Israel afronta unes eleccions marcades pel 7-O i per la presència constant de Netanyahu

Les eleccions parlamentàries del 27 d'octubre a Israel, les primeres des de les massacres d'Hamàs, tornen a estar marcades per la figura de Benjamin Netanyahu, com ocorre des de fa més de tres dècades. El primer ministre va aconseguir sobreviure a la catàstrofe de seguretat dels atacs del 7 d'octubre de 2023 i, si bé les enquestes ho situen en segon lloc, conserva opcions de seguir en el poder davant les dificultats d'armar una coalició en el variat bloc opositor.

Primera modificació: 22/10/2026 - 01.14 Última modificació: 22/10/2026 - 03.39

Per a mostrar aquest contingut de YouTube, ha d'autoritzar les cookies de mesurament d'audiència i publicitat.

Una extensió del teu navegador sembla estar bloquejant la càrrega del reproductor de vídeo. Per a poder veure aquest contingut, has de desactivar-la en aquest lloc.

Des que el mortífer atac d'Hamàs en el sud d'Israel el 7 d'octubre de 2023 va fer esclatar la seva imatge de garant de la seguretat, Benjamin Netanyahu va encarar una implacable fugida cap endavant per la seva supervivència política i per a evitar la rendició de comptes.

De per si mateix aguaitat per un judici per corrupció –dilatat fins al cansament– i per les protestes prèvies contra els seus plans de reforma judicial, el primer ministre israelià es va enfilar al poder a base de força militar .

En el camí, Israel va arrasar i va ocupar gran part de Gaza –causant una devastació i una matança massiva que és investigada per possible genocidi i que li va valer ordres d'arrest internacionals al premier i el seu exministre de Defensa– i el sud de Líban , va expandir el seu control en zones del sud-oest de Síria després de la caiguda de Bashar al-Assad , va bombardejar ocasionalment aquest país i Iemen i va iniciar diverses rondes d'enfrontaments amb l'Iran , la més recent en conjunt amb els Estats Units , que ha derivat en una guerra sense resolució i que també marcarà al futur govern.

Una sèrie de victòries relatives en aquest àmbit –com l'assassinat dels caps d'Hamàs i Hezbollah i del líder suprem de l'Iran, Alí Jamenei , o l'expansió territorial de la presència israeliana– i l'aprofundiment de les seves polítiques ultranacionalistes –amb el creixement exacerbat d'assentaments i el suport a la violència de colones a Cisjordània– li van permetre a Netanyahu mantenir gairebé fins al final a la seva coalició d'extrema dreta , que només es va esquerdar per la irresoluda qüestió del reclutament militar de jueus ultraortodoxos.

En una campanya marcada per l'ús –i denunciat abús– de la intel·ligència artificial i missatges proselitistes agressius, el primer ministre que suma gairebé 19 anys en el poder en diferents mandats concentra, una vegada més, l'eix de la discussió i conserva, per a sorpresa de molts, bones possibilitats de #mantenir en el càrrec.

Un d'aquests sorpresos és Meir Margalit , historiador i escriptor israelià, qui admet #preguntar "quotidianament" per què Netanyahu continua sent una opció ferma de lideratge per als seus conciutadans. Encara que admet no tenir "una resposta clara i seriosa", sí que esbossa que el poble sembla "hipnotitzat" pel premier.

" És molt estrany que continuï secundant-ho. Pot ser perquè se sent tan debilucho, tan sols, tan fràgil, que necessita la figura d'un pinxo a l'estil Netanyahu que li doni una mica de seguretat", afirma a France 24.

Llegir també Eleccions a Israel: les claus d'uns comicis marcats per Netanyahu, Gaza i els atacs del 7-O

En el fragmentat escenari electoral israelià, les enquestes enfronten dificultats per a reflectir a cabalidad l'orientació d'un vot que es divideix no sols per ideologies sinó també per grups de pertinença (els jueus ultraortodoxos trien majorment entre els seus partits; els palestins amb ciutadania israeliana s'inclinen gairebé íntegrament per formacions àrabs).

Fins i tot amb les seves variacions, la majoria dels sondejos arriba a una conclusió similar: cap dels dos grans blocs (a favor o en contra de Netanyahu) aconseguiria els 61 escons necessaris per a formar un govern. Només ho aconseguirien si recorren als partits àrabs, una opció impossible per al primer ministre (que compta entre les seves files a supremacistes jueus) i improbable per als opositors.

També és sostinguda la tendència que mostra per davant al partit Yashar ('recte' en hebreu), creat al setembre de 2025 per Gadi Eisenkot , un exgeneral i antic cap de l'Estat Major que va perdre a un dels seus fills i dos nebots a Gaza i que va guanyar notorietat per ser una veu dissident en el gabinet de guerra creat per Netanyahu, en el qual va participar entre 2023 i 2024 abans de renunciar per les seves diferències amb el primer ministre.

De to mesurat, Eisenkot està cridat a ser el nou rostre d'un 'govern del canvi', com es descriu a la variada aliança de partits jueus liberals que es mouen majorment en l'espectre de la dreta (de moderada a dura), a excepció dels Demòcrates, que s'orienta a una centreesquerra, encara que també imbuïda en el clima bel·licista de la societat israeliana.

Si Yashar apunta en les enquestes al capdavant amb entre 23 i 26 escons, el bloc íntegrament ronda entre 53 i 56 seients , depenent del sondeig. El Likud de Netanyahu se situa segon, amb entre 19 i 22 llocs, i la seva coalició amb partits nacionalistes i ultrarreligiosos ronda entre 49 i 52 banques.

Els espais restants es reparteixen entre agrupacions no alineades, principalment les dues formacions àrabs, que podrien aconseguir, en conjunt, uns 14 escons, la qual cosa les posicionaria com la clau per a destrabar la formació del govern.

No obstant això, el sistema electoral israelià fa més difícil estimar el repartiment, que es podria veure alterat per dos aspectes : quants partits travessen el llindar mínim del 3,25% dels vots i quin és el nivell de participació.

La diferència entre sumar o no el pis requerit de sufragis és substancial: travessar-ho garanteix quatre escons i no fer-ho causa que aquestes paperetes no tinguin valor i que la divisió de seients s'ajusti entre els partits que sí que van superar el 3,25%.

En aquest límit estan, segons els sondejos, almenys quatre formacions : mentre Sionisme Religiós, de l'actual ministre de Finances, Bezalel Smotrich , i Ra'am (Llista Àrab Unida, de Mansour Abbas) han aparegut sostingudament per sobre del llindar, l'ultradretà Poble d'Israel –potencial aliat de Netanyahu– i el conservador Els Reservistes comptaran vots fins a l'últim minut per a definir les seves opcions.

Per a tots ells, una alta participació, com es preveu que ocorri, podria #traduir en una dificultat extra per a aconseguir el mínim requerit de vots.

Llegir també Qui és Gadi Eisenkot, el general que desafia a Netanyahu en les eleccions d'Israel?

Precisament, un dels factors a tenir en compte serà la participació dels palestins amb ciutadania israeliana , que històricament han acudit de forma reduïda a les urnes (en general, fregant el 50% dels votants habilitats), resignats a ser tractats com a ciutadans de segona pels governs de la majoria jueva.

No obstant això, Thair Abu Ras , politòleg de l'Institut Van Llegir de Jerusalem , adverteix que "per primera vegada, existeix un debat real en la comunitat àrab sobre com organitzar la relació amb la majoria jueva a Israel" i assenyala que una participació d'aquest grup "entorn del 65%, potser el 70%" podria "modificar totalment els càlculs polítics".

Per a Abu Ras, una de les raons que motivaria una presència més alta en les urnes és el rebuig i "el temor que aquesta tendència d'extrema dreta continuï" , després de quatre anys de govern de Netanyahu.

En aquest període, els palestins amb ciutadania israeliana van sofrir una major persecució i assenyalaments, sobretot després del 7 d'octubre, i una ona de violència del crim organitzat que a penes va ser combatuda per la policia israeliana, a càrrec del ministre ultranacionalista i supremacista Itamar Ben-Gvir .

També pes, segons el politòleg, la presència d'una nova generació de votants àrabs –possiblement menys influenciats pel trauma de la Nakba , "catàstrofe" en àrab, l'expulsió massiva de palestins durant la creació de l'Estat d'Israel entre 1947 i 1949– que "bàsicament busquen beneficis polítics com a retorn" a un eventual suport a un futur govern.

Entre els ciutadans àrabs, explica Abu Ras, "existeix ara un consens que no hauríem d'anar immediatament a l'oposició" després de ser electes .

I tots dos partits de majoria àrab –la Llista Conjunta , que reuneix jueus comunistes i palestins nacionalistes; i Ra’am , que té com a número dos a Yoav Segalovitz, un excomandante de policia i primer candidat jueu en la història del partit– s'han mostrat disposats a col·laborar amb una coalició liderada per Eisenkot , sigui com a part del govern o fins i tot mitjançant una abstenció que permetés la formació d'un executiu en minoria per a desbancar a Netanyahu.

Si bé això situa en una millor posició a Eisenkot, la cooperació dependrà de concessions a les formacions àrabs –que poden anar des de llocs ministerials fins a partides pressupostàries– que no tots dins del 'bloc del canvi' estarien disposats a acceptar. Més encara si es té en compte que diversos dels seus referents han enlletgit la possibilitat d'integrar als partits àrabs , alguna cosa que va ocórrer només una vegada, durant el vacil·lant govern de Naftali Bennett i Yair Lapid (avui junts en la llista de Yahad) en 2020 i 2021, amb escassos resultats.

No obstant això, Abu Ras considera que "hi ha una possibilitat que puguin cooperar fins a cert punt" .

Margalit coincideix que "no està descartat per a res" i que, "arribat el moment, quan s'enfrontin als números", els opositors "indubtablement negociaran amb els partits àrabs" .

Conscient d'això, Netanyahu ha intentat explotar la idea que l'oposició només podria governar sota aquesta aliança com si fos una cosa dolenta ; mentre que en l'arc opositor, aquesta opció intenta #evitar costi el que costi i, almenys en campanya, ningú vol assumir un compromís amb aquestes agrupacions.

Darrere d'aquest raonament, afegeix Margalit, "hi ha una postura profundament racista" . "Dir que els àrabs, que són el 20 per cent de la població, no són persones dignes d'entrar en la coalició governamental respon a una visió racista que ja està molt impregnada en la pell de l'israelià , i és un dels motius pels quals no podem sortir d'aquest pantà", va sentenciar.

Llegir també Israel commemora el tercer aniversari de l'atac del 7-O en vespres d'unes eleccions crucials

Per a Margalit, "el 7 d'octubre influeix òbviament en l'agenda ara com ara, però de fons, tant els uns com els altres són dretans" . "El bloc de Netanyahu representa un derechismo més groller, més violent; i el grup de Eisenkot, un derechismo una mica més moderat", detalla.

Això s'emmarca, segons l'historiador israelià, en una "fascistización" de la societat israeliana, que "té a veure amb la por" que "s'emporta en la sang des de sempre amb la història de l'Holocaust " i que "el 7 d'octubre indubtablement va agreujar".

En aquest context, el també exconcejal de Jerusalem pel partit pacifista Meretz afirma que "les diferències són cosmètiques" entre els dos grans blocs i que els comicis són "molt personalistes" , sense que existeixin "grans divergències en les agendes de cada partit".

De totes maneres, els matisos existeixen i un dels principals passa per la rendició de comptes de les fallades de seguretat que van portar al fet que els atacs d'Hamàs sorprenguessin amb la guàrdia baixa a Israel.

Mentre Netanyahu ha evitat la formació d'una comissió independent de recerca i ha resistit assenyalaments recents en la premsa sobre possibles advertiments primerencs ignorades, el bloc opositor té a la creació d'aquest comitè investigador com una de les seves prioritats , si aconsegueix formar un govern.

En certa manera, del 7 d'octubre i els múltiples fronts que va obrir Israel després es desprèn un altre dels assumptes divisius: l'exempció històrica del servei militar per als jueus ultraortodoxos .

Malgrat una fallada vigent de la Cort Suprema que exigeix aprovar una nova llei de reclutament d'aquest grup poblacional, el govern de Netanyahu ha estirat el més possible aquesta discussió i, si encara un nou mandat, enfrontarà una altra vegada la pressió dels seus aliats haredíes per a evitar un enrolament a gran escala.

"A Eisenkot, en canvi, li resultarà molt fàcil exigir el reclutament perquè els ultraortodoxos no seran part de la seva coalició" , indica Margalit.

El mateix ocorre amb les lleis de la reforma judicial aprovades per la majoria governamental en el Parlament i que el 'bloc del canvi' aposta per remoure. Si Netanyahu és reelegit, per part seva, "anirà fins a les últimes conseqüències" perquè "en gran manera el seu futur personal depèn d'aquesta reforma judicial", afegeix l'historiador israelià.

Però abans de res, segueix Margalit, si assumeix com a primer ministre, Eisenkot "primer haurà d'enfrontar un seriós problema econòmic" . "Fa ja tres anys que el govern està retallant pressupostos per a finançar aquesta guerra i Eisenkot haurà de trobar la manera de cobrir aquestes retallades sense afectar la població civil, que ja ho està sofrint, però sofrirà molt més", vaticina.

Llegir també Trump torna a apostar per Netanyahu: quina cerca?

On les diferències es difuminen és en el vincle amb els palestins. Cap dels partits jueus qüestiona l'accionar de l'Exèrcit israelià a Gaza ni té dificultat en una retirada de més del 60% de l'enclavament sota ocupació militar. També defensen la proliferació d'assentaments a Cisjordània ocupada, que són il·legals sota el dret internacional. I en cap concepte es plantegen la possibilitat de negociacions sobre la creació d'un Estat palestí , cada vegada més irreal davant un escenari d'annexió israeliana de facto en els territoris ocupats.

De fet, aquesta opció només ha aparegut en la campanya per a agitar fantasmes. Mentre el Likud de Netanyahu clama en cartells de propaganda que el 27 d'octubre la disjuntiva és "Dreta o Palestina", Eisenkot es vana en un espot de mai haver donat suport a un Estat palestí i apel·la a l'arxiu en el qual el primer ministre, forçat pel president estatunidenc Barack Obama , va esbossar en 2015 un tímid suport a la 'solució de dos Estats'.

Per a Mairav Zonszein , analista israelià del International Crisi Group, "qualsevol tipus de procés polític amb els palestins, qualsevol esment a una 'solució de dos Estats' està totalment fora de la taula" . "Ja ho estava molt abans del 7 d'octubre, però després del 7 d'octubre, és un tema tòxic, així que ningú està parlant d'això ", subratlla.

En el panorama polític israelià, afegeix Zonszein, avui "té més representació l'expulsió dels palestins de Gaza" –com plantegen els ultranacionalistes, inclosos els actuals ministres Smotrich i Ben-Gvir– "que un procés de pau" , la qual cosa és resultat de "no sols el 7 d'octubre, sinó de 20 anys" de negociacions fallides i una comunitat internacional que "li ha donat a Israel la impunitat d'actuar una vegada i una altra" .

"Així, els israelians s'han sentit embravits i, en certa manera, aïllats de les conseqüències dels seus actes. I això també ha portat al fet que el cos polític israelià es desplaci cada vegada més cap a la dreta i senti que pot fer el que li plagui ", reflexiona.

En aquest context, els analistes coincideixen que els palestins només podrien esperar alguns alleujaments puntuals si assumeix un govern encapçalat per Eisenkot, únicament amb l'objectiu de frenar la creixent deterioració de la imatge d'Israel en el panorama internacional.

En el cas de Gaza, Zonszein veu probable que "tant en un govern de Eisenkot com en un de Netanyahu continuïn els bombardejos" , que són gairebé diaris pesi al cessament al foc nominal en l'enclavament. Igual, vaticina que el bloc opositor estaria "molt més interessat a adoptar per complet el pla de 20 punts de Donald Trump , alguna cosa que Netanyahu no ha fet realment", però que això "dependrà de l'Administració Trump i de quant pugui pressionar la Junta de Paz " a qualsevol govern que assumeixi després de les eleccions.

Margalit concorda que "això depèn de la pressió internacional, més que de Eisenkot i la seva coalició" . "Si el món es posarà dur, llavors haurà de permetre-li tant al cos de tecnòcrates (palestins) com a forces internacionals que entrin i que comenci la reconstrucció de Gaza", subratlla.

Per a mostrar aquest contingut de YouTube, ha d'autoritzar les cookies de mesurament d'audiència i publicitat.

Una extensió del teu navegador sembla estar bloquejant la càrrega del reproductor de vídeo. Per a poder veure aquest contingut, has de desactivar-la en aquest lloc.

Quant a Cisjordània ocupada, Zonszein recorda que "com a home militar, Eisenkot vol calma, la qual cosa no significa necessàriament que vagi a fer molt pels drets dels palestins". "Esperaria que tal vegada suavitzi els checkpoints, que permeti als palestins tornar a treballar a Israel, però penso que farà el mínim, que és simplement posar fre als actes més flagrants de violència dels colons ", remarca.

En aquest sentit, caldria esperar, segons l'analista israeliana, que un govern del bloc opositor "evacuï les colònies precàries que són considerades il·legals per Israel en les àrees A i B" de Cisjordània ocupada i que "reprengui les ordres de detenció administrativa per a terroristes jueus , que van ser remogudes pel ministre de Defensa, Israel Katz ".

Si bé la violència de colons israelians ha existit sota diferents governs a Israel, des del 7 d'octubre de 2023 i a l'empara del govern de Netanyahu, ha aconseguit una escala mai vista , afectant recentment ja no sols a palestins, sinó a periodistes i delegacions diplomàtiques estrangeres .

Per això, Thair Abu Ras veu probable que, a diferència del "suport" que brinda la coalició de Netanyahu, un Executiu liderat per Eisenkot o fins i tot si Netanyahu pogués formar un sense els partits ultranacionalistes, es podrien adoptar mesures per a mitigar la violència de colones perquè "existeix la sensació general que això pot danyar encara més la imatge d'Israel, deteriorada en els últims anys" .

Llegir també Cisjordània ocupada: colons ataquen un comboi diplomàtic i colpegen a un alcalde francès

"No és perquè a algú li importen realment els Drets Humans dels palestins en els territoris ocupats, sinó principalment perquè la imatge d'Israel sofriria un nou cop a conseqüència d'això" , conclou.

En un context de divisió, violència, traumes persistents i radicalització, Israel enfronta el desafiament d'aconseguir un govern estable, que eviti un altre període turbulent com el registrat entre 2019 i 2022 , amb cinc eleccions en tres anys.

Per als israelians , que encara conviuen amb fronts de conflicte oberts més enllà de precaris acords que només han portat calma a les seves poblacions, un futur Executiu haurà de, d'alguna manera, tancar les ferides . Els palestins, en canvi, deshumanitzats pels israelians i desemparats per la comunitat internacional, semblen condemnats a esperar més del mateix, o fins i tot pitjor.