El Museu Goya de Saragossa reobre amb una exposició inaugural de quaranta obres

Tres retrats de dones poderoses , carismàtiques, segures de si mateixes, per primera vegada cara a cara: María del Rosari Fernández, més coneguda com La Tirana, va ser una reconeguda actriu sevillana, elogiada per Moratín i triomfadora en els teatres de Madrid i Barcelona; María Tomasa de Palafox, marquesa de Villafranca, va ser pintora i va arribar a ser acadèmica de mèrit de l'Acadèmia de Sant Ferran; María Teresa de Silva, duquessa d'Alba, l'aristòcrata amb més títols, la noblesa personificada.

"Encara que només sigui per reunir aquests tres llenços, valia la pena fer aquesta exposició", reconeix Luis Fernández-Galiano , comissari de la mateixa i membre de la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Ferran, en una visita brindada a 20minutos . Estem en el cor de l'exposició inaugural, Només Goya. L'art de veure, el dia de la reobertura del Museu Goya, a Saragossa, després de l'ampliació de la qual ja vam donar compte en les nostres pàgines, efectuada gràcies a la labor cultural de Fundació Ibercaja .

Només Goya. L'art de veure reuneix 40 obres de Francisco de Goya, arribades des de les millors entitats artístiques del món: Museu del Prado , The National Gallery , Museu Thyssen-Bornemisza , Gallerie degli Uffizi , The Hispanic Society of Amèrica , etc. Un recorregut que ens acosta a la llum i la foscor, captades per un artista incommensurable, pel cap alt abjecte de l'ésser humà i a la despreocupació més gojosa. Va arribar a ser retratista de la Cort, però també va posar la seva mirada en els més humils i ens va oferir una imatge de la transició del segle XVIII al XIX amb lucidesa i penetració inigualables.

" Goya va representar a la dona amb una dignitat , un respecte i una empatia com cap altre mestre antic havia fet fins a aquest moment, i mereix aquest reconeixement", afirma amb rotunditat Fernández-Galiano. "En el retrat de la Tirana, restaurat especialment per a l'ocasió, veiem a un artista que s'allunya del neoclassicisme. Pinta amb el color, no a partir del dibuix, transmetent una energia rotunda, amb aquestes pupil·les dilatades, tan característiques en Goya, que ens aproximen de manera més emotiva al retratat", descriu amb passió.

Enfront de l'actriu, el retrat de la marquesa de Villafranc a, dona excepcionalment culta. "És un joc molt velazqueño perquè estem davant un doble retrat; la representació de la representació. María Tomasa de Palafox està pintant al seu marit, que ha d'estar enfront d'ella, al qual veiem reflectit en el llenç", indica el comissari. Goya va dir en algun moment que els seus mestres van ser Velázquez i la naturalesa.

El Retrat de la Duquessa d'Alba de blanc -recordem que existeix un altre en negre que posseeix la Hispanic Society of America, de Nova York-, ens arriba des del Palau de Llíria i és un dels préstecs més rellevants. Ho evidencia la presència de Fernando Fitz-James Stuart i Solís el dia de la inauguració, descendent directe de la retratada. En el fascinant oli pot #observar el que el comissari descriu com una "simfonia en vermell" , marcada pels detalls de llaços, faixa i collaret. Aquest dit assenyalant la rúbrica de Goya li ofereix un protagonisme al pintor, fruit potser d'un tracte íntim.

Cadascun dels quaranta quadres prestats ha tingut les seves condicions particulars de cessió, fent molt laboriós aconseguir que avui estiguin reunits a Saragossa, excepcionalment fins al 10 de gener de 2027. El que ha arribat des de la National Gallery de Londres , per exemple, ha hagut de #penjar en un panell de fusta i no en mur, perquè expressament s'especifica en les premisses per al seu préstec.

Goya aporta la seva agudesa gairebé en qualsevol obra, per innocent que sembli. Així, en el citat Berenar campestre , resulta pertorbador la manera que uns homes envolten a una dama en aquest ambient natural, però de certa foscor a l'abric d'uns arbres. Un grup murmurant a la seva esquena, un parell d'individus mig baldats per l'alcohol i un altre més ufà, al voltant d'una noia amb aspecte de fràgil nina inexpressiva.

"Altres obres apunten trets de crítica social, per exemple el cartó que hem portat del Museu del Prado, El paleta ferit , que en el fons ens està parlant d'un accident laboral. És interessant, perquè el primer esbós de Goya representava a un paleta borratxo, i els dos que ho sostenen estaven #riure, però en aquesta versió final Goya va introduir aquest element social", sosté Fernández-Galiano. "Ocorre en el parell de petits quadres sobre jocs infantils , amb uns nens esparracats recollint castanyes o buscant nius, on també existeix una crítica social; o en aquesta cucanya a la qual s'enfilen perseguint un botí d'ocells i pans, una competició organitzada per l'aristocràcia per a la seva distracció. Fins i tot en el més amable, Goya introdueix un element de preocupació, d'inquietud".

El reflex de la guerra o de les actuacions de la Inquisició es percep, sense aconseguir la cruesa mostrada en la seva antològica sèrie dels Desastres de la Guerra, en un parell de quadres procedents de Budapest o Oslo; o també en un altre paorós datat en 1798, que esbossa a un parell de caníbals esquarterant a les seves víctimes. Al costat d'ells, en aquest apartat titulat Llums i ombres , la plàcida estampa del quitasol o El bevedor , tapissos cedits per Patrimoni Nacional.

En la secció denominada La condició humana tenim una galeria de retrats que s'inicia amb els tres femenins citats, fins a conformar un catàleg de les capes socials d'aquella època. El retrat de María Teresa de Vallabriga a cavall és un quadre màgic, i estem molt contents que els Uffizi ens el hagin prestat per tres mesos. Realment és un esbós per a un quadre de majors dimensions, però amb un nivell de detall que gairebé ho converteix en una miniatura".

No s'havien tornat a veure des que van ser subhastats en Christie’#s per l'astronòmica xifra de 16,4 milions de dòlars . Es tracta dels dos primers retrats de persones de la burgesia pintats per Goya, i les protagonistes són Leonora Antonia Valdés de Barruso i la seva filla María Vicenta. El propietari segueix en l'anonimat, encara que sabem que arriben des del Regne Unit.

Recorrent l'escala social i administrativa que poblava el nostre país en aquells convulsos anys d'ocupació napoleònica, tenim esplèndids retrats de militars, com el d'un jove general francès, Nicolas Philippe Guye, que havia participat en Waterloo . Arriba des de Virgínia Museum of Fini Arts. "Goya pinta a patriotes, però també pinta a afrancesats o directament a membres de l'exèrcit d'ocupació. És un joc molt democràtic".

Entre els afectes al nou règim, des de Sao Paulo ens arriba el Retrat de Juan Antonio Llorente . "Es tracta d'un personatge extraordinari -avança Fernández-Galiano-. Un canonge de La Rioja, secretari del Sant Ofici, que es va posar del costat dels francesos i per això es va fer retratar lluint l'ordre de color vermell que distingia als partidaris de Napoleó. Després va haver de marxar a l'exili quan van canviar les tornes, i allí va escriure el més documentat llibre de denúncia de la Inquisició que s'havia escrit fins al moment".

L'exposició mostra també a aquest Goya íntim, el dels familiars i amics, com els seus consogres; o el del seu amic i pintor, Asensio Juliá , que va col·laborar amb ell en els treballs de Sant Antoni de la Florida, i apareix al costat de les bastides que s'emprarien per a aquest treball.

Flanquejant l'entrada a l'última sala de l'exposició, dos retrats: el de l'Infant don Luis Antoni de Borbó , i a l'altre costat Oncle Paquet . "He volgut fer una petita reflexió sobre l'extensió artística i social de Goya", ens avança el comissari. "El més alt de la jerarquia social: el germà del rei, retratat en 1783, i 40 anys després a l'Oncle paquet, un cec que tocava la guitarra i demanava almoina en les escales d'una església de Madrid. Els dos extrems de la condició humana i també els dos extrems de la història pictòrica de Goya, que comença com un pintor hereu del neoclassicisme i acaba en els grans traços. Aquest Goya tardà de les pintures negres i la cúpula de Sant Antoni de la Florida, que semblava pintar amb una esponja".

Com a colofó d'aquest recorregut , un quadre que és pura delícia i un privilegi comptar amb ell. "L'autoretrat que tenim en l'Acadèmia de Belles arts. Jo sóc acadèmic i tenim una norma: h ai mitja dotzena d'obres que no es presten mai -comenta entre riures-, però en aquest cas no podíem dir que no. És un quadre meravellós, perquè trobem a Goya amb orgull, vestit de gala, amb un barret i una casaca. Sosté el pinzell com si fos un llapis i té una escrivania sobre la taula, mostrant que a més de pintor, és un intel·lectual, un influent. Un retrat a contraclaror, tan estrany, tan difícil de pintar. Em sembla una obra màgica ".