La salut mental dels adolescents: entre el sobrediagnóstico i la no detecció dels casos greus

Durant dècades, el malestar adolescent es va resoldre públicament per la via del tabú o la invisibilización: coses de l'edat, ja se li passarà, no cal donar-li importància... S'ignorava la por, l'angoixa, la solitud i la tristesa de molts d'ells, que sofrien en silenci i sense suports aquest mal de l'ànima que els tenallava. Aquesta resposta va deixar sense atenció a una part considerable dels qui sí que necessitaven suport i va contribuir a instal·lar la idea de què parlar del que un sent és un signe de feblesa. La situació ha canviat i ara es parla amb més freqüència d'aquest malestar i, a més, emprant un vocabulari clínic, que “pot afavorir” que experiències ordinàries del desenvolupament es nomenin amb categories diagnòstiques, que el malestar esperable s'interpreti com a patologia i que, davant qualsevol dificultat, es recorri de manera automàtica a un servei especialitzat. I això té conseqüències: “D'una banda, estem sobrediagnosticando coses que són normals, però, al mateix temps, estem sense detectar coses patològiques que estan presents”. Així ho indica un dels experts que han col·laborat en el Baròmetre d'Opinió de la Infància i l'Adolescència 2024-2026, elaborat per #Unicef Espanya i la Universitat de Sevilla, un informe que adverteix que aquesta “tendència” a interpretar i respondre al malestar quotidià en termes clínics no sols pot contribuir a saturar uns recursos escassos, sinó que a més pot afeblir la confiança del menor en la seva capacitat per a afrontar dificultats i restar protagonisme als suports quotidians —la família, les amistats i el centre educatiu—, que els propis adolescents identifiquen com a factors protectors del seu benestar. La qüestió fonamental no consisteix, per tant, a decidir entre “aguantar” o “anar al psicòleg”, sinó a disposar de respostes oportunes per a situacions diferents, assenyala el citat treball, explica Pilar Ramos, professora del departament de Psicologia evolutiva i de l'educació de la Universitat de Sevilla i directora del baròmetre. Què fer? Els xavals, l'opinió dels quals és recollida en el Baròmetre, l'indiquen: el primer, acudir al teu entorn pròxim, a la família, als amics, a l'orientador escolar “perquè crec que el que aquesta persona està buscant en aquest moment és algú que la reconforti i que la pugui escoltar”, diu un dels entrevistats. Però si aquest malestar és més profund, més greu, “és necessari acudir a un professional. […] Pots parlar amb aquesta persona i donar-li tot el suport que vulguis, però també és molt bo acudir a un psicòleg perquè t'ajudi”, indiquen. Quina és la realitat? Segons aquest informe, el 18,8% dels adolescents (12 a 18 anys) assegura haver tingut un problema de salut mental en l'últim any, però el 40% d'ells no li ho va dir a ningú i més de la meitat no va demanar ajuda. Els més afectats són les noies i les persones que viuen en llars amb escassos recursos.