Isabel Allèn adverteix de la tendència a idealitzar governs totalitaris: «Em sembla aterridor»

Només unes hores després que Isabel Allèn s'alcés amb el 75 Premi Planeta amb la novel·la 'L'hora abans de l'alba', l'escriptora encara li costa assimilar l'ocorregut. El relat, que és la quarta novel·la dins del cicle iniciat amb 'La ... casa dels esperits', torna a #centrar els traumes sorgits després de la irrupció de la dictadura xilena, una grotesca realitat que Allèn va haver de viure en primera persona i que la va obligar a fugir del seu país amb tot just 30 anys, amb dos fills, i havent de renunciar a una vida acomodada. 50 anys després, aquell malson, diu, té l'aire de #tornar a produir en qualsevol part del món i no ha dubtat a advertir que idealitzar governs totalitaris sempre és un error: «Em sembla aterridor perquè ho vaig viure i sé el mal que pot fer . A mi m'importa molt la democràcia, perquè l'he perdut, i sé el necessari que és protegir-la», asegura.la escriptora, que viu als Estats Units des de 1988 , ha viscut prou per a saber que tot és cíclic i que no hi ha dictadura que aguant el pas del temps. «Com vénen, es van, això és cert», va dir. Per tant, això vol dir que les democràcies també vénen i es van, per la qual cosa no cal temptar a la sort i #responsabilitzar del temps que et toca viure. «El temps funciona com una espiral ascendent. Tot torna, però per sort no perdem drets, el progrés és irrenunciable. No obstant això, cal anar amb compte. Avui hi ha una tendència a idealitzar governs totalitaris amb personatges com Trump, que tenint totes les falles humanes, es converteixen en ídols d'una majoria», va assenyalar tant ahir després de rebre el premi com aquest matí, amb l'adrenalina de la nit del premi una mica més relajada.la escriptora s'ha hagut de tornar a posar en la pell d'Alba, l'única supervivent de 'La casa dels esperits', una jove de 20 anys que ha hagut de sofrir la violència, humiliació i indignitat dels difícils anys de la dictadura. Recordar els anys més negres del seu país li ha obligat a #enfrontar a molts esperits. «Vaig haver de tornar enrere a revisar moltes de les coses que em van passar a mi. Des dels 30 anys he viscut en un estat de memòria , tractant de mantenir viu el record del meu país. Xile mai està esmentat en la novel·la, però es pot endevinar que aquesta és la terra, a la qual sempre torno», va assegurar.Segons va afirmar, alguna cosa hi havia en l'aire que la va cridar per a escriure aquesta conclusió de 'La casa dels esperit'. «Aquest és un moment en què veig que el món perilla. Jo podria haver escrit aquest llibre en 1985, però totes les circumstàncies es repeteixen. Em sembla extraordinari que tant Sergio (finalista del Planeta), com jo hàgim escrit una novel·la sobre la repressió, d'un lloc on impera l'absència de llibertat. És clar que el tema està en l'aire», va afegir.Sobre si tem que, després del govern de Trump i la demonització de l'immigrant, hagi de tornar a #exiliar, Allèn afirma que ara les circumstàncies són molt diferents.

«En la dictadura militar, podien detenir-te al carrer i desaparèixer per sempre. Llavors tenia nens petits que depenien de mi i no m'ho podia permetre. Ara és diferent, sóc vella, tinc recursos, i si em detenen, coix al meu gos i al meu tercer marit i em vaig. Tinc un temor polític, visceral, moral, però no el físic de quan tenia 30 anys», aseguró.la escriptora salta a l'editorial Planeta després de tota una llarga trajectòria en Plaza & Janés, de Penguin Random House . Aquest salt entre els dos grans grups editorials en llengua espanyola ja es va produir en 2019 quan Javier Cercas va guanyar el Planeta. Allèn no va dubtar a assenyalar que si es va decidir a #presentar al premi va ser per a guanyar prestigi i lectors. «És el premi més important en llengua espanyola i volia formar part del selecte grup de guanyadors. Per a mi no és molt diferent a guanyar el Nobel ».Tancament del universoAunque 'L'hora abans de l'alba' podria #llegir com el tancament del cercle de 'La casa dels esperits', Allèn assegura que no ha de #llegir com una continuació per se «o els lectors es decebran». L'escriptora va assegurar que es pot llegir de manera independent, sense necessitat de llegir les altres parts. «Aquí Alba torna a la casa, que és com una metàfora d'un país, que ara està completament buida. És l'única supervivent i allí dins reviurà les ferides d'aquells anys», comentó.la escriptora assegura que la literatura té un poder enorme per a capturar el passat, reviure'l, analitzar-lo i fins i tot de sanar ferides. «Des de fa dècades se m'acosten lectores per a dir-me que gràcies a la novel·la van tornar a connectar amb les seves mares, que feia vuit anys que no parlaven. Els meus llibres s'han traduït a 42 idiomes i funcionen perquè parlo d'emocions i relacions, i són universals, tothom sent el mateix», insistió.la autora de 'Eva Luna' va començar a escriure la novel·la el 8 de gener, una mania que l'acompanya des del principi i amb la qual aconsegueix disciplina. «Les acabo a l'octubre, novembre i llavors la meva família feta de menys que no em tanqui i estigui a tot arreu», fa broma. Allèn segueix així aquest esquema que li ha ajudat a afermar la seva escriptura, que assegura que pot ser que s'hagi fet menys barroca, però que continua perseguint els mateixos temes. «Amb aquesta novel·la he descobert que hi ha un fil conductor des que era petita, que era la paraula escrita. Des dels 5 anys llegeixo, en una casa en què no hi havia llibres per a nens. Després va ser periodista i després novel·lista. I no he canviat tant des del cop d'estat. Encara m'agraden les mateixes coses, no he canviat, i en l'escriptura tampoc, torno i torno a certs temes». Els seus herois i heroïnes, comenta, sempre s'assemblen. «Una cosa que m'obsessiona com a escriptora és aquesta gent anònima que en els moments més crítics troba el coratge, el valor de marcar la diferència. Perquè ho vaig veure en els moments més crus de la dictadura . Hi havia molta gent solidària, que ajudava als altres.

També hi havia qui traïa, això és cert, però això forma part de la vida. L'edat no et fa més savi, et fa més del que ja ets», conclou.Sergio Hernández i la seva «orfandat» de la Guerra CivilSergio Hernández va quedar finalista amb la novel·la 'L'enyorança' una obra que descobreix a l'Antonio Machado més humà en els difícils anys del seu exili, però ho fa a partir d'una història d'amor de Julia, una jove de 18 anys que en una manifestació en 1959 es refugia de la policia a la casa d'un desconegut, un traductor francès del qual s'enamorarà i marcarà la resta de la seva vida fins a descobrir la seva implicació en un pla per a matar a Machado. «He escrit aquesta història des de les entranyes, des d'un sentiment d'orfandat respecte a la Guerra Civil. A la meva casa ningú explicava res, els meus avis no la van viure i les meves besàvia només tenia anècdotes costumistes ni tenia avis que expliquessin històries, així que des de petit vaig sentir certa orfandat sobre aquest tema», comenta.L'any 2022, l'escriptor estava signant per primera vegada a Sant Jordi amb Planeta Còmic. En una de les pauses, una companya de l'editorial li va comentar entre signatura i signatura que ella solia #manifestar a la fi dels 70 en el barri Gòtic. Eren manifestacions il·legals i quan arribava la policia, alguns veïns, que no la coneixien de res, l'acollien fins que es calmaven les aigües. «La història em va volar el cap. En aquest moment estava escrivint una altra novel·la, però aquesta història em va obsessionar. No me la podia llevar del cap i vaig decidir unir-la a la història de l'exili d'Antonio Machado, que sempre m'havia interessat», afirma. Hernández fa el salt del còmic i la novel·la juvenil a la novel·la 'literària', alguna cosa que assegura ha fet de manera natural. «Vaig començar a escriure per a demostrar que era escriptor, però mai m'havia preguntat quin tipus d'escriptor volia ser. Amb aquesta novel·la ho he descobert, fins i tot m'ha canviat per complet com a persona i fins pot ser que em canviï la vida amb aquest reconeixement», va concloure.