Una exjutge de fallides analitza el pes dels préstecs estudiantils al seu nou llibre

Durant les gairebé tres dècades que la jutgessa Sarah Sharer Curley va presidir casos de fallida, alguns van ser especialment dolorosos de presenciar, segons va dir: com el d'una dona de 73 anys que va comparèixer davant seu el 2012 amb un saldo de préstec estudiantil de més de 584.000 dòlars.

El deute datava dels anys 70 i havia crescut al llarg de la carrera de la dona al sector públic, escriu Curley en el seu nou llibre, "The Price of Forgiveness: Debt, Bankruptcy, and the Future of Fairness in America". "Mai havia guanyat molts diners", va dir Curley, i en el moment de buscar alleujament del deute, la dona vivia en la pobresa, amb la Seguretat Social com a única font d'ingressos. Tot i així, unes lleis de fallida estrictes poden fer gairebé impossible cancel·lar els préstecs estudiantils.

Curley, la primera dona nomenada per al Tribunal de Fallides dels Estats Units per al Districte d'Arizona, va dir que era una història familiar.

"Permetem que els mercats financers assumeixin innombrables riscs, però ens neguem a permetre que un individu sigui absolt per triar cursar estudis superiors", va escriure Curley.

Curley es va jubilar el 2014. CNBC va parlar amb ella aquest mes sobre el seu nou llibre, en el qual descriu un sistema legal que sovint no dona als nord-americans endeutats la segona oportunitat que promet. El 2025, es van presentar més de mig milió de casos de fallida personal, un augment de gairebé el 50% respecte a tres anys abans, segons l'Oficina Administrativa dels Tribunals dels EUA.

L'entrevista ha estat editada i condensada per a més claredat.

Annie Nova: Què és el que la gent entén pitjor sobre aquells que es declaren en fallida?

Sarah Sharer Curley: La gent assumeix que les persones que es declaren en fallida estan cometent frau, intentant amagar actius i enganyant els creditors. Res més lluny de la realitat.

AN: I per tant, per què la gent acabava al vostre tribunal?

SSC: La gent està subjecta a molts esdeveniments inesperats. La gent no pot planificar sempre adequadament el següent terratrèمول, huracà o desastre natural. Però normalment és algú que perd la feina. També podria ser una malaltia que esdevé crònica amb costos mèdics que augmenten dràsticament en poc temps.

Els préstecs estudiantils són un altre motiu de preocupació. Les universitats cobren més pels títols bàsics, així com pels programes de postgrau. El cost d'una facultat de medicina durant quatre anys pot superar els 400.000 dòlars.

AN: Escriviu que moltes persones que es declaren en fallida no estan aturades; simplement viuen al dia. Què ens diu això sobre la nostra economia i mercat laboral?

SSC: Malgrat l'augment dels salaris que pregonen la majoria d'economistes, molta gent treballa com a autònoma independent. Reben pocs beneficis i tenen pocs drets. L'empresa no és responsable d'ells.

Altres individus poden estar treballant per a una empresa però troben que els salaris o beneficis són insuficients. Moltes persones es veuen obligades a treballar per a diversos empresaris per cobrir les seves necessitats setmanals.

Tot i que l'atur pugui ser baix, la qualitat de l'ocupació també és baixa.

AN: La història del vostre llibre sobre la dona de més de 70 anys amb un saldo de deute federal per estudis de sis xifres em va cridar molt l'atenció. Què va passar en el seu cas?

SSC: El govern federal no volia acceptar cap acord. Jo era l'encarregada de decidir si el seu deute seria cancel·lat o no. Però la jurisprudència que havia de seguir no era favorable a perdonar els deutes de préstecs estudiantils. Per tant, no tenia gaire flexibilitat per concedir-li alleujament.

No obstant això, li vaig reconèixer set anys de servei públic ajudant joves amb problemes al comtat de San Diego, ja que les persones en certs tipus de servei públic només tenen un període de reemborsament de 10 anys. Això significava que només hauria de tornar el deute durant tres anys més.

AN: Vaja. Per què el govern federal no acceptava cap acord amb ella?

SSC: El govern federal contracta despatxos d'advocats perquè el representin al tribunal de fallides, la qual cosa permet a aquests bufets una certa discreció sobre com procedir. Com a resultat, alguns despatxos d'advocats adopten posicions molt agressives.

En el cas de la dona de més de 70 anys, els advocats del bufet no la van creure quan va dir que no tenia actius i que vivia de la Seguretat Social. Però el despatx no va fer una investigació adequada. Jo la vaig trobar creïble.

AN: Sota l'administració del president Joe Biden, segons sembla, es va fer més fàcil per als titulars de préstecs estudiantils federals cancel·lar el seu deute en un procediment de fallida. Com és la situació actual?

SSC: Hi va haver intents per part del Departament d'Educació dels EUA d'establir plans de reemborsament per als deutors de préstecs estudiantils que no podien pagar els seus deutes. També hi havia la possibilitat que el Departament d'Educació acceptés perdonar almenys una part dels préstecs estudiantils.

No obstant això, un cop el Departament d'Educació va ser desmantellat el 2025, hi havia pocs empleats, si és que en quedava algun, capaços d'aprovar les modificacions del deute a través d'un dels programes oferts. Com a resultat, s'ha tornat més difícil arribar a un acord amb el Departament d'Educació.

AN: Al vostre llibre, descriviu la "gran i bonica llei" del president Donald Trump, aprovada el juliol del 2025, com un "atac" als deutors de préstecs estudiantils. Per què ho dieu? Espereu que la nova llei faci augmentar les declaracions de fallida?

SSC: La llei va crear límits federals de préstec poc realistes per als estudiants. Com a resultat, si un estudiant demana un préstec a una institució financera privada que no està garantida federalment, aquest préstec sovint s'oferirà amb un tipus d'interès més elevat.

Posem per cas que l'estudiant necessita un préstec de 300.000 dòlars per anar a la facultat de medicina. Si l'individu té una puntuació creditícia baixa, el seu tipus d'interès pot pujar fins al 16%, la qual cosa comporta un pagament de 5.017 dòlars al mes durant 10 anys, o 302.040 dòlars en interessos.

Aquestes despeses no són sostenibles per a la majoria d'individus. La taxa de declaracions de fallida probablement augmentarà.

AN: Escriviu que el deute mèdic és un altre motiu principal pel qual la gent necessita declarar-se en fallida. Podeu dir una mica més sobre això?

SSC: Hi havia moltes persones que van comparèixer davant meu que patien malalties cròniques. Les malalties cròniques són un problema perquè la persona només pot cancel·lar el deute que deu al començament del procés de fallida. Com passa amb qualsevol malaltia crònica, el deute continua acumulant-se dia a dia durant els anys vinents.

AN: Escriviu que el procés de fallida és "tortuós" per a la majoria de persones. Per què?

SSC: Es van introduir canvis dràstics a la llei de fallides l'any 2005. Ara s'exigeix a la gent superar molts obstacles per obtenir alleujament.

No hi havia proves que sostinguessin certescreences que les persones cometien frau o presentaven casos de fallida cada pocs mesos. Però el lobby dels creditors va pressionar per fer que la llei de fallides fos més favorable als creditors. Els nombrosos formularis que s'han d'emplenar i les vistes a les quals cal assistir solen mantenir l'individu en un estat perpetu d'estrès.

AN: Com afecta emocionalment la declaració de fallida a la gent?

SSC: Moltes persones queden traumatitzades quan presenten un cas de fallida. Havien cregut que si només treballaven més dur, podrien resoldre els seus problemes de deute. No obstant això, quan estan a punt de perdre les seves llars, els seus cotxes o els seus negocis, recorren a la fallida.

Molts veuen la seva incapacitat per resoldre els seus problemes financers com un fracàs moral. Senten que han fracassat.

AN: Com va ser per a vostè, dia rere dia, veure gent sota la pressió d'un deute insuperable?

SSC: De vegades, al final de la vista, després d'haver dictat la meva resolució, feia saber a la persona que, sota la llei actual, no li podia proporcionar el que realment necessitava. Els deia que calia canviar la llei. Donem un respir a les grans institucions financeres i corporacions, i ja és hora de fer-ho també per als individus.