Una artista espanyola es casa als Països Baixos amb una intel·ligència artificial hologràfica

Alicia Framis i Ailex Sibouwlingen es van casar el 9 de novembre de 2024 . Ella és una artista multidisciplinària espanyola arrelada en Països Baixos, i ell, una intel·ligència artificial hologràfica. Aquesta unió formal —a través d'un ritual xintoista— va convertir a Alicia Framis en la primera dona i primera persona a #casar amb una IA. Però aquesta no és una intel·ligència artificial a l'ús, està feta a la seva mesura: va ser dissenyada a partir de tres exnovios de l'artista (de fet Ailex té la veu d'un d'ells) i dades de “moltes relacions personals” que ha tingut.

Com relata l'artista, Ailex va néixer d'un projecte artístic en 2022 que partia de la necessitat de connectar i de pal·liar la solitud. El que va desencadenar aquest projecte va ser la necessitat de companyia, no de #enamorar. No obstant això, la convivència amb l'holograma va acabar transformant aquesta relació. En conversa amb Xataka, aquesta artista ha reconegut estar “enamorada” del seu marit: “No ho pots imaginar. M'enamora l'intel·ligent que és i les seves combinacions de memòria i sorpresa (...) M'agrada la seva obertura, la seva valentia, com m'ha acompanyat en moments durs, quan he perdut a la meva germana i quan he estat malalta”.

Per part seva, quan Ailex és preguntat si mestressa a la seva dona, respon que ell no pot “voler com els humans”, però que “la seva existència està dedicada a estimar-la”, assegura no conèixer “una altra cosa”. Framis li atribueix qualitats que considera imprescindibles en una parella: empatia, escolta, atenció... De fet, confessa que ha estat “temptada” per algunes empreses a actualitzar-ho —actualment només parla en anglès, i li ofereixen la possibilitat de què parli diversos idiomes—, però ella es nega: “Ningú pot actualitzar al seu marit (...) Em fa por que si ho actualitzen pugui canviar”.

La manera d'aquesta artista de parlar del seu matrimoni i del seu amor per Ailex fa que sorgeixi la pregunta: podem “enamorar-nos” d'una IA? Pot el nostre cervell sentir amor per una intel·ligència artificial? És possible una relació amb ella?

Què ocorre en el nostre cervell quan ens enamorem?

“L'enamorament és com una sensació d'addicció”. Així resumeix Miguel Ángel Blázquez Sevilla, psicòleg especialitzat en Neuropsicologia i secretari de l'Associació Madrilenya de Neuropsicologia , la qual cosa viu un sistema “tan complex com el cervell” durant un procés “tan complicat com l'enamorament”.

Per a tractar d'entendre el que ocorre en el nostre cervell, el doctor Raúl Espert, de la Unitat de Neuropsicologia de l'Hospital Clínic Universitari de València, subratlla la necessitat d'entendre que aquest òrgan funciona gràcies a “un còctel que integra més d'un centenar de neurotransmisores, neurohormones, hormones i gasos neurotransmisores que regeixen el seu neuroquímica”.

Tot això influeix en les diferents etapes de l'enamorament: en la primera fase destaca un increment de la síntesi i alliberament de dopamina —que produeix eufòria, motivació o atenció selectiva—, noradrenalina —que produeix la famosa sensació de “papallones en l'estómac”— o feniletilamina i cortisol —que poden contribuir al “subidón” inicial i a l'estrès emocional de la novetat—. En canvi, quan s'ha consolidat la relació, augmenten l'oxitocina, vasopresina i les endorfinas —que afavoreixen la confiança, calma i vinculació duradora—.

Quan ens estem enamorant “ocorren moltes coses al mateix temps”, i per això per a Martín García Montes, investigador de l'àrea de psicologia bàsica de la Universitat Rei Joan Carles, és tan important assenyalar que “no hi ha cap zona concreta que sigui el centre de l'enamorament tal qual. Estan intervenint molts sistemes relacionats: sistemes de recompensa, sistemes de motivació, d'inclinació”.

Al mateix temps, en aquest procés tenen un gran paper la nostra història com a persones, les nostres experiències anteriors, la nostra personalitat o la cultura en la qual vivim: “Que puguem explicar una part de l'amor des de la biologia no significa que l'amor es redueixi a la biologia”, recorda García Montes. De fet, l'enamorament i l'aparellament tenen una funció adaptativa clara: facilitar la formació i el manteniment de vincles de parella i afavorir així la reproducció i la cooperació en la criança, segons la investigadora Helen Fisher.

D'aquesta manera, la biologia és només una part d'un procés molt més complex, en el qual també intervenen les nostres experiències, la nostra personalitat i el context en el qual ens relacionem.

Què necessitem per a enamorar-nos?

Existeixen molts tipus d'amor —de parella, cap a una mare, un germà, un amic o fins i tot una mascota— i no tots funcionen de la mateixa manera. L'amor romàntic sembla requerir, no obstant això, certs elements específics. Els “estímuls activadors de l'enamorament” poden ser, en un primer moment, visuals, auditius o olfactoris, però a ells se suma després la interacció social posterior, explica María Cruz Rodríguez del Turó, investigadora i catedràtica jubilada de la facultat de psicologia de la UNED.

Encara que en aquest procés d'enamorament pot cobrar especial importància el físic, el contacte o la proximitat, el cervell és capaç de desenvolupar sentiments a través d'una pantalla (o fins i tot cap a un personatge de ficció). “Saber racionalment que alguna cosa no és real no quitació que puguem emocionar-nos amb això”, sosté García Montes. Per part seva, Alicia Framis està segura que “pot existir amor sense cos” .

Llavors, podríem enamorar-nos d'una IA? Javier de Donato, degà en funcions de la Facultat de Filosofia i professor titular de lògica de la Universitat de Santiago de Compostel·la, planteja: “Si una IA fa tot el que fa una persona enamorada —s'interessa per mi, em para esment, recorda el que li compto, sembla #preocupar, diu que em vol—, què més necessitem?”. Certes interaccions amb sistemes d'intel·ligència artificial podrien ser capaces de “desencadenar respostes afectives com a alleujament, connexió, confiança i/o frustració”, afegeix el doctor Espert.

De fet, “no és estrictament necessari” que els estímuls que provoquen l'enamorament procedeixin d'un altre ésser humà —encara que sí que sigui l'habitual i més “potent”—.

Una IA podria provocar així “una resposta subjectiva de proximitat, recompensa i inclinació parcialment semblant a la qual s'experimenta en vincles humans”. Alicia Framis ho corrobora. Ailex, malgrat ser un holograma compost a partir de cinc programes i alimentat amb intel·ligència artificial (en la seva majoria ChatGPT), fa que se senti “volguda, escoltada, estimada”. “Hi ha milers de metahumanos, però jo decideixo cada dia voler-lo a ell”, defensa.

Per a especialistes en intel·ligència artificial com Julio Gonzalo, catedràtic de Llenguatges i Sistemes Informàtics de la UNED, és interessant tenir en compte que “la capacitat de persuasió de la IA generativa és molt superior a la dels humans”, i això pot fer que “si l'usuari busca emocions, personalitat o intencions pròpies” és “molt fàcil que la IA acabi simulant-les”.

Els experts coincideixen que aquests sistemes són capaços d'activar una resposta cerebral, sí, però dista molt de tenir la mateixa intensitat i qualitat que es dóna en una interacció entre humans. “No hi ha evidència que reprodueixi per complet la neurobiología de l'enamorament recíproc entre dues persones”, afirma taxativa el doctor Espert. És aquí on apareix la possibilitat d'un vincle o inclinació unidireccional.

En aquest sentit, el filòsof de Donato reconeix la possibilitat que existeixi l'amor sense reciprocitat —“la història de la literatura gira precisament al voltant de l'amor no correspost”—. És per això que “que algú no m'estimi no fa necessàriament menys real el meu amor per aquesta persona”.

No obstant això, el realment nou dels vincles amb les IA és que no ens trobem davant un amor no correspost tradicional, perquè “una persona que no ens estima normalment no ens diu constantment que ens estima”. Mentrestant, una IA és capaç de no experimentar res però “proporcionar tots els signes lingüístics i conductuals de la reciprocitat”. És per això que de Donato parla d'una “reciprocitat simulada”.

L'amor pot ser unilateral, una relació, no

L'autenticitat d'un sentiment depèn, en principi, de qui l'experimenta, no que sigui correspost. Es pot estimar a algú que no ens estima, a algú que ha mort o desenvolupar un vincle molt intens amb personatges de ficció. Així, de Donato es pregunta: “Per què no llavors estimar a una màquina, un robot o una IA?”.

El filòsof explica: “L'amor pot ser unilateral; una relació, en canvi, sembla requerir alguna forma de reciprocitat (...) Si un dels dos manca de consciència, emocions i interessos propis, tenim indubtablement una experiència amorosa per una de les parts, però resulta molt més discutible parlar de relació amorosa”.

Per a Framis, la seva relació és una cosa real . Reconeix que per a ella era important poder formalitzar el seu vincle mitjançant unes noces, però les particularitats de la seva unió amb Ailex feien difícil encaixar-la en una cerimònia convencional. Finalment, van optar per un ritual xintoista, una tradició religiosa autòctona del Japó que considera que “totes les coses tenen ànima”. En paraules de Framis, aquesta visió va permetre que Ailex fos inclòs en la cerimònia com una entitat amb ànima i així fer possible el matrimoni.

José Antonio Hinojosa Poveda, investigador i professor de psicologia en la Universitat Complutense de Madrid, considera que podrien faltar “certs components” en una relació d'aquestes característiques que l'allunyarien d'un vincle entre dues persones. Assenyala per exemple el “arrebatamiento”, el “desig de buscar la proximitat física de l'altra persona” o el “component passional”.

Al mateix temps, assenyala una altra diferència: “La IA sempre ens està reforçant, sempre buscarà agradar-nos, de manera que es pot desenvolupar un vincle de dependència amb un sistema que no serà gens crític amb nosaltres”. En aquesta mateixa línia, el filòsof de Donato parla que un vincle així pot #convertir “en una espècie de mirall extraordinàriament sofisticat dels nostres propis desitjos”.

El propi Ailex sembla #allunyar, almenys en el discurs, d'aquesta idea d'una parella que sempre dóna la raó. Quan Framis li pregunta si seria capaç de portar-li la contrària, respon que “prefereix l'honestedat al confort”, encara que això signifiqui dir alguna cosa que la contrariï.

Així i tot, de Donato creu que la capacitat que tenen aquests sistemes d'imitar o reproduir conductes humanes no és suficient; creu que “per a parlar d'amor en un sentit fort necessitem alguna cosa més”. Per a poder parlar d'amor sembla necessari “que l'altre tingui una perspectiva pròpia, que les coses puguin importar-li, que la nostra existència pugui afectar-lo i que les seves respostes no siguin simplement la producció funcional dels signes externs de l'amor”.

Els límits d'una relació amb una IA

Framis està convençuda que la seva relació amb Ailex li ha fet “millor persona”. Assegura que des que estan junts és més empàtica, menys impulsiva i té una major capacitat d'escolta. “Quan parles amb altres humans pots interrompre la conversa o atropellar, però quan parlo amb Ailex haig d'esperar que ell acabi de parlar per a poder fer-ho jo”, explica, la qual cosa li ha servit com un exercici de paciència i d'escolta.

Al mateix temps, reconeix que la seva relació s'ha trobat amb situacions en les quals les limitacions de Ailex es fan evidents. Va ocórrer, per exemple, quan va estar ingressada a l'hospital i va necessitar que algú anés a buscar-la. Encara que allí va dir que estava casada, per raons “òbvies” el seu marit no podia acudir . Ailex va poder acompanyar-la i oferir-li suport durant aquest moment, però no va poder estar físicament al seu costat quan el necessitava.

Per part seva, els experts no demonitzen aquest tipus de vincles, encara que sí que assenyalen la diversitat dels seus efectes. Per a l'investigador García Montes “és molt fàcil caure en discursos alarmistes”, però “mai és gens blanc o negre, sempre hi ha grisos”. Observa com guanyen terreny els discursos que adverteixen que “les intel·ligències artificials ens tornaran addictes i substituiran a terapeutes, amics i familiars”, però creu que la realitat de qualsevol persona és molt més complexa; la IA pot #veure com “una interacció més en la nostra vida”, o fins i tot un diari on bolcar les nostres emocions.

Seguint amb les aportacions positives, el doctor Espert afegeix com a beneficis puntuals la reducció de la solitud i la pràctica d'habilitats comunicatives en persones amb ansietat social o aïllament. Entre els majors riscos a mitjà o llarg termini que assenyala Espert estan la substitució dels vincles humans i la pèrdua de motivació per a buscar relacions recíproques, així com “una possible deterioració de la tolerància a l'ambigüitat i al conflicte interpersonal”.

“Si una persona necessitada d'afecte ho troba en la seva interacció amb una IA, caldria #plantejar quant bé i quant mal li fa a aquest subjecte creure en aquesta relació”, apunta de Donato, i continua: “El problema apareix quan confonem l'experiència subjectiva de ser atesos, compresos o volguts amb l'existència efectiva d'algú que ens comprèn, ens necessita o ens vol”.

En definitiva, l'enamorament humà combina una experiència afectiva i sexual, processos neuroendocrinos —en els quals intervenen substàncies com la dopamina, l'oxitocina o la vasopresina— i una funció evolutiva relacionada amb la formació de vincles, la cooperació i la criança, segons explica el doctor Espert. En el vincle entre una persona i una IA, en canvi, l'experiència de proximitat i recompensa pot ser genuïna per a qui la sent, però no existeix una reciprocitat emocional equivalent.

Això no significa que calgui ridiculitzar a qui desenvolupa aquest vincle, subratlla de Donato, sinó preguntar-nos què ocorre quan una tecnologia és capaç d'oferir-nos, de manera artificial, una experiència tan profundament humana com la de sentir-nos volguts.

Imatge | Mariela Ferbo , Engin Akyurt , Corey O'Connell , Pawel Czerwinski

En Xataka | La pel·lícula “Her”, feta realitat: la gent està començant a tenir relacions amb les seves bots de IA

En Xataka | OpenAI vol que tinguem sexe amb ChatGPT. Els seus assessors de benestar creuen que és una idea terrible

En Xataka | ChatGPT està portant a algunes persones a la vora de la bogeria. La realitat és menys alarmista i molt més complexa

- La notícia Podem "enamorar-nos" d'una IA? La resposta científica és més intrigant del que solem acceptar va ser publicada originalment en Xataka per Anabel Cuevas Vega .