Zoe Kazan: “‘A l'est del Edén’ va a favor de donar a la gent l'oportunitat de canviar”

La seva carrera com a actriu ha estat molt mes sòlida fins ara que la que ha tingut com a guionista, però el poc que ha fet cada vegada que s'ha assegut en l'ordinador ha estat molt ben rebut. La néta del llegendari Elia Kazan, graduada de Yale i propietària d'una carrera davant de les cambres que ja supera les dues dècades, va ser l'autora en 2012 del guió de Ruby Sparks i sis anys després del del que crema amb el foc que va dirigir la seva parella, Paul Dano. No obstant això, Netflix no va dubtar a donar-li l'oportunitat que anés ella la creadora i guionista de la nova adaptació de la novel·la de John Steinbeck, A l'est del Edén , que en 1955 va portar al cinema el seu avi amb un inoblidable James Dean. Els set episodis li han permès prendre molt mes de l'icònic llibre que el que va usar en aquells dies Paul Osborn, nominat a l'Oscar per aquest treball al costat de Kazan i Dean, mentre que Jo Van Fleet es va emportar l'estatueta a la millor actriu de repartiment. En aquesta ocasió, Zoe va convocar a Christopher Abbot, Mike Faist i Florence Pough per als papers protagonistes. Com es va decidir a adaptar el mateix llibre que al dia d'avui continua estant vinculat al nom del seu avi? Quan tenia 15 em vaig interessar moltíssim en aquest material i des de llavors m'ha acompanyat. A l'est del Edén és un misteri per a mi, l'he llegit moltíssimes vegades i cada vegada que torno a ell, trobada una cosa nova. Suposo que ha de veure amb haver crescut a Califòrnia, perquè té molt a veure amb la història de l'estat. Els meus pares em van portar a Salines després que ho vaig llegir, perquè estava tan obsessionada amb el text que sentia que havia d'anar a veure el lloc on transcorren les coses. I després, ja d'adulta, cada vegada que ho rellegia em trobava amb alguna cosa que no havia vist abans. Rellegir-ho és una cosa veritablement irresistible per a mi. La veritat és que en determinat moment vaig tenir la valentia d'escriure als meus agents per a dir-los que si en algun moment els drets de la novel·la estaven disponibles, que em proposessin com a guionista, perquè tenia una idea per a adaptar-ho novament. Dos anys després, els drets van aparèixer i em van donar l'oportunitat d'enviar una proposta. I així va ser que es va donar. Per què li va semblar que es podia adaptar com a sèrie? Crec que la pel·lícula és icònica per una raó. Presa una part de la novel·la i aconsegueix donar-li la seva pròpia veu. Però jo crec que hi ha una connexió natural entre aquest llibre i el format televisiu, perquè transcorre al llarg de molt de temps, compte una sèrie d'esdeveniments, i cada capítol de la novel·la és molt diferent de l'anterior. Va construint alguna cosa que és molt major que cadascuna de les seves parts, i permet mostrar alguna cosa que suma a diferents generacions d'una manera que la pel·lícula de 1955 no va poder aconseguir. Al fet que atribueix la seva vigència? A moltes raons, i lamentablement, avui és molt mes vigent que quan vaig començar a treballar en aquest projecte en 2020.

Ens mostra que som capaços de canviar, i que podem carregar amb el nostre passat sense que sigui una pedra massa pesada però tampoc com una cosa insignificant. És una història que ens mostra que sempre hi ha esperança. Va en contra de l'impuls que hi ha ara en la nostra cultura que diu que cal castigar a la gent per les seves accions per sempre en lloc de donar-los l'oportunitat de canviar. És molt important que algú sigui capaç de dir que es va equivocar. Em sembla que el llibre, tants anys després, parla del que ens està passant avui. De quina manera va decidir que parts havia d'incloure de la novel·la de Steinbeck comptant amb set episodis? El que més em va costar sacrificar va ser tota la subtrama dels Hamilton. Quan vaig començar a treballar en l'adaptació, creia que no es podia deixar fora, però a mesura que vaig anar avançant amb el desenvolupament em vaig adonar que m'havia de centrar en una història, i que l'espina dorsal de la sèrie havia de ser la dels germans Trask. Encara així, Dessie i Tom Hamilton com a personatges són molt importants per a mi, i continua sent una de les raons per les quals crec que la gent ha de llegir el llibre. Record que en la meva primera reunió, quan vaig proposar fer-me càrrec de l'adaptació, vaig arribar sense haver-ho preparat apropiadament. Així que vaig prendre un paper de la guantera de l'acte del meu pare, que m'havia portat fins allí, i vaig escriure en què anaven a consistir els vuit episodis, encara que després els vaig concentrar en set. Jo volia que cada capítol anés com funcionen en el llibre, com que fossin petites pel·lícules. El primer episodi és com una obra d'Arthur Miller, i el segon és com Carrie o Dies del cel . Tenia tot organitzat al meu cap, però a mesura que vaig anar avançant vaig haver de trobar com aconseguir que totes aquestes parts tinguessin coherència dins del marc general. Florence Pough no és només una de les protagonistes, sinó també productora executiva. Sent que va fer aportacions considerables a la proposta? Clar, però això mateix es pot dir dels altres actors. Aquesta és una de les raons per les quals contractes a actors així, perquè si tens sort et portaran coses que mai t'haguessis imaginat. Això és alguna cosa que jo gaudeixo molt. Florence va ser la primera persona en la qual vaig pensar per a aquest paper. L'única que volia i vaig tenir la sort que em digués que si. Li havia vist en Midsommer fent un personatge que no s'assembla en res a aquest, però el que va fer allí em va semblar meravellós. Vaig pensar que si havia pogut fer allò, també anava a poder aconseguir #convertir en aquest personatge, perquè és un paper tan complicat com l'altre. A l'est del Edén trenca els estereotips sobre els bons i els dolents en una història. Van canviar les seves simpaties pels personatges a mesura que treballava en l'adaptació? A mi m'encanten els misteris, i vaig gaudir molt de treballar amb personatges que són complicats i enigmàtics.

Quan vaig escriure el primer episodi, vaig decidir que anava a seguir endavant sense rellegir les notes que havia escrit sobre la novel·la, per a veure que era el que m'havia quedat de tot això. Em vaig permetre donar-me la llibertat d'allunyar-me del que estava en el text original. I quan finalment em vaig atrevir a rellegir el llibre, em vaig adonar que havia escrit l'oposat de Steinbeck. Vaig posar que Adam creu que el seu pare és un delinqüent i que Charles pensa el contrari, però em vaig adonar que era fascinant com aquest home que està tan enutjat amb el seu pare, que té sentiments tan oposats sobre ell, és el que li creï. Em vaig adonar que tot això era molt mes complicat del que jo havia pogut veure com a lectora. La veritat és que al llarg del procés d'adaptació vaig anar trobant altres elements dels quals em vaig enamorar i uns altres amb els quals vaig bregar molt perquè no acabava d'entendre'ls. Jo crec que això és el mes generós que podem fer com a artistes, posar les complicacions a les mans de les nostres audiències i dir-los que poden interpretar el que vulguin, sense dir-los que és el que pensem els autors.