L'home que va estimar a la gran escriptora i a l'anciana sense memòria en la qual es va convertir

John Bayley, el marit d'Iris Murdoch, li va dedicar ‘Triava per a Iris’, una visió de la seva esposa més enllà del literari que es complementa bé amb les reedicions de l'autora de 'La mar, la mar'

Tatiana Tîbuleac: “Ser alcohòlic no et farà millor escriptor, periodista o pintor encara que s'hagi venut el contrari”

Oblidar qui som és, potser, el trastorn associat a l'edat més temut per la nostra espècie. Segons dades de l'Organització Mundial de la Salut (#OMS) , en 2021 hi havia 57 milions de persones a tot el món afligides de demència; d'aquestes, es calcula que entre un 60% i un 70% del total correspon a la malaltia d'Alzheimer. Aquesta és, per a molts, la patologia més cruel, que en si mateixa no és la més mortífera, però 'mata' allò que ha constituït a l'individu al llarg de la seva vida, la seva identitat, la seva memòria, els seus costums; a més de dinamitar l'existència dels qui estan al seu costat.

Quan el malalt és algú que s'ha dedicat al treball intel·lectual o literari, perdre la memòria pot semblar encara més pervers. Tantes lectures, tanta anàlisi crítica, per a acabar oblidant fins al seu nom. I, no obstant això, succeeix, perquè la malaltia ens iguala a tots, pobres i rics, macos i lletjos, savis i profans. Això és el que li va ocórrer a la gran escriptora i filòsofa angloirlandesa Iris Murdoch (Dublín, 1919 - Oxford, 1999), educada a Cambridge i Oxford, i autora de novel·les tan importants com La mar, la mar (Premi Booker 1978), La campana (1958) o El príncep negre (1973).

Qui estava al seu costat era John Bayley (Lahore, 1925 - Lanzarote, 2015), escriptor, crític literari i professor de Filologia anglesa a Oxford, o, per al que ens concerneix, el marit d'Iris Murdoch des de 1956 fins a la seva mort. Ell es va ocupar de cuidar-la quan, a mitjan anys noranta, va començar a patir els primers símptomes de l'alzheimer. Després de la seva defunció, va publicar Triava per a Iris (1999; Elba, 2025, trad. Fernando Borrajo), un memoir en el qual relata tota la seva història junts. A aquest llibre li van seguir dos més, Iris i els seus amics (1999), que Aliança va publicar en castellà, i Widower’#s House (2001).

La noia de la bicicleta

En els seus anys de postgrau, Bayley li va tirar l'ull a una desconeguda a la qual va veure passar en una bicicleta. Si més no ho esperava, la hi va tornar a trobar, aquesta vegada cara a cara i sense rodes pel mig: una professora els va presentar a Oxford. En aquells dies, ella tenia 34 anys i ja exercia com a docent en el Departament de Filosofia, mentre que ell, sis anys menor, encara era un “jove prometedor” del Departament de Filologia. Insegur, estava convençut que ella mai es fixaria en ell, però les circumstàncies es van encarregar de creuar-los de nou. Tímids tots dos per als assumptes del cor, el seu festeig va mancar del romanticisme a l'ús, però la complicitat es va anar reforçant.

Iris no era una dona maca ni atractiva, segons el parer de Bayley, per això ho desconcertava en certa manera l'atracció que despertava en ell, al mateix temps que li…