Un experiment fallit per curar la malària el 1856 dóna lloc al primer colorant sintètic
Un jove estudiant de química de 18 anys va crear accidentalment un tint porpra mentre intentava fabricar quinina. Aquest descobriment va revolucionar la indústria química i tèxtil del segle XIX.
L'any 1856, un jove estudiant de química de 18 anys anomenat William Henry Perkin es va tancar en un laboratori improvisat a casa seva a Londres amb l'objectiu de fabricar un medicament contra la malària. Tot i que l'experiment va fracassar, entre els residus va aparèixer un color intens que va transformar la indústria química i va conquerir els vestits de mitjana Europa.
A mitjan segle XIX, la quinina era el tractament més eficaç contra la malària, però s'obtenia de l'escorça de l'arbre de la quina a Sud-amèrica amb un subministrament costós. August Wilhelm Hofmann, director del Royal College of Chemistry de Londres, veia una gran oportunitat en la seva síntesi artificial, un desafiament que Perkin va decidir acceptar durant les vacances de Setmana Santa.
Perkin utilitzava quitrà d'hulla, un residu de la indústria del gas de les ciutats victorianes. Primer va provar amb aliltoluidina sense èxit, però en utilitzar anilina va obtenir una massa fosca que, tractada amb alcohol, es va convertir en una solució porpra capaç de tenyir la seda amb molta intensitat.
Fins aleshores, la indústria tèxtil depenia de colorants cars fets de plantes, insectes o mol·luscos, com el porpra de Tir. El descobriment de Perkin oferia un violeta brillant i resistent que funcionava molt bé en la seda i, posteriorment, en el cotó gràcies a un tractament amb àcid tànic desenvolupat pel mateix jove.
Perkin va patentar la troballa a l'agost de 1856. Tot i que el professor Hofmann no volia que deixés la carrera acadèmica, el seu pare, un empresari de la construcció, va finançar el projecte, permetent obrir una fàbrica a Greenford Green, prop de Londres, l'any 1857.
L'invent va triomfar perquè els liles i violetes estaves de moda entre les classes acomodades, amb figures com l'emperadriu Eugenia, esposa de Napoleó III, contribuint a popularitzar-los. Després d'un cert escepticisme a Britànnia, el tint va triomfar a França el 1858 i es va estendre a Londres.
El colorant es va conegut comercialment com mauve i va rebre el nom científic de mauveïna el 1863. Aquest èxit va demostrar el potencial de transformar residus industrials en productes comercials, donant pas a altres colorants sintètics com la fucsina i el magenta.
