Sánchez arrasa a "La Revuelta" i manté l'esperança del PSOE

Després de 9 anys d’exili, el diputat Lluís Puig va poder tornar ahir a seure al seu escó del Parlament. La seva emoció va contrastar amb la fredor amb què va ser rebut pel grup socialista, al capdavant del qual no hi va haver el president Illa, potser perquè una cosa és haver-se convertit a la fe de l’amnistia quan el seu amic Pedro Sánchez ha necessitat Junts per ser investit com a president i l’altra aparèixer al costat d’algú que no ha passat per la presó i que durant nou anys ha estat caracteritzat com a “pròfug” (en realitat, de pròfug res, perquè els exiliats han estat sempre, des del primer dia, a disposició de la justícia belga (o alemanya o italiana en el cas de Puigdemont). Però mentre l’amnistia acaba d’aplicar-se i tanca el capítol del 2017, la precampanya electoral espanyola ha entrat definitivament al segon quart del segle XXI. Ahir al vespre, Pedro Sánchez va anar a La revuelta, de TVE. I saben una cosa? Va arrasar en audiència: a Catalunya el van veure de mitjana més de mig milió de persones, amb puntes de més de 600.000 espectadors. Durant una hora i tres quarts, de cada 100 televisors encesos, uns 35 tenien posada l’entrevista. Les dades d’Espanya són semblants: un 34% d’audiència, el rècord històric absolut de La revuelta en els seus dos anys d'emissió, superant l'anterior marca, que tenia Rosalía (20,4%). Compte amb la dada. És veritat que la popularitat no són vots, però una audiència així és el somni de qualsevol director de campanya electoral. Indica que Sánchez genera expectativa televisiva i no la decep. Com observa avui la Mònica Planas, Sánchez hi va anar vestit amb camisa i pantalons texans, que és la nova pana socialista, va aprofitar per col·locar tots els seus missatges i va tenir preparades rèpliques brillants: “Té la seva èpica, això de ser l’aldea gal·la, Ja, ja, ja. Bé, a veure. En tot cas, si insulten, doncs allà ells. M’insulten de totes les maneres. Es recorden de la meva mare? Ja, ja. Jo també em recordo de les seves, quan apujo les pensions o quan apujo el salari mínim interprofessional”. L’equip de Sánchez és molt bo i ell, per a aquestes coses, també. Perquè una cosa és que un polític vagi a un programa d’entreteniment, que això ja és un clàssic, i una altra és que entretingui i no decaigui. Ahir jugava a casa, sí, però Sánchez domina els codis i els tons. És el favorit en un cara a cara amb Feijóo. Els deia que la precampanya ens ha fet entrar a la segona meitat del segle XXI. El big data domina: que si aliances al Senat per assegurar-se les ⅗ parts dels escons i dominar els nomenaments al TC, que si en determinades províncies la resta de la llei electoral pot donar un escó per unes dècimes, i la IA. Cares socialistes conegudes diuen el pitjor d’elles mateixes i ho rematen amb un “soc esquerranós”. És IA al servei del PP. Ho diu a sota, en una lletra gairebé il·legible. Esmolin les seves eines cognitives, perquè, avui en dia, veure ja no és creure. Quina capacitat té tot aquest xou de canviar el vot? No se sap, però si els partits ho fan, amb la quantitat de diners que es gasten en prospectiva electoral, és que funciona o pot funcionar. Es tracta de mantenir la iniciativa, fer anar l’altre a remolc, encertar el to, mantenir-lo i arribar al dia de les eleccions amb la millor intenció de vot. Pensar ràpidament, executar ràpidament i la perfecció. Des d’aquest punt de vista, la campanya promet. Bon dia.