Els Rochambelles, aquestes heroïnes oblidades de la Libération que el teatre posa en llum

A París, una obra de teatre ret homenatge als Rochambelles, la primera unitat femenina de ambulancières sobre el front. Aquestes dones han aconseguit a imposar-se en plena Segona Guerra Mundial i a ser incorporades a la segona divisió blindada del general Leclerc. Una lliçó de coratge i de compromís quedada massa molt de temps en l'ombra.

"I never take no for any answer!" ("No accepto mai no com a resposta", en francès). Sobre l'escena del teatre Michel a París , la divisa de Florence Conrad ressona amb força. Crins blanques sota un casc de soldat, aquesta riquíssima americana, infermera durant la Primera Guerra Mundial , planta cara als oficials francesos. "franceses de sang o de cor, quina tria tenim? De viure la guerra a través d'una ràdio? De quedar en les nostres cuines el cor omplert d'esperança? No. Avui, participem en l'escriptura de la Història esdevenint la primera unitat femenina de ambulancières de front", llança a les seves reclutes amb determinació.

Malgrat els escarnis, s'escarrassa l'any 1943 perquè el seu grup compost de 19 ambulàncies i d'un grapat de voluntàries franceses sigui integrat a l'exèrcit. En un món d'homes, aconsegueix a imposar-se i aquestes dones són incorporades a la segona divisió blindada del general Leclerc . L'aventura dels Rochambelles, que tiren el seu sobrenom de Rochambeau, company de Lafayette i heroi de la guerra d'independència dels Estats Units, és llançada.

"És una dona súper inspirante i carismàtica. No es posa cap límit i torna l'impossible possible", resumeix Valérie Demay, autora de la peça "Les Rochambelles" . "La seva famosa frase és molt poderosa. Al final de l'espectacle, tinc enveja que cadascun torni a marxar dient-se que és possible de prendre el seu lloc allà on se'ns la rebutja. Es pot sempre oferir-se aquesta llibertat."

Per anunciar aquest contingut , és necessari d'autoritzar les galetes de mesura d'audiència i de publicitat.

A llegir també "Dones al combat" : retrats de militars franceses sobre el terreny, d'ahir a avui

Valerie Demay ha caigut en aquesta història ben petita. La seva àvia Gabriele Demay, dita "Crapette" ("noi desaprofitat" en patuès de l'Excava) era una de les seves Rochambelles. "He sabut sempre que havia guerrejat. És morta quan era nen, però he conegut molt la seva binomi Jacqueline, dita 'Jacquotte', que ha esdevingut una mena d'àvia per substitució. M'ha contat la seva epopeia i n'he fins i tot fet el meu TPE en el moment de la prova del bac", conta l'autora.

Durant el confinament, recau sobre les memòries escrites per Jacquotte abans de la seva defunció i sobre un plat decorat d'una àguila nazi. "El meu pare m'ha explicat que era un botí de guerra que la meva àvia havia portat del niu d'àguila a Berchtesgaden [la residència secundària d'Hitler als Alps bavaresos, NDLR]. Aquest objecte en les meves mans ha tornat tota la seva història molt tangible. Allò ha creat una mena de disparador. M'he dit que ningú no coneixia aquestes dones i que estaven caient en l'oblit. Calia que conti el seu recorregut", es recorda Valérie Demay.

Durant diversos mesos, la jove dona, que treballa en la publicitat, es documenta. Troba historiadors especialistes de l'assumpte i se submergeix en els relats de Rochambelles, com a "Camarades de combat" de Florence Conrad, o "Quan era Rochambelle" de Suzanne Massu. Decideix de fer de Jacquotte, l'amiga de la seva àvia, el personatge principal de la seva peça.

"La seva història comença a Nova York, mentre que la de la meva àvia arriba més tard. Volia contar el recorregut dels Rochambelles en la seva integritat i sobretot la seva formació", justifica. Tot comença en efecte als Estats Units . Després d'haver participat l'any 1940 a l'evacuació dels ferits després de l'ofensiva alemanya, Florence Conrad, establerta a França des de fa dècades, decideix de tornar en el seu país natal per aixecar fons per ajudar els presoners de guerra.

Després del desembarcament angloamericà a Àfrica del Nord al novembre 1942 , busca un mitjà de tornar a marxar al combat. Aconsegueix a obtenir dels diners per comprar 19 ambulàncies Dodge i recluta una dotzena de dones per a la seva unitat sanitària.

A llegir també Dones en resistència, les oblidades de la Libération

El grup arriba al setembre 1943 a Rabat, la capital de Marroc (en aquell temps sota protectorat francès), on Florence Conrad juga el tot per al tot. Vol absolutament unir-se a la divisió Leclerc, excepte que el general vol prendre les ambulàncies, però sense els ambulancières. Certs oficials temen que la presència de dones no crea tensions. L'americana manté bo. "Si no hi ha dones, llavors no hi ha ambulàncies tampoc", amenaça sense desmuntar-se. Els Rochambelles són acceptades a condició de fer les seves proves en el moment dels entrenaments i de les maniobres.

En la peça, Valérie Demay mostra les llargues sessions d'exercicis i les burles que suporten. Les voluntàries franceses han de també acontentar-se d'una barcassa per allotjar-se i viuen en condicions precàries.

Fugint d'un marit violent, Gabrielle Demay troba refugi en els Rochambelles. "Era infermera de formació. Ha volgut fer útil. Havia deixat ja França per unir-se a les Forces franceses lliures. Ha travessat França ocupada, a continuació Espanya, on ha fins i tot estada aturada. S'ha escapat de presó i ha acabat per arribar a Marroc", conta la seva neta amb admiració.

En el si de la unitat sanitària, els forts caps no falten. "Suzanne Massu i Florence Conrad s'havien divorciat ja dues vegades. Són dones modernes, alliberades i assumides. Són molt davant del seu temps. És el que tracto de també mostrar en la peça", insisteix l'autora.

A llegir també Segona divisió blindada: "Érem germans"

Determinades, les Rochambelles aconsegueixen el seu test. El general Leclerc accepta de prendre'ls fins a París. Al maig 1944, la secció composta de 38 dones embarca per a Anglaterra, abans d'arribar al començament d'agost a Utah Beach , a Normandia, un mes després del Desembarcament . "Van a fer tota la campanya amb la 2ᵉ DB, exactament com els homes. El període a Normandia és molt difícil. Eren en un estrès permanent", descriu Valérie Demay.

Sota els bombardejos i els tirs, en el boscatge normand, viuen el seu bateig del foc. Porten auxilis als soldats aliats i fins i tot de vegades alemanys, transportant-los des del camp de batalla fins a les places d'auxili i als hospitals.

El seu periple es prolonga fins a la capital. Participen en la Libération de París el 25 d'agost de 1944 . De repòs en els jardins de Bagatelle, el general Leclerc els torna visita i el seu anunci contra tota espera "que els guarda". "Ara, els nazis s'agrupen a l'Est i experimentaria una immensa gratitude si el grup Rochambeau continuava amb la divisió. El vostre general no lamenta un únic instant l'afer de la barcassa, va ser un bon negoci", escriu a Florence Conrad recordant el seu període de test a Marroc.

Els Rochambelles reprenen el volant i condueixen les seves ambulàncies fins a Estrasburg . Empenyen fins i tot fins a Alemanya , on viuen la capitulació alemanya a Berchtesgaden. En el transcurs d'aquests llargs mesos de compromís, dos d'entre perden la vida, Leonora Lindsley i Micheline Garnier, mentre diversos són greument lesionades.

A llegir també "El dia on els nostres colors suraran sobre la catedral d'Estrasburg", o la promesa sostinguda de Leclerc

Després de la guerra, un enllaç indefectible els uneix els unes als altres, com ho subratlla Valérie Demay: "Són totes quedades molt properes. Feien reunions d'ancianes, fins i tot a una edat avançada." Algunes, com Florence Conrad o Suzanne Massu, han estat recompensades per la Creu de Guerra o la Medalla de la Resistència francesa, però la majoria han quedat en l'ombra. "No sé si és per humilitat, però molt pocs han contat la seva història. Penso també que les dones són molt massa invisibilitzades a tots els nivells i pas que durant la Segona Guerra Mundial ", comprova així la neta de "Crapette".

Amb la seva peça sense concessió, contundent i molt enjouée, Valérie Demay els posa finalment en la llum. L'autora espera un efecte roda de neu. "És un passeig per al cinema o per a una sèrie. Tenen totes dels recorreguts increïbles. Hi ha tantes coses encara a contar. Allò estaria boig sobre gran pantalla!", s'entusiasma.

Esperant d'altres projectes, no pot impedir-se de tenir cada vespre un pensament per a la seva àvia: "Espero que d'allà on és, és orgullosa. No ha tingut aquest homenatge en vida seva. És una justa tornada de les coses."