Si hi ha un cementiri d'animals, algú mor

Ja no m'acordava del que és esperar tota una setmana per a poder veure un capítol nou de la sèrie a la qual estic enganxada. En la nostra infància era el normal. De fet, si estava un jugant al carrer i arribava el dia i hora d'emissió, entrava corrent a casa al crit de «ens veiem després» i aquí es quedaven els amics i la pilota. Ara no, ara un s'enganxa a una sèrie i va veient els episodis un darrere d'un altre a demanda, com els lactants. I, sentin, molt bé. A mi m'agrada molt que estiguin tots aquí disponibles per a mi i que sigui la meva agenda, i no un senyor en un despatx, qui decideixi el ritme de visionat. Hi ha sèries que no les veig perquè hi ha ja sis o set temporades i m'estressa pensar en la d'hores que necessitaria per a veure-la sencera. Així que només veig les d'una temporada o dues, tres com a màxim. Però ara he començat a veure una de la qual només hi ha un episodi disponible i ja m'he posat una alarma per a quan surti el següent. La vaig començar a veure sense saber de què anava, pel títol: 'Els crims del cementiri d'animals, una història de terror' . Com no veure-la? Si conté en una sola oració tot el que em pot agradar: crims, un cementiri, animals (encara que intuïm que morts), una història i terror. Només li falta xocolata. I damunt és un documental. El que té de bo haver vist només un capítol, perquè no hi ha més disponibles, és que, encara que volgués, no podria esbudellar-los la sèrie. Ni jo mateixa sigues què passarà. Fins ara tenim el cadàver d'una senyora major i solitària que va aparèixer arrossegat per les aigües del Mississipí llastrat amb cadenes (no sembla una mort molt natural). La senyora en qüestió era la propietària del cementiri d'animals d'un petit poble del sud de Nova Orleans. Hi ha qui al seu jardí col·loca una piscina, qui posa una pèrgola amb glicinias, o nans de jardí. Però sembla que a Nova Orleans pertanyen a un altre corrent de engalanamiento, així que la mare de la senyora assassinada va preferir col·locar les tombes de les mascotes dels seus veïns. I aquesta va ser l'herència que va deixar a la seva filla, una mica drogoaddicta en la seva joventut. Deien que aquesta terra estava maleïda, així que quina millor idea que afegir-li uns quantes bestioles morts i llàgrimes de gent afligida per la pèrdua. Amb aquests antecedents no és d'estranyar que, després de la seva mort no massa natural, la filla de la senyora de gustos extravagants per a la decoració d'exteriors s'aparegués en format espectre als oriünds. Per si a la història li faltés poc, l'huracà Katrina, ademas de deixar més de mil morts al seu pas, va destruir totes les proves sobre el cas i després va aparèixer un fulano dient que sabia coses i van trigar 30 anys a resoldre el crim. Com fins al diumenge que estarà disponible el segon capítol haig de gestionar tota aquesta curiositat, he buscat el vell cementiri d'animals de Nova Orleans en internet. Ara està abandonat i cobert de mala herba, la qual cosa gairebé fa més por.