El pla d'un príncep saudita el 1977 per portar un iceberg mil·lenari als deserts

Octubre de 1977, un príncep saudita aconsegueix que un tros de gel mil·lenari viatgés des d'Alaska fins a una universitat situada a la meitat dels Estats Units. Per a moure-ho van fer falta bussos, un helicòpter, un avió i un camió refrigerat. El seu propòsit era demostrar que la humanitat podia solucionar part dels seus problemes de proveïment d'aigua remolcant icebergs gegantescos des de l'Antàrtida fins als deserts d'Orient Pròxim. L'operació va reunir científics de 18 països i va obrir un debat sobre una de les propostes d'enginyeria més extravagants del segle XX. Perquè el gel va arribar a Iowa, l'iceberg gegantesc mai va aconseguir l'Aràbia Saudita i aquella demostració va acabar amb un desenllaç difícil d'inventar.

Un iceberg en el lloc més improbable. L'escena va tenir lloc en Ames, una petita ciutat universitària de Iowa, a milers de quilòmetres de les regions polars. Allí, entre el 2 i el 6 d'octubre de 1977, es va celebrar la primera Conferència Internacional sobre la Utilització d'Icebergs , organitzada amb el suport del príncep Mohammed Al-Faisal . Per a rebre als participants, els seus promotors havien transportat des de la glacera Portage, prop d'Anchorage, un bloc de gel d e aproximadament 1,1 tones , encara que algunes cròniques posteriors van elevar la xifra fins a les dues tones.

Segons les reconstruccions de l'època, un equip de bussos va intervenir en la seva extracció, un helicòpter el va treure de l'aigua i posteriorment va viatjar amb avió i camió refrigerat fins a la universitat. El cost d'aquella demostració es va situar entre 5.000 i 7.500 dòlars , depenent de la font. Era una operació desproporcionada per a portar gel a una ciutat estatunidenca, però perfectament calculada per a cridar l'atenció sobre un projecte molt major.

Portar l'Antàrtida al desert. Mohammed Al-Faisal pertanyia a la família reial saudita i havia estat estretament vinculat al desenvolupament de les infraestructures de dessalinització del seu país. l'Aràbia Saudita disposava d'enormes recursos petroliers, però havia d'invertir grans quantitats d'energia i diners per a convertir l'aigua de la mar en aigua apta per al consum.

El creixement demogràfic i l'expansió urbana augmentaven la pressió sobre aquell sistema, la qual cosa va portar al príncep a explorar alternatives . El seu raonament partia d'una observació senzilla: cada any, gegantescos blocs d'aigua dolça es desprenien de les glaceres i acabaven #fondre en l'oceà. Si era possible interceptar-los i transportar-los fins a regions àrides, aquelles muntanyes flotants podien #convertir en reserves d'aigua potable de dimensions extraordinàries.

Una idea de 100 milions de dòlars. El pla d'Iceberg Transport International, l'empresa impulsada pel príncep, contemplava seleccionar un iceberg antàrtic d'aproximadament 100 milions de tones i remolcar-lo milers de quilòmetres fins a la península aràbiga. Per a reduir la pèrdua de gel durant la travessia, els enginyers proposaven embolicar-ho amb materials aïllants, inclosos teixits i plàstics, i utilitzar potents remolcadors capaços d'arrossegar semblant massa a través de l'oceà.

Els càlculs presentats llavors estimaven un viatge d'uns vuit mesos i un cost pròxim als 100 milions de dòlars . Fins i tot acceptant una pèrdua del 20% del seu volum durant el trajecte, els seus defensors consideraven que l'aigua obtinguda podria competir econòmicament amb la dessalinització. El príncep va arribar a anunciar que esperava disposar d'un iceberg enfront de les costes saudites en un termini de tres a cinc anys .

Dos-cents científics i una bogeria molt seriosa. La conferència de Iowa va reunir uns 175-200 participants de 18 països, entre ells glaciólogos, enginyers i especialistes en recursos hídrics. La Universitat Estatal de Iowa va participar en l'organització a través d'investigadors com Abdo Husseiny, mentre la National Science Foundation va aportar 25.000 dòlars i el príncep altres 50.000 per a finançar la trobada. Les discussions van abordar qüestions fonamentals : com controlar la velocitat de remolc, quins materials podien protegir el gel, quant volum es perdria durant el viatge i quines conseqüències ambientals tindria estacionar un iceberg gegantesc prop d'una costa desèrtica.

També es van plantejar projectes per a portar aigua antàrtica a Califòrnia i altres regions afectades per la sequera. Aquella reunió es va celebrar el mateix any en què Nacions Unides havia organitzat la seva primera gran conferència mundial sobre l'aigua, reflex d'una preocupació creixent per la disponibilitat futura d'aquest recurs.

El problema: arribar amb alguna cosa més que una corda. Les dificultats no van trigar a arribar. Els icebergs antàrtics podien resultar relativament apropiats per al remolc per la seva forma tabular, però havien de travessar milers de quilòmetres d'oceà, #enfrontar a corrents poderosos i aconseguir aigües progressivament més càlides. Wilford Weeks, investigador del laboratori estatunidenc especialitzat en regions fredes, va llançar un advertiment d'allò més precís: en superar l'equador, els remolcadors podien acabar arrossegant únicament una corda.

La frase resumia el temor al fet que el gel es fongués o fragmentés abans d'aconseguir la seva destinació. A això se sumaven els problemes de construir un aïllament eficaç, disposar de vaixells prou potents i gestionar l'aigua obtinguda una vegada que l'iceberg arribés a la costa. La magnitud d'aquells obstacles va impedir convertir les estimacions inicials en una operació comercial viable.

L'aigua del futur va acabar en els gots. Mentre els especialistes discutien com traslladar milions de tones de gel fins a l'Aràbia Saudita, la demostració preparada per a impressionar-los va tenir una destinació molt més domèstica . El bloc arribat des d'Alaska va ser fragmentat i part d'aquell gel va acabar en les begudes dels assistents, segons va documentar TIME a l'octubre de 1977.

Algunes reconstruccions descriuen gots de nèctar d'albercoc i grans recipients de ponx refredats amb fragments glacials, mentre The New York Times, citat posteriorment per la historiadora Ruth Morgan, va recollir el cas d'una parella que va acudir amb bosses, una galleda i un picahielos per a #emportar una porció a casa . L'antiguitat del gel es va estimar en milers d'anys , amb xifres que oscil·len entre 4.000 i 10.000. L'absurd contrast, no n'hi ha dubte, resultava revelador: un projecte concebut per a transformar el proveïment mundial d'aigua havia aconseguit... oferir uns glaçons extremadament cars.

Mig segle #negar a #fondre. La veritat és que el príncep Mohammed Al-Faisal mai va aconseguir remolcar un iceberg antàrtic fins a l'Aràbia Saudita i va morir en 2017 sense veure materialitzat el seu projecte. No obstant això, la proposta va continuar reapareixent durant les dècades següents. L'enginyer francès Georges Mougin , vinculat a les recerques originals, va reprendre els càlculs mitjançant simulacions informàtiques en 2011, mentre una empresa d'Unió dels Emirats Àrabs va anunciar en 2017 la seva intenció de traslladar icebergs des d'aigües antàrtiques fins al golf Pèrsic.

També van sorgir propostes relacionades amb la crisi hídrica de Ciutat del Cap en 2018, encara que cap va aconseguir establir un sistema operatiu de transport d'aquestes dimensions. Els avanços en materials, navegació i modelització han permès revisar alguns dels problemes originals, mentre els costos, els corrents oceànics i les conseqüències ambientals continuen plantejant enormes interrogants.

Així, gairebé mig segle després d'aquella conferència, la humanitat continua buscant noves fonts d'aigua dolça. L'únic iceberg que Mohammed Al-Faisal va aconseguir portar a la seva destinació va acabar complint una missió bastant més mundana: refredar les begudes dels qui somiaven amb portar l'Antàrtida fins al desert.

Imatge | PXHere , #ADN

En Xataka | Aquest iceberg tenia una grandària que superava a la Comunitat de Madrid. Ara està a punt de desaparèixer

En Xataka | El príncep de l'Aràbia Saudita es mareja en la mar, així que va encarregar un iot de 500 milions de dòlars per a arreglar-lo

- La notícia En 1977, un príncep saudita es va emportar d'Alaska un iceberg mil·lenari de 2 tones per a solucionar la crisi mundial de l'aigua. Va acabar posant gel als cubatas va ser publicada originalment en Xataka per Miguel Jorge .