El Montpellier venç el Bath per 32-14 amb un estil de rugbi tradicional i contundent
El Montpellier s'imposa al camp del Bath amb una victòria per 32-14 basada en la determinació i un estil de joc tradicional, superant un dels millors equips anglesos.
El Bath va tenir els seus moments en una derrota per 32-14, però el Montpellier va desplegar una determinació i astúcia a l'antiga per dominar-los al seu propi camp.
Ningú sap molt bé què fer amb l'orgia de assaigs que és el rugbi anglès avui dia. Les mans enlluernadores, les remuntades gairebé increïbles, les, ehm, defenses perplexes. Prova d'una nova dimensió de rugbi d'atac, incontenible i trepidant? O no te n'has de fiar?
El Bath s'ha trobat darrerament al centre del debat, i en aquesta derrota per 32-14 va recordar com se sent el rugbi quan se serveix amb un estil més tradicional, dur i brutal.
El Montpellier és realment un equip formidable. Van ser finalistes derrotats al Top 14 la temporada passada, la mateixa en què van succeir el Bath com a campions de la Challenge Cup, el torneig menor de la Champions Cup.
És tradicional en el primer cap de setmana d'aquesta competició treure conclusions precipitades sobre els estats respectius del joc en les principals nacions de rugbi d'Europa. Intentarem abstenir-nos-en aquí, però si el rugbi anglès hagués de treure cap conclusió sobre l'eficàcia de la seva versió del jouez, jouez tal com es ven actualment a la Prem, el Montpellier, actualment en una modesta meitat de la taula de la lliga francesa, va arronsar les seves amples espatlles i va superar un dels millors equips d'Anglaterra al seu propi camp de totes les maneres possibles.
Voleu jouer? Ho van fer amb el primer i el segon dels seus quatre assaigs, tot i que va ser la seva escapada a mig camí de la segona part la que millor va sintetitzar aquesta famosa traça francesa i va preparar no un altre assaig, sinó aquest fenomen gairebé inaudit en el rugbi anglès: el xut de falta a pal, el segon del Montpellier en el partit.
Això sí que era rugbi tradicional del de tota la vida. Adam Hastings va transformar un cop de càstig a la primera meitat per mantenir el Montpellier a quatre punts al descans. Aquest segon cop de càstig, poc abans de la hora de joc, va ampliar l'avantatge dels visitants en la mateixa ordre de magnitud. Mai no el van cedir.
El Bath va fer molt de rugbi, però una onada rere l'altra es va estrellar contra les roques d'aquelles espatlles dures. La indisciplina del Bath va ser una constant al llarg del partit, de vegades castigat en el ruc —on Alex Bécognée i Lyam Akrab en particular van ser desapiadats— i d'altres vegades dolorosament imprecís quan intentaven netejar els seus oponents d'una manera similar.
Els tres partits que el Bath ha jugat a la Prem aquesta temporada han produït 243 punts. El cap de setmana passat, en la derrota a Northampton, hi va haver 18 assaigs. Aquí en vam tenir sis, que amb prou feines és una escassetat de beneïdes coses, però el to de l'ocasió va ser molt diferent, més de crisol que de carnaval.
Sembla just assenyalar, sense extreure conclusions massa precipitades, que el rugbi francès ha demostrat aquestes darreres temporades que és on cal estar. De les dues alineacions, la del Bath s'assemblava molt més a l'equip que va guanyar la final de la Challenge Cup l'any passat (part del triplet d'aquella temporada, no ho oblidem) que la del Montpellier a l'equip que la va guanyar aquest any. En altres paraules, aquesta estava lluny de ser l'alineació titular del Montpellier.
I hi havia moltes trames secundàries més enllà de la habitual trifulca anglofrancesa. Anglesos a l'exili, tot i que autoimposat, van impressionar tant com degueren fer que Steve Borthwick anhelés que fossin aquí. Lennox Anyanwu, l'antic centre dels Harlequins, va fer el seu dret davant els seus dos oponents anglesos al mig del camp. La seva intromissió al final de la primera meitat hauria acabat en un assaig brillant si no hagués estat per una passada cap avant de Hastings.
Aleshores les seves mans suaus van intervindre en l'assaig que el Montpellier va anotar a l'inici de la segona part. Tan bon punt ho van fer, va entrar Billy Vunipola, només per recordar als anglesos quants números 8 tenen jugant a França. Almenys el jove Arthur Green, jugant a la base de la melé del Bath, va recordar a aquests mateixos anglesos que encara podria ser una altra opció a la qual recorregués Borthwick. La seva elecció, pas i esprint a través del marge d'un ruc li van valer al Bath aquest avantatge al descans, donant lloc al seu segon —i últim— assaig del duel.
El Bath hauria d'haver tingut un tercer assaig a l'inici de la segona meitat, quan Joe Cokanasiga no va poder agafar una passada senzilla per marcar al racó. Va ser símptoma d'un equip que sabem que és millor que això (no sigui que extraguem conclusions precipitades) però que, com el rugbi surrealista en què es troba immers a nivell domèstic, no sembla del tot segur de si està encertat o equivocat en aquest moment.
Fins i tot el mestre Finn Russell va haver de cedir el protagonisme al seu suplent internacional. Una vegada més, no treurem conclusions sobre aquesta actuació impecablement madura de Hastings contra el mestre —ajuda jugar darrere d'una melé com aquesta—, però Escòcia no tindrà cap reticència a convocar-lo pel fet de jugar a França.
Russell va patir el proverbial partit de dos meitats, brillant a la primera, però frustrat a la segona, enlloc més que quan la seva passada amb la punta dels dits va ser interceptada per Donovan Taofifenua per al segon assaig d'aquest últim, el tercer del Montpellier, just passada la hora de joc, per posar el Bath en un veritable problema.
Van saber aleshores, si és que no ho havien sentit ja, que això no era el pa de cada dia de la Prem últimament. Això era rugbi contundent. Resulta que encara funciona.
