Boots Riley, el cineasta comunista que ha portat la revolució a Sitges
En un Hollywood on socialisme és una paraula tabú i fins i tot Paul Thomas Anderson es resisteix a parlar de política després d'haver fet una pel·lícula tan política com Una batalla rere l’altra, directors com Boots Riley (Chicago, 1971) són una rara excepció. "Per si no resulta evident veient la meva pel·lícula, soc comunista i crec que el poble hauria de controlar democràticament la riquesa que genera el treball. I per canviar les coses, òbviament és necessari lluitar. Necessitem vagues generals", ha afirmat aquest dimarts al Festival de Sitges després de presentar-hi la comèdia fantàstica I love boosters. En un festival on el consens estètic d’aficionats i cineastes se situa en el color negre, Riley destaca per un acolorit i atrevit sentit de la moda que delata el seu passat com a músic de hip-hop i líder de la banda The Coup, projecte que ha quedat en segon pla arran de l’èxit de la seva primera pel·lícula com a director, Sorry to bother you (2018). El cinema de Riley, de fet, és igual de singular que ell: una combinació exuberant de comèdia surrealista, música negra, ciència-ficció i anàlisi marxista. Com I love boosters, un Ocean’s eleven anticapitalista i afroamericà en què tres dones que pispen roba a botigues de luxe planegen un gran cop contra l’empresa d’una poderosa dissenyadora. “Als Estats Units hi ha un procés de demonització del que nosaltres anomenem boosters, que són gent que viuen de robar en botigues de roba i revendre-la més barata –explica Riley–. Els sindicats de policia van pagar campanyes de publicitat i van filtrar històries falses als mitjans per pintar-los com l’escòria de la societat. Jo volia posar la gent del seu costat, i d’aquí la idea de fer una pel·lícula d’atracaments, perquè són excitants i el públic sempre vol veure triomfar els lladres que desafien el sistema”. La pel·lícula introdueix sense complexos argumentacions sobre lluita de classe i materialisme dialèctic en un delirant patchwork cinematogràfic amb gratacels inclinats, dimonis que absorbeixen l’ànima a través del cunnilingus, enginys fantàstics que “acceleren la contradicció” i una desfilada de moda que culmina en una vaga general. “No soc un d’aquells artistes a qui no els importa si el que fa li agrada a la gent. No, jo sí que vull arribar a la gent –reconeix–. L’art és comunicació, vull compartir les idees que m’apassionen. Faig música o cinema per transmetre aquestes idees, i si no puc, doncs no faré art. No vull fer cinema només per ser cineasta”. Riley és fill d’una parella d’activistes socials, i dels 15 als 20 anys va militar en una organització comunista, el Partit Progressista del Treball, i mentre era a l'institut va organitzar una protesta contra les retallades educatives que va mobilitzar milers d’estudiants.
