Martín Caparrós posa veu a deu anys de Menjar amb ‘L'amor d'un mos’

Què empassem quan mengem? El periodista i escriptor argentí, Martín Caparrós, part d'un compte (unes 48.632 menjars al llarg de la seva vida -mil més, mil menys-) per a pensar l'acte de menjar com una cosa molt més gran que #alimentar. Memòria, cultura, treball aliè, privilegi i, sobretot, confiança. El vídeo L'amor d'un mos, escrit i narrat per l'autor, es va presentar en els Premis Menjar La Vanguardia 2026, l'any en què el canal compleix una dècada contant el que mengem. És un treball dirigit pel realitzador Samuel Aranda, càmera i muntatge de Sebastien Perry, producció i so de Danny Story i producció d'Eugenia Yúfera. Participen les intèrprets Alba Duque i Sandra Egido. Fa uns dies vaig decidir fer uns comptes i ara els estalviaré aquest conte, però no el seu resultat. Resulta que fins ara mateix he menjat 48.632 menjars principals en la meva vida. Mil més, mil menys. I se m'ocorre que 48.632 –mil més, mil menys– és una xifra tumultuosa. Milers i milers de menjars n'hi ha per a triar, per a oblidar i detestar, per a estranyar i venir de gust, per a continuar volent. La varietat, el luxe heretge de la varietat. Menjar és fer molt més que el que sols fer la resta de la teva vida. Empassar, ficar cossos aliens en el teu cos. Menjar és la relació més íntima que pots tenir amb la naturalesa, és empassar-te-la. Som part d'ella, mai tant com quan la mengem. Menjar és tragárte l'energia de la naturalesa, i l'energia de totes aquestes dones, aquests homes, aquestes màquines que es van posar en marxa perquè tu puguis fer-ho. Menjar és empassar-te l'esforç, la suor de tants uns altres que en general ni t'imagines i que prefereixes en general no imaginar-te. Menjar és empassar-te les cures, els amors, l'orgull de qui t'ofereix el seu cos, sense el seu cos. Menjar és empassar-te la teva cultura, aquesta matèria, aquesta manera, aquest adreç que defineix en un lloc del món, un lloc en el món. Menjar amb la teva millor àvia i la seva al seu torn i la d'ell. Empassar-te aquests records, aquests llocs allunyats, aquests moments allunyats, aquests imaginaris. Pura matèria convertida en vent. Menjar és empassar-te la teva història, recordar-la quan menges el mateix o quan no anar marcant una altra marca que serà recordo anys després, una vida més tard. Menjar, estragarte tantes històries que no són la teva, amb les quals vols trobar-te en un sabor, en una sensació, en una espurna, entendre un bri del Japó, de Kutralco, de l'àvia d'ella, de tots aquests morts, dels quals no sabien, dels quals es van creure. Empassar-te les distàncies, anar-te tan lluny mentre segueixes tan a prop. Menjar per a molts és empassar i estan en el seu dret. Nosaltres som els que creiem que és una mica més i no hi ha malament a creure-ho. N'hi ha si potser a suposar que això ens fa millors o diferents. Qui diu que menjar malament és menjar bé que menjar bé és menjar malament que menjar bé és menjar bé i tot això.