Pep Permanyer culmina amb èxit l'ascens al Kanchenjunga el 1986
L'alpinista català va coronar el tercer cim més alt del món el 24 d'octubre de 1986, convertint-se en el primer gironí i català a assolir una muntanya de més de 8.000 metres sense oxigen.
El 24 d’octubre del 1986, l’alpinista de Sant Hilari Sacalm Pep Permanyer va fer història en coronar el cim del Kanchenjunga, la tercera muntanya més alta del món amb 8.586 metres. Amb aquesta fita, es va convertir en el primer català i espanyol a assolir aquest cim de l'Himàlaia, a més de ser el primer gironí a conquerir un vuit mil.
Permanyer formava part d'una expedició pionera de nou membres que va sortir de Girona per a una aventura de tres mesos i mig. L'equip el completaven Joan Hugas, Kim Bover, Jordi Bosch, Salvador Coll, Joan Cardona, Santi Carrillo, Francesc Cases, Ramon Estiu i Jordi Terrades, sota la guia del xerpa Ang Rita, que ja havia pujat l'Everest deu vegades.
La gesta va requerir gairebé dos anys de preparació en una època sense internet ni mapes detallats sobre l'orografia. Els expedicionaris van haver de tramitar permisos complexos amb el Nepal i fins i tot viatjar en cotxe dos dies fins a Àustria per comprar botes adequades, ja que a Catalunya no n'hi havia de prou qualitat en aquell moment.
El projecte es va finançar amb fons propis dels membres, el patrocini de l’empresa gironina Valvi i el suport d’ajuntaments i de la Diputació de Girona. Aquesta darrera institució publicarà pròximament un llibre per commemorar l'efemèride d'aquella expedició històrica que va marcar un abans i un després en l'esport de la demarcació.
L'ascens es va realitzar sense suport d'oxigen, enfrontant-se a l'anomenada zona de la mort. Permanyer recorda que «en aquesta alçada, si no estàs molt ben aclimatat i el físic no t’acompanya, no puges», i afegeix que, a partir dels 8.000 metres, cada 100 metres es paguen molt cars a causa del gran dèficit d'oxigen existent.
L'arribada al cim no va ser fàcil per l'aïllament de la muntanya i els passos empinats que requerien cordes fixes. Un primer intent va fracassar per les condicions hivernals d'octubre i un incident de Ramon Estiu, que va patir un principi de congelació als dits en saltar-li un grampó, obligant l'equip a recular per seguretat.
Quatre dies després, van culminar la segona escomesa amb èxit. «En arribar al cim i comunicar-me amb els companys del camp base, vaig sentir un moment de gran joia i satisfacció», relata Permanyer. L'alpinista admet que de seguida només pensava a baixar, ja que considera que les muntanyes només es pugen realment quan s'arriba a baix sa i estalvi.
Els alpinistes, que no eren professionals, es movien per una motivació de superació personal i plenitud, lluny de la competitivitat actual. Estiu critica la comercialització moderna de l'Everest afirmant que «és horrorós, fa de mal veure, s'ha comercialitzat tot, pagues i et porten allà on vulguis», comparant la situació actual amb un parc temàtic.
Amb comunicacions precàries via una ràdio de Sri Lanka connectada amb Llavaneres, l'expectació a Girona era màxima. En tornar, l'alcalde Quim Nadal els va rebre a l'Ajuntament, un impuls que portaria l'equip al Makalu de 8.485 metres el 1991 i a fundar els campaments de Ribelles, que aquest 2026 celebren quaranta anys.
