Jay-Z encapçalarà l'espectacle de la mitja part de la Super Bowl del 2027

SANTA CLARA, CALIFÒRNIA - 8 DE FEBRER DE 2026: Jay-Z observa abans de l'inici de la Super Bowl LX entre els Seattle Seahawks i els New England Patriots a l'estadi Levi's a Santa Clara, Califòrnia. Kevin C. Cox/Getty Images amaga la llegenda

No és poca ironia que Jay-Z , la millor personificació de les esperances i somnis del hip-hop, construís el seu èxit emulant els pitjors excessos d'Amèrica. Avarícia. Voracitat. Dominació. Al seu torn, el vam idolatrava per mostrar-nos «com moure't en una habitació plena de voltors». Els carrers on s'espavilava eren salvatges per disseny. La indústria que va conquerir anava a vèncer-lo primer. Indoctrinats pels mateixos sistemes vampiros, vam aprendre a lloar aquells disposats a sacrificar la humanitat —ja sigui la seva o la d'altres— per escalar des del fons cap amunt. La dialèctica opressor-oprit pot ser curiosa així. Si no vas amb compte, comences a convertir-te en el monstre del qual fugis.

Segons un anunci de la NFL, Jay-Z encapçalarà l'espectacle de la mitja part de la Super Bowl del 2027 al febrer. Ha assolit un nou cim. No és el primer raper a tocar a l'espectacle de la mitja part, sinó el primer acte amb el poder de connectar-se a aquest lloc tan cobejat. L'actuació fins i tot venia amb un sou de 25 milions de dòlars, si es compta l'acord del 2019 que la seva agència d'entreteniment Roc Nation va aconseguir per contractar la cartellera anual de la Super Bowl de la NFL. El joc s'ha de vendre, com diu la dita. I aquesta vegada, un veritable jugador va poder establir les regles del joc. Després de set anys comissariat el talent —i impulsant el rap al capdavant d'una manera sense precedents—, està preparat per posar la proverbial ploma al seu barret de Yankees. Tanmateix, la resposta del hip-hop ha estat ambivalent. Alguns de nosaltres no sabem si volem aplaudir a poc a poc o barallar-nos amb el déu.

Tant si es veu com un assoliment màxim com la culminació d'un acord que va fer de Jigga la «cara negra» perfecta per rentar la imatge tacada de la NFL —segons el relat recent de Colin Kaepernick (comentaris als quals Jay-Z no ha respost)—, depèn en última instància de quina versió de la història l'estafador més valuós del hip-hop pot vendre de manera convincent. Com l'aigua per a una balena.

Tot just sortint d'una crisi de relacions públiques ell mateix, Jay-Z ha estat immers en la seva pròpia campanyes de canvi de marca enguany. Això segueix les denúncies de violació recents retirades fetes en una demanda civil que nomenava Jay-Z i Sean «Diddy» Combs com a codefensats. (Jay-Z va negar amb fermesa les acusacions des del principi i va emprendre una demanda per difamació i extorsió contra l'advocat presentador, Tony Buzbee, que també va ser desestimada recentment per un tribunal d'apel·lació. Combs també va negar les acusacions contra ell i va ser condemnat a més de quatre anys de presó per càrrecs relacionats amb la prostitució.) Superar una campanya de difamació pública tan important va donar un nou significat al 30è aniversari de Reasonable Doubt . «Ja hem jugat prou defensa, el 2026 és tot atac», com va dir a l'editor associat sènior de GQ Frazier Tharpe al març. Així que va tornar a posar els dièresis sobre el seu nom triat. Va tallar les trenes de Basquiat deixades créixer tant per a la seva filla, Blue Ivy, com per al seu oncle difunt. I va omplir el Yankee Stadium tres nits seguides.

Aquest era el missatge subjacent del seu freestyle antiprotesta la primera nit. Amb una confiança vanidosa, va respondre a la reacció per haver fet que la seva reedició en vinil estigués disponible exclusivament a Target enmig d'un boicot negre de base per combatre la reversió de la política DEI del minorista.

«Diu que em vaig vendre. Sí, em vaig vendre. Tres nits. Vaig vendre tot el Yankee Stadium», va rapejar a cappella com a preludi de «Politics As Usual».

Hi ha aquesta idea errònia que la recuperació de la imatge de Jay-Z està estranyament fora de lloc. Està reforçada per la creença que sempre ha estat inconscient del que pensa el públic en general. S'ho pot permetre. Però la veritat és que sempre ha estat molt atent i obertament sensible a la crítica, tant si és de naturalesa cultural com personal. Quan es va comparar amb «Che Guevara amb joieria / Són complex» a «Public Service Announcement (Interlude)», va ser en resposta directa a l'antiga periodista de Village Voice i Vibe Elizabeth Méndez Berry, qui el va provocar a considerar les contradiccions que va exposar lluint una peça de Jesús incrustada de diamants sobre una samarreta amb la cara del revolucionari cubà. «La peça estava colpejant el Che Guevara al cap», va dir recentment Méndez Berry a Joel Anderson de The Ringer . «El comunisme i el capitalisme xocant a cada pas».

Quan Harry Belafonte va criticar Jay i Beyoncé pel seu nom el 2012 i el 2013 per criticar les celebritats negres per «girar l'esquena a la responsabilitat social», Jay va respondre. «La meva presència és caritat», va dir en una entrevista amb el periodista de hip-hop Elliott Wilson. La seva resposta també va aparèixer en les reformes de la justícia penal que va impulsar per abordar les taxes desproporcionades d'incarceració a la comunitat negra. Fins i tot Decoded , el seu llibre del 2010 escrit amb dream hampton, va ser un explicador en primera persona destinat a contextualitzar les seves lletres amb les notes al peu de la seva experiència viscuda.

La seva última incursió explicativa, el documental de HBO de vuit episodis Jay-Z in 8 , el vincula amb l'antic fundador de Def Jam i productor/guru Rick Rubin. Situats adequadament en l'entorn auster de l'antiga borsa de valors de França, s'asseuen l'un davant de l'altre per a sessions d'escolta profunda de la discografia de Jay destinades a desencadenar revelacions. Torna a tractar el moment del Che Guevara. Parla del que significava enfrontar-se al seu pare —que va abandonar la família quan Jay tenia 11 anys— just un mes abans de la seva mort. Parlen de trauma generacional i secrets familiars. Fins i- tot omple alguns detalls no redactats de la seva època de venedor. Sobretot, fa tic-tacs i mou el cap al ritme com el Rainman del rap, fullejant volums emmagatzemats de lletres cèlebrement compostes i memoritzades sense haver tocat mai un bolígraf.

Ningú fa aquest ball entre dualitats millor. Codificant actuacions per a aquells que ho van viure. Traduint rimes per a aquells que consumeixen des d'una distància privilegiada. Aquesta doble consciència duboisiana és el que el fa un venedor tan articulat del somni americà, un artista de propaganda per a l'excel·lència negra i les explotacions capitalistes.

Per a en Jay, creuar no va arribar a través del rap. Va arribar a través dels seus moviments extracurriculars. Els patrocinis de marca. Les col·laboracions lucratives. Pròpiament, es va convertir en un corredor cultural. El porter que lliura la clau d'entrada al millor postor. Va tenir un paper clau en el desbloqueig de l'acord Nets-NBA per al promotor Bruce Ratner que va fer del Barclays Center el catalitzador per gentrificar Brooklyn. Jay va obtenir una participació minoritària (0,67 per cent); els residents de llarga data de Brooklyn van ser desplaçats. Va donar cobertura a Roger Goodell i la NFL per esquivar les protestes de Colin Kaepernick en nom de l'Amèrica negra. Els propietaris multimilionaris de la lliga van rebre un passi; la injustícia racial va rebre eslògans performatius i iniciatives benèfiques buides.

«Una i altra vegada, en Jay és qui utilitzen els blancs poderosos per callar les protestes dels negres perquè puguin guanyar més diners junts», va dir recentment l'antic periodista de hip-hop Touré, comparant Jay-Z amb un negre de casa que s'alinea repetidament amb l'estructura de poder blanca mentre afirma representar l'ascens de la gent negra. La mateixa conclusió és extreta per l'important assagista de vídeo F.D Signifier, que categoritza Jay-Z com a part de la «classe de mala direcció negra».

Però la condemna més gran prové en realitat del mateix Jigga. En l'últim episodi de Jay-Z in 8 —el documental que va coproduir executivament—, Jay també critica els anomenats estafadors de races i negres de casa que actuen com «extorsionistes» que «van a un lloc i diuen: Vols el nostre suport? Dona'ns els diners». És com si no s'adonés de quant s'assemblen les seves pròpies accions al comportament que està mirant de reüll. «No ho aconseguim com a raça junts», diu. «Ho aconseguim lentament per separat, però no és un esforç concertat per alinear els nostres poders i les nostres finances per beneficiar la nostra comunitat».

Podríem culpar a en Jay, però com va rapejar una vegada a «P.S.A.», no va inventar el joc. Ell «només va tirar els daus, intentant aconseguir una mica de canvi». Quan trepitgi l'escenari de la mitja part de la Super Bowl a l'estadi SoFi l'any vinent, jugarà amb una butxaca plena de diners de la casa.

NPR no ofereix ni accepta diners per a cobertura o entrevistes. Qualsevol persona que faci una oferta o sol·licitud d'aquesta mena no és empleat de NPR ni representa NPR.