L'Ajuntament de Barcelona exigeix a un fill la signatura dels seus pares morts: «Els morts no signen, alcalde»
«Alcalde, com vol que signin els morts?». Antoni Casas ha hagut de plantejar aquesta pregunta a l'Ajuntament de Barcelona després de rebre un requeriment administratiu que li exigeix l'autorització expressa i signada dels seus dos pares per a accedir als expedients relacionats ... amb el trasllat residencial que va reclamar durant més de dos anys. Tots dos van morir mentre esperaven una resolució. Ara, quan el seu fill intenta esclarir què va ocórrer, l'Administració li demana les signatures de les dues persones la mort de les quals acredita amb els certificats que ha presentat.El cas afegeix un nou capítol a la història que ABC va publicar el mes de juny passat, quan Casas va denunciar que els seus pares havien mort lluny de la seva família sense que arribés a #autoritzar el seu trasllat des d'una residència de Vic (Barcelona) a un centre públic de la capital catalana. Després de més de 700 dies de gestions, contactes i reclamacions, l'expedient seguia sense una resposta definitiva. La petició que ara ha registrat davant el Consistori que dirigeix Jaume Collboni ( #PSC) busca accedir a la documentació completa i conèixer qui va prendre les decisions, amb quins criteris i qui assumeix la responsabilitat. El requeriment municipal, datat el 2 d'octubre i referit a una sol·licitud presentada per Casas el 20 de setembre, l'informa que, per a tramitar l'accés a documentació amb dades personals de tercers, ha d'acreditar la seva legitimació conforme a la normativa de protecció de dades. Entre les opcions que li ofereix figura l'«autorització expressa i signada dels seus dos progenitors». També contempla la possibilitat d'aportar un document que acrediti una representació legal o «qualsevol altre document o mitjà de prova admès en dret» que justifiqui el seu legitimación.es precisament aquesta primera opció la que ha provocat la indignació de Casas. Els seus pares, Ramon Casas Noguera i #M. Rosa Riera Castell , estan morts. Ell assegura que ha aportat el llibre de família i els certificats de defunció, i considera incomprensible que se li reclami una autorització que els seus progenitors ja no poden atorgar. En el seu escrit, registrat el 6 d'octubre, reprodueix literalment l'exigència municipal i respon: «Els meus pares estan morts. Els dos. Alcalde, com vol que signin els morts?».La documentació aportada permet acreditar el parentiu i les defuncions. Casas reclama que es tingui per demostrada la seva legitimació i que se li faciliti l'accés íntegre als expedients #DP/2016/038311 i #DP/2023/039089, corresponents als seus pares, així com a tots els antecedents vinculats al trasllat residencial que va sol·licitar. Si l'Ajuntament considera que no pot facilitar-li la informació, exigeix una resolució formal, jurídicament motivada i que identifiqui a la persona responsable de la decisió. «Abans de rebre el requeriment de les signatures dels meus pares, algú em va cridar per a avisar-me que arribaria un que no m'agradaria i que 'les ordres són ordres'.
De totes les peticions que he fet a l'Ajuntament, aquesta és l'única resposta que he rebut: que signin els morts», denúncia Casas, qui continua esperant resposta del Parlament i del president de la Generalitat, Salvador Illa .Un requeriment sense noms i apellidosLa denúncia no es limita a la petició de les signatures. Casas crida també l'atenció sobre un altre detall de la notificació: no apareix en ella cap nom i cognom, sinó únicament càrrecs administratius. «Després de tot el que ha passat, fins i tot per a enviar-me aquest requeriment ningú apareix amb nom i cognoms davant meu. És que ningú vol signar amb el seu nom?», planteja.El ciutadà sospita que l'Administració pot acabar atribuint el succeït a un error tècnic o procedimental, però reclama que, en aquest cas, es corregeixi. «Ara segurament serà fàcil dir que tot és un error administratiu o procedimental dels tècnics. Perquè solucionin-ho», escriu. Al seu judici, resulta significatiu que les preguntes sobre la responsabilitat per la gestió de l'expedient segueixin sense resposta, mentre que el requeriment que torna a retardar l'accés a la documentació sí ha arribat.«Les qüestions que obliguen a explicar què va passar, qui va decidir, amb quin criteri i qui assumeix la responsabilitat continuen sense resposta», denúncia. Casas sosté que ha presentat nombrosos escrits i reclamacions sense obtenir les explicacions que cerca. El seu objectiu, insisteix, no és mantenir una disputa burocràtica, sinó reconstruir el succeït en el cas dels seus pares.«Les qüestions que obliguen a explicar què va passar amb la petició de trasllat dels meus pares, qui va decidir, amb quin criteri i qui assumeix la responsabilitat continuen sense resposta» Antoni CasasEl requeriment, no obstant això, no tanca formalment totes les vies d'accés: el propi Ajuntament contempla altres maneres d'acreditar la legitimació del sol·licitant. La controvèrsia se centra en l'exigència d'una autorització dels progenitors morts i en la necessitat que l'Administració determini si la documentació ja aportada per Casas resulta suficient o quin altre mitjà de prova necessita. El fill reclama que aquesta qüestió es resolgui expressament i no es converteixi en un altre obstacle indefinit.Dos anys esperant una firmaLa història va començar quan Casas va demanar que els seus pares fossin traslladats des d'una residència de Vic a un centre públic de Barcelona. El seu pare sofria alzheimer avançat; la seva mare, un càncer metastásico. Tots dos es trobaven en una situació d'extrema dependència. Cases, el seu únic fill, que vivia a Barcelona amb la seva dona, havia atès sempre als seus pares. Però després de ser pare, després d'anys intentant-ho, els problemes postpart de la seva dona i de la seva filla nounada li van impedir continuar cuidant-los com fins llavors.
El trasllat a Barcelona era l'única forma que pogués continuar atenent personalment els seus pares i que aquests poguessin compartir amb la seva néta el temps que els quedava, però la sol·licitud es va prolongar durant gairebé dos anys. Durant aquest temps, Casas va rebre múltiples respostes de l'Administració, algunes contradictòries entre si, però cap resolució formal i motivada que resolgués definitivament la petició de trasllat. El cas va passar per diferents administracions i responsables tècnics i polítics sense que es desbloquegés la situació. Els seus pares van morir sense haver estat traslladats.«Ni es va negar ni es va aprovar. Simplement no es va resoldre»«L'expedient ni es va negar ni es va aprovar. Simplement no es va resoldre», va resumir a ABC al juny. Els seus pares van morir sense haver estat traslladats i sense que es complís la petició que el seu fill havia defensat durant més de dos anys.Consultades llavors per aquest diari, fonts d el Departament de Drets Socials de la Generalitat van explicar que les places públiques de residència estan subjectes a llistes d'espera i a un ordre d'accés determinat per la data d'inscripció. Van afegir que la priorització per vulnerabilitat constitueix una excepció prevista per a determinades situacions. No obstant això, no van concretar quina norma emparava les instruccions aplicades al cas, segons la informació publicada per Abc.la nova reclamació desplaça el centre de la lluita de Casas. Ja no pot aconseguir per als seus pares el trasllat que va reclamar, però vol conèixer què va ocórrer amb la seva sol·licitud i per què no va arribar a #resoldre a temps. Per a això, considera imprescindible accedir als expedients complets i obtenir una resposta identificada i fonamentada.«Jo no sóc aquí per a resoldre els problemes interns del #PSC. Sóc aquí perquè els meus pares van morir esperant i continuo intentant saber què va passar, qui va decidir i qui assumeix la responsabilitat» Antoni CasasEn el seu escrit també es dirigeix als qui, segons afirma, li han demanat que continuï pressionant a responsables municipals mentre expressaven en privat les seves crítiques cap a dirigents del #PSC . Els insta a traslladar també aquestes discrepàncies pels llits interns del partit. «Jo no sóc aquí per a resoldre els problemes interns del #PSC», assenyala. «Sóc aquí perquè els meus pares van morir esperant i continuo intentant saber què va passar, qui va decidir i qui assumeix la responsabilitat».La seva reclamació conclou amb una petició directa a l'Ajuntament: «No necessito més explicacions informals. Necessito l'expedient. Necessito els noms. I necessito que algú resolgui i ferm».Després de més de dos anys esperant una autorització per a traslladar als seus pares i de mesos intentant esclarir la gestió d'aquella sol·licitud, Casas es troba ara amb un altre requeriment administratiu. Aquesta vegada, la signatura que li reclamen és la de dues persones que ja no poden estampar-la. «Els meus pares ja no poden signar. Aquesta vegada, signin vostès».
