Alarma democràtica i raons de fons
Fa uns dies, el president del govern espanyol va anunciar que presentaria a convalidació davant la Diputació Permanent el text dels decrets llei que havien estat rebutjats al Congrés dels Diputats perquè no es podia admetre que els drets de la ciutadania fossin, literalment va dir, trepitjats al Parlament . Més enllà de l’evident frau de llei de l’operació, la gravetat del significat de la frase és òbvia. Només quan els parlaments produeixen un contingut normatiu que està en sintonia amb el que proposa el poder executiu s'ha d'entendre que aquest contingut està legitimat? Només quan aprova les mesures que el govern pretén adoptar, suposadament en benefici del bé comú, hem de considerar que la democràcia està dotada de fonament moral?
És evident que la història ens ha demostrat reiteradament, i en alguns casos de manera dramàtica, fins a quin punt la majoria pot no tenir raó . Però, en el cas que ens ocupa, la realitat és tossuda: no només aquelles majories parlamentàries que podien sostenir d'alguna manera l'acció de govern han quedat desarticulades amb el pas del temps, sinó que, a més, la perspectiva que dibuixen les enquestes sobre la composició parlamentària després de les eleccions és encara més contundent en el mateix sentit.
Una enorme majoria social no està d'acord amb les solucions que es proposen per a un problema sobre el diagnòstic dantesc del qual tothom està d'acord . L'habitatge ha emergit com a problema més enllà de la situació personal d'una majoria de propietaris al nostre país, perquè dibuixa un futur desesperançador per a les noves generacions (també per a alguns dels que ja no són tan joves), que no poden accedir amb unes mínimes garanties d'èxit a un mercat de l'habitatge tensionat, desequilibrat i exigu. Les solucions que ara (ara, i no abans) proposa el govern, en canvi, són percebudes més com un problema que no pas com un mecanisme per pal·liar l'emergència habitacional, de manera que aquest ha reaccionat amb el despropòsit més gran: desautoritzar la representació popular.
A l'alarma provocada per les declaracions s'hi afegeix el fet que la reacció és pura hipocresia: la divisió de les mesures en dos decrets no manifestava altra cosa que la voluntat del govern que el segon, el de la pròrroga forçosa, fos rebutjat, cosa que ha tornat a posar de manifest la demora a tornar-lo a presentar per a la seva convalidació ara que el Parlament ja està dissolt . Fins i tot la nova redacció del primer posa ben clarament de manifest la certesa del rumor que circula: les pressions que ha patit el grup parlamentari de Junts perquè votés en contra si no volia veure ajornat o fins i tot contradit un resultat favorable al Tribunal Constitucional en relació amb l'amnistia. Ni tan sols del primer decret, en la seva formulació inicial, els mateixos que el proposaven pretenien que s'aprovés.
