El gallec neix i es fa

La primera vegada que un Càndid Conde-Pumpido va aparèixer esmentat en les pàgines de La Vanguardia va ser el dimecres 28 d'octubre de 1931 i així fins avui. En aquella ocasió, el fundador de la saga jurídica va ser notícia per presidir, com a jutge de Caldas de Reyes, l'Assemblea de Jutjats municipals. Avui, com a president del Tribunal Constitucional -el quart gallec d'onze presidents– i demà déu proveirà. “A Galícia no es demana res, s'emigra” deia Castelao, sinònim de galleguismo i exili. S'emigra o es oposita o, directament, es governa Espanya, ja sigui en forma de dictadura o de democràcia. -Ser gallec dóna punts per a presidir el Tribunal Constitucional?, va preguntar el moderador, Ramón Rovira. -Ser gallec dóna punts per a moltes coses. Els Comte-Pumpido van néixer gallecs i van sortir juristes, avi, pare i fill, tots Cándido, i els juristes, ja se sap, s'expressen per sentències i no per declaracions de manera que el president del Tribunal Constitucional va passar per Fòrums d'Avantguarda sense entrar al drap periodístic però deixant lliçó sobre el poder judicial i la justícia, la funció dels jutges i les seves limitacions, la naturalesa de la Constitució i la independència dels poders de l'Estat, aquests que caminen a coques, per a disgust de Cándido Conde-Pumpido Tourón, 77 anys i casat amb la primera magistrada del militar del Tribunal Suprem, filla al seu torn de militar. “És basca”, va aclarir amb retranca un jurista amb molta mili -magistrat en l'Audiència de Guipúscoa entre 1981 i 1985, anys cim d'ETA i terribles per als funcionaris allí destinats– al qual le llueven piques de punta a Madrid cada vegada que disgusta al que ell va definir com a “forces i corrents d'opinió molt poderoses”. A diferència de polítics i periodistes, els magistrats com ell tracten de “reduir la batussa dels assumptes”, frase preciosa i encomiable però de difícil compliment en els temps que corren. Didàctic, Conde-Pumpido va tractar de donar a cadascun el seu, al Constitucional el que és del Constitucional, al Suprem el que és del Suprem i a la Constitució espanyola el mèrit de longeva i filla dels temps del consens polític i social, raó per la qual veu “gairebé impossible” aplicar-li reformes de gran importància. “Vostès creuen que hi ha el clima de consens del 78?”, va lliscar a manera de pregunta i resposta. Entre línies, sense esmenar la plana a altres poders de l'Estat –esport molt en voga–, Cándido Conde-Pumpido va semblar favorable a posar ordre en les “acusacions particulars” que estan emparades per la Constitució , sí, però “sense cap límit”. Una altra carpeta pendent és la reforma de la Llei d'Enjudiciament Criminal, que data del segle XIX i no hi ha forma que #PP o #PSOE aconsegueixin malgrat diferents intents.