25.000 sacs de formigó col·locats a cegues sota 6 metres d'aigua: durant cinc anys, un sol bus va evitar que una catedral de 170 metres s'esfondrés

Al començament del segle XX, una de les majors catedrals d'Anglaterra estava #enfonsar lentament en el terreny sobre el qual portava més de 800 anys aixecada. Els enginyers van trobar una solució extraordinària i d'allò més peliculera: enviar a un bus a treballar sota els seus fonaments inundats, en una foscor pràcticament absoluta. Durant cinc anys i mig, William Walker va col·locar a les palpentes prop de 26.000 sacs de formigó sota diversos metres d'aigua.

El seu treball va quedar registrat en els llibres d'història.

Una catedral construïda sobre un parany geològic. La catedral de Winchester va començar a #aixecar en 1079, al costat de l'antic llit del riu Itchen, en el sud d'Anglaterra. Sota els seus enormes murs s'estenien capes de torba, sediments humits i graves que complicaven extraordinàriament la fonamentació.

Els constructors medievals van intentar resoldre el problema utilitzant pilotis de roure i, durant les ampliacions del segle XIII, una doble capa de troncs de faig sobre la qual secundar part de l'edifici. Aquella solució va permetre continuar les obres, encara que el pes de l'estructura va anar comprimint progressivament el terreny.

Les esquerdes van anunciar el desastre. Els problemes estructurals van començar molt abans del segle XX, però en 1905 havien aconseguit una gravetat alarmant . Grans fissures recorrien la maçoneria i algunes zones de la catedral mostraven signes evidents d'assentament .

L'arquitecte Thomas Graham Jackson i l'enginyer Francis Fox van estudiar una situació especialment delicada: els fonaments descansaven sobre un subsòl saturat d'aigua el comportament de la qual canviava amb les estacions. L'estabilitat d'un dels grans monuments medievals d'Anglaterra depenia de trobar una manera de reforçar les seves bases sense provocar nous moviments del terreny.

El problema estava a sis metres sota l'aigua. La solució convencional consistia a excavar al voltant dels fonaments, retirar el material inestable i construir nous suports de formigó. No obstant això, cada vegada que les excavacions travessaven la torba, l'aigua inundava els pous i el terreny perdia estabilitat .

Bombar-la abans de consolidar el fons podia desplaçar els sediments i agreujar els danys en els murs. Al març de 1906, Francis Fox va proposar una alternativa insòlita: introduir a un bus en les excavacions inundades per a retirar les restes de fusta i torba i col·locar sacs de formigó directament sota l'aigua.

Treballant a cegues sota una catedral. El triat va ser William Walker , un experimentat bus professional que havia treballat en instal·lacions portuàries i obres submarines. Va arribar a Winchester a l'abril de 1906 juntament amb un altre especialista, Rayfield, amb qui va compartir inicialment la tasca. Després del primer any, Walker va assumir el treball subaqüàtic fins a la seva finalització al setembre de 1911.

Equipat amb un pesat vestit de busseig i un escafandre alimentat amb aire des de la superfície, l'home descendia a pous inundats on el fang impedia veure pràcticament res. Allí retirava materials deteriorats i col·locava cada sac #guiar principalment pel tacte , amb els murs de la catedral suspesos sobre el seu lloc de treball.

25.800 sacs col·locats un a un. Compten els historiadors que Walker treballava habitualment en dos torns de quatre hores , dels quals passava unes sis hores diàries submergit . La seva missió consistia a netejar el fons dels pous fins a aconseguir un estrat resistent i formar una base amb sacs de ciment hidràulic que pogués endurir sota l'aigua.

L'operació es va estendre per 235 excavacions i va exigir col·locar aproximadament 25.800 sacs a mà , en condicions de visibilitat gairebé nul·la. Durant cinc anys i mig, el bus va repetir aquella operació milers de vegades, #convertir en la peça indispensable d'un dels treballs de fonamentació més singulars de la seva època.

El moment de treure l'aigua. Una vegada endurida la base construïda per Walker, els operaris van poder bombar l'aigua de les excavacions amb major seguretat i completar els nous suports de la catedral. Al voltant de 150 treballadors van participar en les diferents fases de la restauració, que van incloure la col·locació d'uns 114.900 blocs de formigó i l'ús de prop de 900.000 maons en les reparacions.

El procediment va permetre transferir el pes dels murs cap a estrats més resistents i detenir la deterioració que amenaçava a l'edifici. La intervenció de Walker va resultar decisiva perquè va fer possible el treball posterior dels paletes i constructors.

L'heroi que va quedar sota els fonaments. La gesta va convertir a William Walker en una figura cèlebre i li va valer el reconeixement del rei Jorge V, que el va nomenar membre de la Reial orde Victoriana, encara que la seva vida va acabar prematurament el 30 d'octubre de 1918, als 54 anys, durant la pandèmia de grip.

Avui, una estàtua amb el seu equip de busseig recorda la seva contribució dins de la catedral , on encara poden #observar algunes de les esquerdes que van motivar aquella intervenció. L'edifici segueix en peus i els seus fonaments continuen sent objecte de vigilància, més d'un segle després que un home passés cinc anys i mig treballant a les palpentes sota l'aigua per a ajudar a salvar-lo.

Imatge | Henry Burrows , HAMPSHIREARCHIVESANDLOCALSTUDIES , Wyrdlight.com

En Xataka | Després de l'incendi de Notre-Dóna'm, París només volia reconstruir-la i donar-li ombra amb arbres: la terra li va retornar Lutecia

En Xataka | Els etruscos van dissenyar les seves tombes fa 2.500 anys amb un colpidor "efecte catedral": la mort era un espectacle sensorial

- La notícia 25.000 sacs de formigó col·locats a cegues sota 6 metres d'aigua: durant cinc anys, un sol bus va evitar que una catedral de 170 metres s'esfondrés va ser publicada originalment en Xataka per Miguel Jorge .