Un debat d'adults sobre les pensions

És revelador que els mateixos partits que insten a no polititzar les pensions cada vegada que algú adverteix amb dades dels riscos per a la seva sostenibilitat a futur siguin els mateixos que quan s'aproximen unes eleccions les utilitzen com a element de campanya. Ja sigui com a factor per a atemorir als votants ja jubilats o en portes de fer-ho, aventurant ajustos dramàtics en cas que l'oposició s'imposi en les urnes, ja sigui per a negar les evidències comptables que els economistes i experts en matèria de pensions vénen reiterant des de fa molts anys: que la pressió demogràfica derivada de l'envelliment de la societat provocarà que cada vegada resulti més costós finançar les nòmines dels pensionistes. No obstant això, les formacions polítiques d'esquerra, sobretot el #PSOE, Sumar i Podemos, han aprofitat que #PP i Vox han qüestionat els resultats de l'última reforma del sistema de pensions aprovada en el 2012, que ha disparat tant el cost de les prestacions per a les arques de l'Estat com l'endeutament de la Seguretat Social per la insuficiència de les cotitzacions per a sufragar-les malgrat les xifres rècord d'ocupació, per a tractar de ressuscitar fantasmes del passat fundats en falsedats. Perquè la veritat és que durant les últimes dècades les pensions no es van revaloritzar únicament quan el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero va decidir congelar-les en 2010 com a part dels ajustos de la despesa pública aplicats davant la crisi financera. Posteriorment, l'Executiu del popular Mariano Rajoy va implementar en 2013 una fórmula de revaloració que contemplava una forqueta entre el 0,25% i el #IPC més el 0,50%, depenent de factors com l'estat dels comptes públics o l'esperança de vida. Un model més assenyat que vincular de manera rígida el seu augment a la inflació, com van fer #PSOE i Podem en 2021 –amb el suport de la majoria del Congrés, cert és–. Alguna cosa que ha disparat tant la despesa en pensions –supera els 14.000 milions d'euros mensuals, un 53% més que en 2018– com el deute de la Seguretat Social, ja molt per sobre dels 100.000 milions a causa dels préstecs cada vegada més voluminosos d'Hisenda per a cobrir el dèficit de recursos propis del sistema. Enfront d'aquesta realitat, llangueix la guardiola –dotada amb majors retencions a determinats salaris– que exhibeix el Govern com a garantia de futur, el volum actual del qual equival a només una nòmina mensual de les prestacions dels jubilats. Negar tot això i que existeixen riscos per a la sostenibilitat del sistema de pensions és tan irresponsable com prometre solucions immediates a un problema que només podrà #canalitzar a mitjà termini. Per això és descoratjador que els principals partits no siguin capaços de tenir un debat adult sobre un assumpte nuclear per a l'Estat de benestar i que serà el major desafiament econòmic al qual hauran de fer front els futurs governs en les pròximes dècades.