Eduardo Vasco: «Parlem més de la figura de Lorca del que llegim la seva obra»
«Parlem més de la figura de Lorca del que llegim la seva obra». Ho assegura, taxatiu, Eduardo Vasco , director del Teatre Espanyol i director del muntatge de ' Erma ' que aixeca el teló aquesta setmana en el seu escenari. «Siguem sincers: a Lorca no ... li ho llegeix tant. Es parla molt d'ell , es lamenta la seva fatalitat, l'assassinat i la irracionalitat dels qui el van matar i la d'aquella època, però la seva obra no es llegeix tant. Afortunadament, tenim aquests beneïts professors d'institut que encara continuen portant aquesta bandera i van contagiant als nens i als joves… Cal recordar que no sols existeix la tragèdia del poeta, sinó la seva obra també».De fet, l'obra de Lorca és el seu llegat i el teatre ocupa en ella un lloc fonamental, amb 'Erma' com una de les seves peces més destacades. Es va estrenar, precisament, en el propi Teatre Espanyol, protagonitzada per Margarita Xirgu, el 29 de desembre de 1934 . Des de llavors, diu Basc, «no ha tornat a #representar; es va fer una lectura dramatitzada amb actors estupends en els anys vuitanta, però un muntatge escenificat no havia tornat a #posar en peus en aquest teatre. I no podem contar la història com si no haguessin passat 92 anys, com si Margarita no hagués estat exiliada, com si Cipriano de Rivas Cherif -el seu director llavors- no hagués passat molts anys a la presó del Dueso, com si Federico no hagués estat assassinat, etcètera, etcètera. Per a nosaltres és important asseure'ns en les mateixes butaques que aquella companyia, recórrer els mateixos passadissos, entrar en els mateixos camerinos… L'espectador que vingui a veure 'Erma' ara ha de saber el que va passar aquí».Aquest espectador es trobarà amb un repartiment que inclou a Lara Grube, Francisco Ortiz, Yolanda Arestegui, María Isasi, Toni Agustí, Elena Rayos, Silvia de Pé, Ana Veganzones, Lucía Bravo, Luzzía Manuela, Cristina Salvador i Lídia Guillem. Aquests dotze intèrprets conten «una història molt senzilla», defineix Basc. « La història d'una dona que troba en la maternitat la seva única possibilitat de realització . Viu en un entorn molt tancat, en un poble en el qual la comunicació és una cosa molt cruel… Que és un infern de comentaris, vagi… Hi ha un paral·lelisme clar amb els nostres dies, i són les xarxes socials, molt més coartantes i cruels perquè permeten l'anonimat, i per descomptat més multitudinàries del que planteja Lorca».És un paral·lelisme, segueix el director, tan obvi per al públic que no necessita subratllar-lo. « No necessito treure a Erma amb un telèfon intel·ligent . Quan l'espectador fa l'exercici d'unir èpoques el director no necessita explicar-lo. Un dels grans problemes dels últims vint anys és que els artistes ens creguem que tenim una capacitat d'opinar i adoctrinar major de la qual l'espectador necessita.
Avui l'espectador té accés a la informació, contrasta i pot fer les seves pròpies equacions morals, polítiques, ètiques… Per què hem de tergiversar això?»Maternitat i pressió socialLa primera lectura de 'Erma', explica, «té a veure amb la maternitat i la pressió social. Els dos continuen vigents; parla amb qualsevol dona que coneguis de 40 anys i et comptarà el nivell de pressió que té sobre aquest assumpte concret. Per a les dones és alguna cosa que encara no està normalitzat i e #s fàcil que es pugui identificar d'alguna manera amb Erma ».Eduardo Vasco, que s'autodefineix com «un apassionat del teatre clàssic», ha establert en la seva posada en escena « un paral·lelisme molt clar entre Lorca i Lope en tot aquest torrent de música popular, de romanços, que Lorca maneja i que ve directament de Lope. Per a mi és com estar a casa, perquè el que et trobes a Lorca és aquest tipus de dramatúrgia quallada de lírica, i és una meravella. A més, hi ha hagut que reescriure tota la música perquè s'ha perdut i ha estat un viatge de recerca meravellós també; calia esbrinar el que Lorca volia, perquè ell no situa l'obra a Andalusia, sinó en un poble qualsevol. No té per què ser folklore andalús; tot el contrari, ell es fixa molt en els romiatges del nord d'Espanya, va estar a Cuba veient una cerimònia de ñáñigos que li va deixar molt impressionat… I hem tractat de fer alguna cosa que respongui a això i, sobretot, a la intenció formal, que és una tragèdia clàssica amb cor en un poble vestida amb vestidures modernes. Aquesta frase ja indica la direcció concreta de cap a on cal anar».
