Europa necessita innovar; també ha de decidir quina salut pot finançar

La carta publicada el passat dia 22 pels presidents de nou grans farmacèutiques europees planteja una preocupació legítima. Europa conserva una notable capacitat científica i industrial, però competeix amb els Estats Units i la Xina pels laboratoris, els assajos clínics, el capital i el talent que determinaran els tractaments del futur. La resposta exigeix alguna cosa més a lamentar la pèrdua de protagonisme. Cal distingir quins obstacles poden #corregir, quines inversions aporten resultats i qui assumeix el seu cost. Els signants demanen accelerar els assajos clínics, protegir la propietat intel·lectual, modernitzar l'avaluació dels medicaments i incrementar els recursos destinats als tractaments innovadors. No són objectius idèntics. Reduir la burocràcia d'un assaig pot atreure recerca i anticipar la disponibilitat de noves teràpies. Pagar més per un medicament augmenta els ingressos del seu fabricant, però no garanteix que la següent inversió es realitzi a Europa. Tampoc garanteix que el tractament addicional aportació més salut que els serveis als quals desplaça. La preocupació pels assajos té una base empírica, encara que convé utilitzar indicadors comparables. Segons la documentació europea, la participació de l'Espai Econòmic Europeu en l'inici d'assajos comercials va caure del 22% en 2013 al 12% en 2023. Aquesta evolució no significa que s'hagi reduït en igual proporció l'activitat clínica absoluta, però sí que mostra que altres regions han crescut amb major rapidesa. Europa necessita procediments predictibles, centres ben finançats, capacitat per a utilitzar dades sanitàries amb garanties i una integració efectiva dels hospitals en xarxes internacionals de recerca. També existeix un problema d'accés. La comparació publicada per la indústria situa entorn de 600 dies el temps mitjà fins a la disponibilitat pública de nous medicaments en els mercats europeus analitzats. Aquesta xifra no equival al temps d'espera de cada pacient. Tampoc demostra que tots els retards siguin atribuïbles a la negociació del preu. Les diferències nacionals responen així mateix a l'organització sanitària, els procediments d'avaluació, l'evidència disponible i les decisions de llançament de les pròpies companyies. Una agenda de competitivitat que ignori aquestes diferències corre el risc de confondre autoritzacions ràpides amb accés efectiu. El nou context internacional afegeix dificultats. La política estatunidenca de preus de nació més afavorida vincula els seus objectius de reducció de preus amb referències internacionals i, en determinats acords, compromisos empresarials d'inversió i fabricació. Alguns acords entre empreses i el Govern dels Estats Units preveuen que una part, no especificada, dels ingressos addicionals obtinguts per preus més alts a Europa reverteixi als Estats Units.