa ruta. Què té d'especial?-És una carretera sense sentit: un pendent tan exagerat durant tant de temps que és perillosa fins per als cotxes. Hi ha normes que no permeten fer carreteres així en gairebé cap país. No vaig poder trobar una altra. Vaig voler fer-ho perquè m'havien dit que no es podia patinar aquesta, i vaig estar com a boig buscant; vaig fer viatges per tot el món i, al final, vaig haver d'acceptar que era aquesta sí o sí. Ens vam adonar que la resta anava a ser el meu problema: la tècnica, assegurar-me que tot fos perfecte, de no menjar-me els sots més importants.

Va haver-hi moments arriscats, amb bandades importants, però en la baixada vaig veure la línia perfecta i no va haver-hi problema.-La carretera, el vestit, el casc, la taula… Com de mesurat està tot?-Al mil·límetre. Per a donar un exemple: del casc vam fer un escàner del meu cos, el passem a un programa virtual, dissenyem 30 formes possibles i les vam ficar en un CFD, que és un túnel de vent virtual per a provar la resistència a l'aire. Trobem la millor, la vam fer en carboni i ens vam anar a Ginebra a un túnel real per a assegurar-nos. Cada cosa va ser com fer el nostre petit equip de Fórmula 1.-En xarxes li veiem baixar en vaquers i en màniga curta. Canvia molt amb el vestit del rècord?-Sí i no. Aquest vestit necessitava ser molt còmode i molt aerodinàmic per a poder aconseguir el rècord. Molta gent em pregunta per què no porto més proteccions. En aquest rècord, hauria estat afegir superfície i perdre velocitat. Haig de ser honest amb mi mateix: són coses que es contradiuen. Vaig ser amb molt poca protecció per a limitar al màxim la superfície del meu cos. Aquest vestit és d'esquí; de fet, protegeix menys que un vaquer.-Quant ha hagut de controlar el seu propi pes?-Com més peses la gravetat funciona millor. Has de pesar bastant, però en afegir pes també augmenta la teva superfície i la teva aerodinàmica empitjora. Es tractava de trobar l'equilibri perfecte en el qual em sentís còmode per a estar en la meva millor posició. No és qüestió de tenir músculs gruixuts, sinó densitat en aquests músculs, treballar-los amb molts exercicis de resistència.-Com és un dia de preparació física i tècnica?-Té una mica de tot. El meu programa físic és bastant normal, com el de qualsevol que faci exercici. El que sí que puc dir és que sempre he donat molta importància al que no es veu: la coordinació, l'equilibri, la percepció de la profunditat. Em va agradar molt aquesta cerca tècnica, és com la Fórmula 1 o les motos dels anys 40: tot està per descobrir. -I la preparació mental?-És molta visualització i control de les emocions. Un ha d'estar alineat amb si mateix, fer-ho per les bones raons, en aquest moment no et pots mentir a tu mateix. És com ser un funambulista: o et sostens o caus. M'agrada ficar-me en aquestes situacions perquè veig si de debò m'he entrenat bé. En la vida et pots mentir i tenir il·lusions més o menys falses que, a llarg termini, poden ser perjudicials per a créixer. Però quan estàs baixant a 150 no hi ha res d'això: ho aconsegueixes o no.-Un amic seu conduïa el cotxe que li seguia i el seu oncle el va ajudar amb la meteorologia. Existia una intenció de #envoltar de gent pròxima?-En el meu esport no hi ha estructura: no hi ha entrenador ni gent especialitzada que treballi en aquests papers, així que t'acabes envoltant dels qui ho fan amb tu, dels qui patinen amb tu. En el cas de Greg, el que condueix, va ser una cosa molt natural. Va ser el meu rival principal en el meu primer campionat del món i ara mira, estem fent aquestes coses junts.

Hi ha proximitat, però també era necessari que aquesta persona sabés com patino al mil·límetre. I el mateix amb el meu oncle el meteoròleg: havia de conèixer exactament les necessitats per a aconseguir aquest repte. Em sento molt agraït: ha estat molt divertit tenir a aquesta gent acompanyant-me en el camí.-Va batre el rècord el primer dia, però va haver d'esperar cinc més per a arribar als 150. Com es passen aquests dies?-Amb molta més pressió. Sempre deia que volia batre el rècord, però en realitat volia arribar als 150: aquest era el somni més profund, una obsessió personal que no arribava a compartir. Era difícil admetre-ho perquè no se sabia si era possible, i somiar amb una cosa impossible és difícil i no recomanable. No m'ho volia reconèixer, però quan vaig passar a 146,8 i batem el rècord el primer dia sense vent, vaig pensar: «Sí que és possible». Tota la meva energia es va ficar a intentar aconseguir-ho i ni tan sols vaig voler celebrar el primer dia.-I com va acabar celebrant?-Va haver-hi dues coses. La primera, una felicitat increïble. Estava la meva família, sofrint una mica, perquè estaven en el punt de velocitat més alta, i va ser un moment d'èxtasi increïble, tots junts. Però alhora vaig pensar: «I ara què?». He estat obsessionat amb aquesta idea del rècord i ara hauré de trobar un altre projecte.-Pete Connolly, anterior plusmarquista i amic seu. Quant ha pesat en la seva preparació?-Moltíssim. Ha estat molt important, sobretot a nivell de motivació, perquè Pete era l'únic que pensava que era possible arribar als 150. Però abans de poder intentar-ho li van diagnosticar un càncer. Quan va saber que no podia fer-ho i es va assabentar que jo sí que estava disposat, em va començar a donar consells i ens vam fer amics. Va ser una motivació increïble: em va fer pensar «haig de fer-ho». Ell va morir l'any passat, per desgràcia, abans de poder veure-ho, però aquest projecte ha estat d'alguna manera un homenatge a ell.-Es va recordar d'ell en acabar?-Sí, clar. Estic en contacte amb la seva dona i la seva filla, que estan molt orgulloses, i amb el seu millor amic, que és el que em fa els cascos. Va haver-hi aquesta relació de, com diuen en anglès —perquè ells són anglesos—, 'bittersweet': agredolç. Pensar «Pete era la persona més pròxima a nosaltres» —no a mi, però sí a aquesta gent— «i ara estem ajudant una altra persona a aconseguir-ho». Però també és l'esperit de l'esport: aquests rècords estan per a ser trencats més tard.-Els sots i les corbes es poden estudiar i memoritzar, però sempre poden aparèixer imprevistos…-Sí, i condicionen molt. Nosaltres intentem controlar tot el que és a les nostres mans. Després cal acceptar que no són condicions tancades: estàs en la vida real. Pot #creuar un animal, pot haver-hi una pedra en el lloc equivocat… I acceptar també que, si hi ha un accident, és part del joc. Sempre ho dic: una caiguda no és un contraargumento, és part del que faig.-S'està jugant la vida. Què pensen els seus pares i els seus amics?-Sempre m'han donat suport.

Crec que cal pensar que no ho faig per inconsciència, més aviat el contrari. Sempre he estat una persona molt lúcida, molt conscient del que m'importa en la vida i que tots un dia morirem. Quan de debò intentes encarnar aquestes coses, acabes fent coses així. És una necessitat, no és que hagi triat fer-ho. Els meus pares i la meva família són conscients d'això i també intenten gaudir del camí. Saben molt bé que no serveix de res dir-me que no ho faci, encara que a vegades volguessin.-A Espanya el seu esport es mou en un terreny d'alegalitat: ni està expressament prohibit ni regulat. Com creu que hauria de #regular?-Per a mi no hauria de ser il·legal, perquè no molestem realment a ningú. Quan es fa bé, em sembla una manera de créixer per als joves en la naturalesa, entre amics; és una cosa realment meravellosa. Però si em pregunten si hauria de ser totalment legal, professionalitzat i normalitzat, igual no. Jo m'ho passo molt bé en aquest estat d'alegalitat, perquè també m'ofereix una llibertat increïble.-Amb el rècord ja batut, què és el següent?-Hi ha diverses coses. M'agradaria batre de nou aquesta meta, aquest número, però fins que no trobi una carretera nova no crec que sigui possible, així que estaré buscant de nou. A més, amb Xarxa Bull tinc eines per a pensar de forma molt més creativa, en projectes que normalment no serien possibles, o ajuntant-me amb altres esportistes; ja veurem quina bogeria se m'ocorre. També hi ha altres coses que m'agraden molt, com el cinema; m'agrada contar històries a través d'aquest esport i unes altres que no hagin de veure. Serà una mescla de tot això.