Daniel Fuentes, economista: "els joves triguen avui deu anys més a accedir a un habitatge en propietat que abans de la crisi de 2008"
La crisi de 2008 i les successives han trencat la promesa que cada generació viurà millor que l'anterior. Aquesta és la premissa que serveix d'eix per a l'assaig Ningú tria quan neix. Una història econòmica de l'Espanya contemporània a través de les seves generacions (Shackleton Books, 2026). El seu autor, Daniel Fuentes (Orense, 1975), analitza com les dificultats per a accedir a l'habitatge, la precarietat laboral i la incertesa sobre les pensions s'han acarnissat amb els joves, al mateix temps que s'ha agreujat la desigualtat entre els qui posseeixen patrimoni i els qui no. En un moment convuls a Espanya i Europa per l'augment del cost de la vida i la crisi habitacional, conversem sobre aquests desafiaments amb l'economista i professor de la Universitat d'Alcalá. En quin moment es trenca la promesa que cada generació viurà millor que l'anterior? Jo crec que hi ha tres moments. Un molt marcat que és una ruptura econòmica en 2008. Tots els indicadors assenyalen un abans i un després d'aquesta data, per això les cohorts d'edat més afectades, que són les que més estan reivindicant en la conversa pública els grans problemes d'habitatge, pensions, etcètera, són les d'aquells que eren joves i s'incorporaven al mercat laboral entre 2008 i 2010, persones que avui tenen 35 o 40 anys. En segon lloc, hi ha una dinàmica de fons que és el canvi demogràfic i que en el cas dels comptes públics reorienta les grans preferències de despesa. Aquí hi ha una data bastant simbòlica que és l'any 2011. Aquest és l'any del 15M, que va ser la gran esmena generacional dels últims 50 anys. Aquests joves que ens deien: "Quin és el meu lloc en aquest pacte social? Què passa amb els meus salaris i el meu accés al mercat laboral? Què passa amb les meves condicions laborals? Què passa amb l'habitatge, amb els meus estudis?". Molts d'aquests problemes no es van resoldre. També va ser el primer any en què la Seguretat Social deixa de tenir superàvit. I després, hi ha una tercera causa més conjuntural que és la successió de crisis econòmiques que hem viscut els últims 15 anys i que ara estem entrant una altra vegada en un altre episodi d'inflació elevada arran del conflicte amb dels Estats Units i l'Iran a Ormuz. En aquest context Quin pes més per a les oportunitats d'una persona, l'esforç o el moment històric i la família en en què neix? Un dels grans debats de l'actualitat és la crisi de la meritocràcia. Com a aspiració social, crec que és compartida i és una aspiració que tots defensem, encara que no es materialitza. Tots aquests joves als quals diem que són la generació millor formada de la història i que senten una gran frustració quan s'enfronten amb la dura realitat de l'emancipació i de l'accés a l'habitatge. Els joves triguen en mitjana gairebé 10 anys més a accedir a l'habitatge en propietat que abans de la crisi de 2008 i, a més, són molts menys els que accedeixen.
Abans de la crisi financera, dues de cada tres menors de 34 anys accedien a un habitatge en propietat. Avui ho aconsegueixen només un de cada tres. Aquí clarament hi ha hagut una reculada, perquè un terç dels joves han estat expulsats pel mercat. Entre els quals continuen accedint a l'habitatge en propietat, la gran diferència la marca haver rebut herències i ajudes familiars o no haver-les rebut. Això és determinant. És l'habitatge el factor que està convertint les diferències econòmiques en desigualtats heretades? És el cas més evident perquè tenim una corba d'acumulació de capital en forma de patrimoni immobiliari que no explica només per la teoria del cicle de vida. És a dir, se suposa que quan un té 70 anys haurà tingut temps i oportunitats econòmiques per a acumular més capital que quan té 35. Però a més, hi ha unes cohorts d'edat, entre els quals avui són majors de 65, que han acumulat habitatge en propietat perquè han viscut en un moment històric que els ha facilitat l'accés a l'habitatge. Hi ha un vincle molt directe entre habitatge i pensions del qual no parlem massa. Tinc la intuïció que els joves podrien estar disposats a acceptar millores en el sistema de pensions que s'adaptessin a la longevitat a canvi de poder tenir un treball, un salari i un accés a l'habitatge. L'habitatge té tres grans funcions: et permet construir el teu projecte de vida, et permet fer front a incerteses en la vida i és la gran reserva de valor amb la qual afrontar la vellesa. El pack "no tinc habitatge i dubto de les pensions", lògicament, genera malestar en els joves. El que estem vivint és més Un xoc entre joves i majors o una divisió de la societat entre els qui tenen patrimoni i els qui no ho tenen? La dificultat de base és aquesta. Hi ha una correlació estadística molt forta entre renda de riquesa i edat, per tant, les cohorts d'edat o generacions de 65 anys per a dalt han tingut un moment històric, unes condicions de mercat que els han permès acumular patrimoni immobiliari més que als joves d'avui dia i aquí es produeix un desequilibri. Els quatre grans capítols que aborda el llibre s'estudien des de tres punts de vista: del cicle de vida, és a dir, on estàs i quin s'espera que sigui el teu nivell de renda i de riquesa, si hi ha una prima o penalització generacional per haver nascut en algun moment particular de la història. Aquí, els números ens diuen que hi ha una penalització, sobretot en les cohorts que s'incorporen al mercat laboral en 2008 i després. Què ocorre entre les persones que comparteixen generació? Clarament hi ha un augment de les desigualtats. Com podem garantir pensions dignes sense comprometre altres partides i sense traslladar part de la càrrega als joves? El primer és pensar en quin és la capacitat de l'economia espanyola per a generar prosperitat. A partir de 2008 és menys capaç de generar prosperitat que abans.
Des del moment que tens menys possibilitats de créixer, tens també un conflicte distributiu. Aquest es concentra entre els qui ja estaven dins del sistema i els últims a arribar, que perceben com s'incorporen a una economia en la qual els costa molt progressar. Aquí tens la dimensió generacional. L'economia espanyola ha de tornar a ser capaç de generar prosperitat, riquesa, renda i salaris, sense la qual cosa quadrar els comptes públics serà molt complicat. Ha de ser capaç de generar riquesa per a després poder distribuir-la. En el curt termini, en un exercici pressupostari hi ha una restricció dels recursos de què disposem i de com es distribueixen, i aquí clarament hi ha una tensió i unes preferències socials. La dinàmica en el llarg termini és diferent. Atès que l'economia creix, és més pròspera i el pressupost va sent major cada any. No sóc tan dramàtic a l'hora de fer un diagnòstic sobre les possibilitats d'atendre les diferents necessitats socials. Però el creixement econòmic no sempre està generant aquesta sensació de prosperitat... Això és una qüestió de perspectiva temporal. L'Espanya dels anys 80 no ha o té de veure poc amb la d'avui. Tenim tres grans etapes que es documenten en el llibre. Una de creixement molt anèmic, però de grans reformes, des de la transició política fins a mitjan anys 80, que Espanya s'incorpora a les institucions europees. Després, des de mitjan 80 fins a 2008, gairebé tres dècades de creixement econòmic, de prosperitat, de salaris, de desenvolupament de l'Estat de Benestar, de drets socials, d'incorporació a institucions europees, d'obertura... És la gran transformació de l'economia espanyola. I després, aquest últim periodo.si algú s'incorpora a la vida adulta entorn de 2008, la seva percepció és: "miro cap endarrere i tinc una memòria familiar, una vivència de prosperitat dels meus pares, dels meus avis, però quan vull construir a partir del lloc que a mi m'ha tocat, el que veig és una economia que evoluciona en dents de serra, amb crisi que es van succeint". Amb tot, les dades estadístiques disponibles encara no capten la millora dels últims dos o tres anys. És a dir, 2023, 2024 i 2025 han estat tres anys de guany de poder adquisitiu, d'augment de les rendes per càpita, d'augment dels salaris reals... El diagnòstic estadístic que ofereix el llibre és una mica més pessimista encara. Tenim indicadors de renda per càpita dels dos o tres últims anys i a Espanya per fi ha superat amb escreix els nivells de 2008. Quines reformes permetrien corregir les desigualtats entre generacions? Els quatre grans temes que aborda el llibre són la capacitat de créixer; la renda de les llars, salaris i pensions; la sostenibilitat dels comptes públics i les polítiques de despesa per grups d'edat; i l'habitatge.
Tots aquests temes, si els volem abordar de manera individual com a problemes aïllats, ens portaran a solucions confrontativas perquè en cadascun d'aquests nínxols hi ha guanyadors i perdedors fàcilment identificables. Crec que la millor manera d'abordar-ho seria actualitzar un acord de rendes intergeneracional que sigui transversal, en el qual puguem veure una modernització del sistema de pensions, unes polítiques d'habitatge que facilitin l'accés als joves i que això estigui lligat a una reforma fiscal. Penso sobretot en les rendes del capital, les rendes dels lloguers immobiliaris i, potser, en qüestions de progressivitat fiscal. No té per què ser un problema que un pensionista rebi la pensió més alta, si aquest és el fruit del seu treball i de les seves cotitzacions. Al mateix temps si, independentment de la seva edat, és una llar que està en la part alta de la distribució de rendes, perquè haurà de tributar d'acord amb aquestes rendes. I si això avui dia no és suficient perquè no es tenen en compte les rendes del capital o les rendes mobiliàries, caldrà abordar-lo també des d'una reforma tributària. Abordem els grans conflictes de manera que li puguem dir a cada a cadascun dels actors implicats en quina gana i en què perd, i per què col·lectivament la solució és preferible. Com podria #fer? Per exemple, pensem en un jove. Se li diu: "vostè viurà en una societat que té una pressió fiscal elevada però, a canvi, tindrà un accés a l'habitatge a través de les polítiques públiques", amb el que aquest gran tap per a l'emancipació i per a la construcció d'un projecte vital desapareix. I, alhora, a una persona major, li diem: "vostè no es preocupi, el poder adquisitiu de les pensions està garantit, la seva pensió serà modesta, elevada o molt elevada, però és seva, i no perdrà poder adquisitiu any després d'anys. A canvi, haurà d'acceptar que hi ha una fiscalitat conseqüent amb la distribució de rendes del país, independentment que vostè sigui major i rebi una pensió o rebi altres rendes, per exemple, per lloguer de propietats immobiliàries". Veig madura a la societat per a aquest plantejament, però Ho està la classe política? És millor arribar de manera voluntària que forçat pels esdeveniments. No esperem a abordar reformes que sabem que no podem evitar si ho tenim davant, però bo, això és una qüestió de la vida política, de la fragmentació parlamentària, de la polarització, de les grans bretxes que ens estan dividint com a societat. No és exclusiu d'Espanya. Pràcticament tots els problemes que se citen en el llibre són compartits almenys per les economies occidentals europees. L'última és una pregunta a manera de travessa. El pròleg del seu llibre L'ha escrit el pròxim president del Banc Central Europeu? La veritat és que ho desitjo. Crec que és un excel·lent candidat, que té totes les opcions.
Són nomenaments que depenen tant d'acords internacionals, de consensos, d'encaixos... que, bo, han de #donar les circumstàncies. Tant de bo fos així.
