“Vaig deixar de fumar fa 21 anys i mai he begut; la meva vida no és exemplar, però no m'he danyat”

Quan Jordi González (Barcelona, 1961) es va sincerar amb la seva mare i li va contar que volia estudiar Filosofia, ella va ser clara: “D'això no viuràs”. No s'equivocava, ja que el català, que assegura que manté intacta la mirada dels seus anys d'infància en el barri del Guinardó, va acabar fent dels mitjans de comunicació el seu hàbitat natural. De la ràdio a la televisió, el camí del presentador arribarà a la seva fi a Catalunya, la seva terra i el mateix lloc que li va veure #estrenar en la pantalla petita. “El quadre acabarà així, amb aquesta espècie de cercle que es tanca”, diu l'ara conductor de Col·lapse, l'espai sabatí de TV3 que capitaneja des de 2025 i que ha marcat el seu retorn triomfal a la graella autonòmica. “Serà l'últim”, apunta sobre el programa, ferm en la decisió de #retirar després de més de quatre dècades dedicades al mitjà. Amb una carrera modelada entre l'època daurada dels debats, els disbauxats batega xous dels 2000 i el fenomen dels realities, González reconeix que ha sacrificat molt per l'ofici, perdent vivències de joventut que avui contempla amb l'escepticisme de la maduresa. Després de superar un greu sot de salut en 2025 —una broncopneumònia bilateral provocada per un bacteri a Colòmbia—, el barceloní ha reajustat límits i gaudeix de la tranquil·litat que atorguen els anys: “Tinc la sort de guanyar-me bé la vida i no tenir una vida d'excessos; no diria que sóc auster, però no faig grans ostentacions”, afirma amb naturalitat per a explicar la seva total independència a l'hora de dir “fins aquí”. Plenament reconciliat amb els canvis del mirall, i amb la mateixa versatilitat amb la qual antany va entrevistar premis Nobel o surfeó els platons de Gran Germà, es prepara per a tancar el teló de la seva trajectòria televisiva sense consells pendents per al seu jo del passat: “Jo prefereixo que la gent s'equivoqui sola”. Ha definit aquesta etapa al capdavant de Col·lapse en TV3 com l'epíleg de la seva carrera. Com ha afrontat l'arrencada de la nova temporada? Aquesta és la cinquena del programa i la meva segona. El viu molt bé, amb més força i il·lusió que l'any passat, que estava refent d'una malaltia terrible que vaig tenir, una broncopneumònia bilateral. A pesar que estava curat, no em sentia tan en forma —física i emocional— com em sento ara. L'any passat va assegurar que podria signar davant notari que, quan aquest acabi, no farà més programes. Ho manté? Clar. Vaig complir 65 anys el dia que va començar la nova temporada, és a dir que tècnicament ja sóc jubilat. Però també vaig dir que si això dura tres setmanes, seran tres setmanes; si dura tres anys, tres anys. El que vagi a durar, però que serà l'últim, segur. Es viu diferent un projecte al saber que és l'últim? Honestament, res. És com si et preguntés: “Com viuries el teu dia sabent que avui és el final de la teva vida?”.