El duel invisible quan mor una amiga, un company o un nuvi: "La gent va donar per fet que refaria la meva vida"

“Quan tenia 20 anys va morir un dels millors amics del meu pare, d'aquests als quals anomenes oncle. Quan va morir, vaig sentir que el dolor que sofria no em corresponia, que el meu pare tenia reservats tots els drets sobre el seu duel. Només els meus pares em van preguntar què tal estava i em van acompanyar en la pèrdua, des de fora crec que em feia fins a vergonya dir que estava mal perquè havia mort un amic del meu pare”. Camila, que ara té 30 anys, recorda amb pena haver sentit que no tenia “dret a estar trist”. Elena tenia 18 anys quan va morir Carlos, el seu primer amor, amb qui havia mantingut una relació durant tres anys. Encara que sempre ha sentit el suport de la seva família, creu que el seu entorn no va arribar a comprendre la dimensió de la seva pèrdua, en part per la joventut de tots dos. “Se'm va invalidar moltíssim pel fet de ser una noia tan jove que acabava de perdre al seu nuvi. La gent va donar per fet que anava a refer la meva vida”, recorda. Considera que per #tractar d'una relació adolescent es va donar per fet que el duel seria més breu i menys intens, alguna cosa que no es corresponia amb el que estava vivint. “Jo sempre ho he dit: Carlos és la primera persona de la qual em vaig enamorar i sempre serà el meu primer amor. La relació va durar tres anys i els sentiments van ser molt intensos”, explica. Avui dia, encara lamenta que ser tan jove fes que el seu duel es prengués menys de debò. Encara que les pèrdues de Camila i Elena són diferents, ambdues reflecteixen com el reconeixement social del duel no sempre es correspon amb la importància del vincle que s'ha perdut. En el cas de Camila, va fer que sentís que el seu dolor no li corresponia; en el d'Elena, encara que la mort d'una parella sol estar socialment reconeguda, la seva joventut i el caràcter adolescent de la relació van restar importància a la seva pèrdua. Existeix, així, una espècie de jerarquia social entorn de la mort: mentre que la pèrdua d'un progenitor o d'una parella consolidada té un lloc clarament reconegut —també en el nostre vocabulari, amb paraules com a “òrfena” o “vidu”—, hi ha altres vincles i circumstàncies que ni tan sols es nomenen. Noelia Gómez López, psicòloga especialitzada en trauma i inclinació en la Clínica NA Psicologia Integradora parla de l'existència d'un “termòmetre que mesura d'alguna manera el dolor o importància segons la relació que tenim amb la persona morta”. Això fa que la pèrdua d'un fill la percebem com a devastadora per als seus pares —de fet, ocupa un espai en la nostra literatura amb obres com Hamnet—. No obstant això, “la pèrdua d'un oncle, un germà o un amic no sol tenir tant d'espai ni reconeixement emocional en la nostra societat”. “No cal quantificar el dolor pel lloc que situa en un arbre genealògic la persona que hem perdut, sinó pel lloc que algú ocupa en la nostra vida”, explica Mar Argüello Arbe, psicòloga a Madrid Cepsim, qui recorda que “perdem a la persona, però també al món que existia amb ella”.