La salut mental a mig fer

Fa un any em preguntava si estaríem frivolitzant la salut mental. Havíem passat d'ocultar-la a explicar-la als quatre vents. Trencar el silenci era necessari. Convertir-ho tot en una etiqueta, no tant. Ara torno sobre aquella reflexió amb una sensació incòmoda: ens hem quedat a mig camí. Parlem d'estrès, ansietat i depressió. Hem après a reconèixer-los i a demanar ajuda sense tanta vergonya . És un avanç que no hem de menysprear.

Però, què ocorre quan pronunciem altres paraules? Trastorn obsessivocompulsiu, esquizofrènia, trastorno límit de la personalitat, trastorn bipolar. I què sabem de les persones amb trastorns mentals greus? Estem disposats a conviure, treballar i construir relacions d'igual a igual amb elles? Em temo que allí s'acaba bona part de la nostra obertura de mires.

Ens resulta fàcil defensar la salut mental mentre ens reconeixem en el que es compta. Molt més difícil és comprendre realitats que ens són alienes. El TOC no és una mania per l'ordre. El trastorn bipolar no consisteix simplement a canviar d'humor. Una persona amb esquizofrènia no és, per definició, perillosa. I els qui viuen amb un trastorn límit de la personalitat no poden quedar reduïts als prejudicis que circulen sobre ells. No obstant això, continuem associant determinats diagnòstics amb violència, imprevisibilitat o incapacitat. No sols és injust, també té conseqüències.