"Si heretem els mateixos gens i vam créixer en el mateix ambient, per què la meva germana té esquizofrènia i jo no?": la científica mexicana que porta més de 20 anys buscant una resposta

"Estàs equivocada. La teva germana no té esquizofrènia. Jo ho sabria, vaig viure amb la teva mare per anys", li va contestar el seu pare.

Consol Walss-Bass havia començat el seu doctorat i estava estudiant les causes genètiques de l'esquizofrènia.

Per a ella s'havia tornat evident el que patia la seva germana, però entenia la reacció del seu pare, a qui la malaltia ja li havia arrabassat al "amor de la seva vida".

La sola idea que la seva filla sofrís aquesta malaltia, se li feia insuportable.

Sabia, diu Walss-Bass, que aquest diagnòstic és com "perdre al ser estimat", assumir que mai tornarà a ser "la persona que va ser".

Walss-Bass és l'autora del llibre "Per què la meva germana?" (Allele Books), en el qual narra l'esquinçadora experiència de la seva família amb l'esquizofrènia de la seva mare i de la seva germana, i l'entrellaça amb el coneixement científic que existeix sobre aquest trastorn.

La bioquímica i genetista nascuda a Mèxic és professora de Psiquiatria i Ciències del Comportament en UTHealth Houston, el centre de ciències de la salut de la Universitat de Texas.

Allí també dirigeix el Programa de Genètica Psiquiàtrica i un laboratori de recerca que compta amb 180 cervells.

Totes les notícies que necessites estan en #BBC World Service

Per més de 20 anys, la científica s'ha concentrat a comprendre els trastorns psiquiàtrics a nivell molecular.

I en aquest procés, l'ha acompanyat una pregunta: "Si heretem els mateixos gens i vam créixer en el mateix ambient, per què la meva germana té esquizofrènia i jo no?".

Es refereix a Paty, la quarta de cinc germans i que va tenir una breu carrera com a model.

A través d'una videollamada, la doctora Walss-Bass va conversar amb #BBC Món sobre el llibre que va concebre quan, fa uns anys enrere, es va asseure a conversar amb el seu pare i els seus germans sobre el seu passat, quan formaven una família que vivia entre Mèxic i els Estats Units.

Sent una nena, al costat dels teus germans, vas haver d'afrontar les al·lucinacions de la teva mare, els seus deliris, murmuracions, la seva falta d'expressivitat i afecte, els seus moments d'ira, entre altres símptomes. En el llibre evoques que vuit dies abans dels teus 15 anys, la teva mare va ser internada en un hospital neurològic i que la vas arribar a estranyar moltíssim. Com aconseguies, a aquesta edat, separar a la persona de la malaltia quan ni tan sols sabien que tenia esquizofrènia?

Aquesta memòria és una de les més difícils de la meva vida perquè complir 15 anys a Mèxic és una cosa molt gran, és una gran celebració i no tenir a la meva mamà va ser una cosa molt dura.

Quan el meu papà va decidir manar-la a aquest hospital, alguna cosa que ell no volia i que realment va ser l'últim recurs, record que li vaig posar una notita en la seva maletita. No sé si la va llegir, però tenia molta esperança que la veiés.

Jo més aviat sentia tristesa per ella, sabia que ens volia a la seva manera i que anava a sofrir al no tenir-nos a prop. Això em va doldre molt. Van ser com dos mesos sense ella i no ho parlàvem, tots seguíem amb les nostres vides, cadascun internalitzant-ho individualment.